Col·lapsar millor (II)

PalmaL’antropòleg Joseph A. Tainter en El col·lapse de les societats complexes (Cambridge University Press, 1988) proporciona una altra definició de col·lapse. Segons Tainter, el col·lapse es defineix com la disminució ràpida i significativa de la complexitat social i política existent que va acompanyada, principalment, de la manca de disponibilitat energètica, l’atomització del poder central, la desaparició de la protecció de les lleis, la decadència cultural, juntament amb la interrupció dels circuits de producció i distribució de béns i la fallida del sistema econòmic, i que té com a conseqüència la davallada dràstica de la població.

La investigació de Diamond sobre els col·lapses històrics conclou que la majoria són ecocidis, és a dir, es desencadenen per causes ecològiques, com el canvi climàtic, l’escassesa de recursos o la destrucció d’hàbitats, encara que també hi intervenen altres factors com els conflictes amb veïns hostils, la debilitat dels veïns comercials amistosos i la decisiva incapacitat de les societats per donar respostes adequades als problemes. Segons Diamond, el suïcidi ecològic i l’ensorrament de les societats del passat es produeix a través d’un deteriorament ambiental progressiu, i segueix un mateix patró que parteix d’un increment notable de la població i les necessitats alimentàries i territorials i desemboca en la sobreexplotació del medi ambient i els seus recursos. En canvi, Tainter, després de fer, igualment, un estudi dels col·lapses passats, arriba a la conclusió alternativa que molts dels col·lapses no tenen una explicació ecològica, sinó que s’entenen com els efectes del declivi econòmic en el manteniment de la complexitat i la desaparició dels avantatges que aquesta proporcionava.

El polític verd i exministre de Medi Ambient francès Yves Cochet posa l’accent en les necessitats bàsiques, i defineix el col·lapse com “el procés a partir del qual la major part de la població ja no podria satisfer les necessitats bàsiques (aigua, alimentació, allotjament, habitatge, energia, etc.) proporcionades pels serveis previstos per la llei” a un preu raonable.

Finestra d’oportunitats

Un text de referència imprescindible per pensar el col·lapse en termes energètics i ecosocials és En la espiral de la energia (Libros en Acción, 2014), l’obra pòstuma de Ramón Fernández Durán, acabada per Luís González Reyes. En el segon volum, els dos autors es refereixen al col·lapse en termes de descens ràpid de la complexitat que dona lloc a una estructura social totalment diferent de l’anterior. Estan convençuts que al llarg del segle XXI es viurà un llarg declivi caracteritzat per la crisi del capitalisme i les bases energètiques i materials que el sostenen. Per a aquests autors, ‘col·lapse’ no és sinònim ‘d’apocalipsi’, sinó una sortida a una situació insostenible, ja que pot oferir una finestra d’oportunitats per construir societats ecomunitàries, és a dir, més emancipades, justes i sostenibles. Segons aquests autors, el col·lapse és inseparable de la fi de l’era dels combustibles fòssils, anunciat per l’assoliment del zenit del petroli i la fi del petroli barat, l’emergència climàtica, i la crisi energètica i de materials. Ramon Fernández Durán parla del col·lapse de la civilització industrial a causa de la confluència temporal, almanco de tres crisis: l’ecològica, la climàtica i l’energètica.

Segons Fernández Durán i González Reyes, la història de les societats és una successió de salts endavant, crisis i col·lapses, i no necessàriament seguint aquest ordre. En tot cas, és important recollir aquí la diferenciació que en fan. D’entrada, entenen que un salt endavant és un increment de la complexitat i té com a requisit l’increment del flux energètic. D’altra banda, consideren que la crisi implica una reducció de la complexitat social més moderada que la del col·lapse, i que, a més, no dona lloc a un canvi en l’estructura social. En qualsevol cas, segons aquests dos autors, l’evolució social durà cap a un d’aquests tres escenaris.

Si continuam amb la caracterització del col·lapse de la civilització industrial, els dos autors estableixen dos graus de col·lapse: el col·lapse profund i caòtic i el col·lapse relatiu i ordenat. En la seva ficció política, descarten que es produeixi un col·lapse ordenat amb un decreixement just i preveuen, en canvi, l’escenari d’un col·lapse caòtic amb un decreixement injust que arribarà a assolir una profunditat mai viscuda per les societats humanes.

Jem Bendell, fundador del moviment adaptacionisme profund, un marc teòric que cerca pensar i anticipar-se al col·lapse social de les societats industrials, introdueix el concepte de col·lapse, en referència a “una ruptura exhaustiva en diferents sistemes i al fet que no es podrà tornar al que hi havia abans”. Aquesta definició apunta cap a la irreversibilitat del col·lapse, una anticipació que serà una font permanent de tensió entre els col·lapsistes.

Des d’una perspectiva crítica, Emilio Santiago Muíño, a Contra el mito del col·lapso ecológico (Arpa, 2023) evita fer referència a la complexitat social i a la seva pèrdua perquè considera que no és una categoria que es pugui mesurar amb cap indicador existent, i proposa redefinir el col·lapse com “un estat d’ànim, una ideologia i una emergent teoria, cada vegada més arriscada en els espais ecologistes que davant la cronificació de la crisi ecològica i les seves pertorbacions materials pronostica o aposta per la proliferació d’Estats fracassats, en diversos graus de profunditat, durant les dècades vinents”.

Les catàstrofes

S’han de fer alguns aclariments conceptuals complementaris. En primer lloc, un col·lapse no és el mateix que una catàstrofe o una crisi. No s’ha de confondre col·lapse amb catàstrofe, ja que mentre el col·lapse es desenvolupa a causa d’accions humanes, les catàstrofes tenen un origen natural. Un col·lapse no és equivalent a una crisi, perquè la crisi s’entén com una situació transitòria i efímera de la qual és possible recuperar-se a causa del seu abast limitat en l’espai i el temps. Una crisi, per tant, du implícita la superació i la confiança en una tornada a la normalitat. A més, tampoc no equival a tenir problemes, perquè els problemes tenen un caràcter puntual i sempre tenen algun tipus de solució.

Carlos Taibo recull en el seu llibre titulat Colapso (La Catarata, 2020) algunes dificultats definitòries que afecten al concepte de col·lapse. En primer lloc, observa que és problemàtic distingir entre decadència i col·lapse, no és fàcil distingir quan una civilització ha entrat en decadència i quan està col·lapsant. D’altra banda, planteja que tampoc no és senzill establir si el col·lapse serà lent o ràpid, és a dir, si està emmarcat dins un procés, està vinculat a un esfondrament sobtat, o serà el resultat de la combinació dels dos fenòmens. També assenyala que el concepte de col·lapse pateix d’un cert biaix etnocentrista, perquè si bé la referència a la simplificació forçada de la complexitat és molt comprensible pels habitants dels països enriquits i tecnològicament més desenvolupats, en canvi, esdevé molt mala d’entendre entre els habitants dels països empobrits perquè sempre han viscut dins la simplicitat o col·lapse. Finalment, també identifica en el col·lapse alguns aspectes positius, com la restauració de vincles personals i comunitaris i més respectuosos amb el medi natural.