Col·lapsar millor (I)

PalmaA mitjan segle XX, el llançament de dues bombes atòmiques sobre el Japó va desplaçar la idea profètica de la fi del món del plànol religiós i merament especulatiu cap a un horitzó de possibilitat i amenaça real i inesborrable que ha colpejat per sempre el destí històric de l’espècie humana. La consciència apocalíptica que inaugura l’any zero de l’era nuclear té un impacte definitiu sobre la condició humana, que va més enllà de la vergonya prometeica i suposa l’obertura d’un abisme infranquejable entre l’home i les seves creacions tècniques, com apunta encertadament el filòsof Günther Anders, fins a l’extrem de provocar l’obsolescència humana, a causa de la incapacitat de comprendre i assumir les conseqüències dels propis actes.

Tanmateix, la por a l’autodestrucció nuclear s’ha anat oblidant i recloent en l’inconscient, i ha estat substituïda per altres temors i amenaces d’extinció igualment globals que l’ecologisme polític i els científics més compromesos han sabut denunciar a través del discurs dels límits del creixement. El nivell d’alarma declarat per l’ecologisme més polític s’ha anat incrementant amb la deriva de la civilització industrial cap a una crisi ecosocial de dimensions planetàries, marcada per l’extralimitació i la sobreexplotació dels recursos naturals i agreujada per una crisi climàtica d’innegable origen antropogènic. La ferida oberta en el futur de la humanitat ha hagut de conviure amb el negacionisme més combatiu, la sordesa social i els cants de sirena capitalistes del desenvolupament sostenible, del creixement verd i, més recentment, del new green deal, que han dividit i desviat l’atenció cap a una integració sistèmica suïcida.

Lluita ecologista

La lluita ecologista continua, però el fracàs ja no es pot dissimular més. La incapacitat ecologista per aturar i revertir l’ecocidi és evident i ha donat ales a les forces negacionistes i reformistes prosistema, a més de provocar una gran desil·lusió i desmobilització social. També s’han succeït altres efectes indesitjables: una certa resignació dins les files ecoactivistes, a més de la deserció cap a solucions individuals de consum més verd, absolutament insuficients. En el combat de les idees, les coses no han anat pas millor: l’aliança entre ecologia política i el sector dels científics més compromès dins tots els àmbits, especialment el climàtic, han assistit, amb gran impotència, a l’emmudiment dels seus crits d’alarma, desqualificats per alarmistes, sota el nou escenari d’emergència sanitària global en què estava en joc la supervivència. De poc han servit els relats benintencionats que han volgut fer creure que la pandèmia de la covid-19 era l’inici de la fi del capitalisme, i han celebrat abans d’hora el seu enterrament i l’inici de l’era de la gran transformació cap a una civilització postcapitalista, postfossilista i postcreixentista. El seu diagnòstic era equivocat, perquè han confós el desig i la força d’una voluntat minoritària amb la crua realitat. Una vegada més, s’ha acabat imposant l’etern retorn del mateix, la trista normalitat, i s’ha perdut de nou una finestra d’oportunitat d’un canvi radical de direcció, equivalent a l’activació dels frens d’emergència del tren accelerat de la història, aquell ressort que va activar el filòsof Walter Benjamin amb l’esperança de fer front a l’imaginari productivista i avançar en el camí cap a l’emancipació.

La indústria de l’espectacle ja fa temps que adoctrina a favor del nou esperit catastrofista, a través de la recreació d’escenaris de subsistència i guerra pels recursos en què impera la llei del més fort a través de la producció de ficcions literàries i pel·lícules com Mad Max i sèries d’èxit com The last of Us, Years and Years i Collapse, que estan més a prop que mai de convertir-se en realitat. La indústria ha enfortit visualment la idea que la concepció antropològica hobessiana de l’home llop, antisocial i en guerra amb si mateix, es correspon a la naturalesa humana, i ha legitimat l’explotació de la vida animal i el planeta sencer i donant per bo que el món està fet a imatge i semblança seva.

La visió distòpica d’una societat que imita aquest estat bestial és avui majoritària i retroalimenta la tecnolatria i la ideologia individualista i hedonista que sacralitza les possessions i el plaer com si no hi hagués un demà, que ha elevat la desconfiança a nivells de control i seguretat mai vists, i que representa el principal obstacle per pensar un futur millor. De manera que avui es fa més fàcil concebre la fi del món. Paral·lelament a aquest clima pessimista, s’ha obert camí dins l’àmbit acadèmic la necessitat de pensar la idea de col·lapse, d’indagar si es tracta de la culminació màxima del desencís o de l’inici d’una nova esperança, i de comprendre també la deriva col·lapsista de la humanitat anunciada per l’ecologisme, prestant atenció a propostes, com la de Pablo Servigne i Raphaël Stevens, de transformar l’estudi d’aquesta perspectiva de futur de la humanitat en una ciència, la col·lapsologia, amb un gran component d’especulació i futurologia.

Aquest article és el primer d’una sèrie dedicada a pensar a fons el col·lapse des de l’àmbit teòric. Per això serà important aclarir-ne el significat, analitzar el discurs col·lapsista i el seu arrelament en el pensament ecologista, a més de valorar les oportunitats per a l’acció que ha generat i, finalment, recollir alguns debats inspiradors que s’estan donant entorn de diversos aspectes relacionats amb la seva acceptació i suposada irreversibilitat.

Fallida sistèmica de les societats

S’ha de dir que l’ecologisme polític ha manllevat el concepte de col·lapse de l’àmbit de l’arqueologia i els estudis historiogràfics encaminats a explicar la desaparició de civilitzacions, com la maia o la de l’illa de Pasqua i d’imperis antics, com el romà. D’entrada, ‘col·lapsar’ és un verb que remet a una fallida sistèmica de les societats talment són conegudes, per la confluència d’una sèrie de crisis representades per factors exògens i endògens que introdueixen un gran desordre i caos i una situació d’excepcionalitat que impedeix la realització dels projectes de vida personals i la convivència pacífica, a la vegada que provoca un patiment col·lectiu incommensurable de milions de persones. Però a què es refereixen els estudiosos del col·lapse quan usen aquest terme? Una primera resposta la proporciona el biogeògraf Jared Diamond a Collapse (2005), amb la formulació d’una de les definicions amb major acceptació i influència que posa l’accent en els efectes. Segons Diamond, un col·lapse és “un descens dràstic de la mida de la població humana i/o la complexitat política, econòmica i social al llarg d’un territori considerable i durant un període de temps perllongat”. A més, vincula aquest declivi a diversos fenòmens de decadència més lleus, com la substitució d’una elit governant per una altra o per la conquesta i dominació per part d’un altre poble. Distingeix entre col·lapse absolut i relatiu. En el col·lapse de caire absolut es produeix l’extinció o migració d’una població sencera, mentre que en el relatiu, la societat perviu. Aquesta variabilitat de finals li impedeix donar per bona l’analogia entre el procés que segueix una societat fins a col·lapsar, i les etapes evolutives d’una persona humana de naixement, creixement, maduresa, senectut i mort.