Un moment difícil
El ramader no té marge de negociació dins la cadena alimentària
Els darrers mesos es viu un moment difícil en la pagesia europea i mundial provocat per l’increment dels costos de producció: alimentació animal, adobs, fertilitzants, combustibles, energia, maquinària... La situació afecta tothom, però especialment la ramaderia. De l’àmbit ramader no se n’escapa ningú: intensius i extensius, races autòctones i no autòctones, ecològics i convencionals, produccions de qualitat i normals... El ramader no té marge de negociació dins la cadena alimentària. Quan li augmenten els costos, no pot apujar els preus. I amb la crisi sanitària té el risc que no li paguin la producció a cap preu. Davant la reducció dels ingressos, no té més remei que reduir les despeses i augmentar la càrrega de feina.
La globalització
El pagès topa amb el preu que marquen les grans corporacions alimentàries
La filosofia ultraliberal oficial diu que el mercat ho ha d’arreglar. Però el mercat globalitzat no necessita agricultors i ramaders locals si en algun lloc pot aconseguir el que necessita a un preu més barat. La globalització és això. El ramader europeu ha de competir amb productes que no tenen les mateixes regulacions socials, ambientals, sanitàries o de benestar animal. És la lògica que s’endú les fàbriques a Bangla Desh o a la Xina. Hi ha un segment dels consumidors, minoritari però creixent, que demana qualitat i valora la identificació geogràfica. Però el factor preu i la posició en el mercat continuen sent determinants. Es demana al pagès que faci l’impossible: qualitat, benestar animal, responsabilitat social i ambiental màxima, però el preu és el de les produccions industrials que les corporacions que dominen el comerç agroalimentari duen de qualsevol lloc del món.
Un sector que no se sent escoltat
Cal que els consumidors i les institucions facin costat als pagesos
El resultat és la desfeta de les explotacions familiars. Apel·lam al consumidor amb un clam moral per la compra ètica, responsable i local. El comerç just, el producte local, el quilòmetre zero, la venda directa i de proximitat... I tot això té un cert èxit. En som més conscients com a ciutadans i com a consumidors, però no podem aturar la maquinària implacable de capolar pagesos i territori, que segueix el seu ritme. En l’àmbit pagès, el malestar i la indignació es combinen amb el desànim. El món pagès no se sent escoltat. Veu com es decideix el seu futur sense tenir-lo en compte. La distància entre la renda dels pagesos i la de la majoria de professions es fa grossa. El treball és feixuc i sense vacances. Als que queden, els podem qualificar de supervivents i als que se’n van, res no els podem retreure.
Mons que es miren com els fesols
Els polítics no consideren els agricultors uns electors a tenir en compte
La distància i la incomprensió entre el món rural i les elits urbanes venen de lluny, de fa segles. Són dos mons que es miren com els fesols. El món pagès ha perdut la força que en el passat el va convertir en un moviment social temible, i fins i tot ja no és considerat com un espai electoral interessant per a les formacions polítiques. Però això no vol dir que pugui ser ignorat. No es pot organitzar el territori sense parlar amb els que viuen sobre el territori. Manca diàleg i els pagesos sempre en tenen la culpa: de l’escassetat de recursos hídrics, de la contaminació, del canvi climàtic... malgrat que la seva presència és decisiva per a la gestió del medi i la preservació del territori. Però, fins i tot ignorat i arraconat, el món pagès pot fer sentit la seva veu i defensar la seva continuïtat si la veu en perill. També és ver que n’hi pot haver que d’aquesta situació en vulguin treure un rèdit partidista.
La ramaderia
En comptes de qüestionar aquest sector, el que calen són iniciatives positives
Els problemes de la ramaderia no es resolen amb simplificacions. No es poden posar dins el mateix sac les macrogranges i la ramaderia intensiva. Els sistemes productius han d’estar regulats per assegurar l’interès general, i no es pot retreure als ramaders que millorin la seva productivitat si s’atenen a aquest marc normatiu, perquè cap ramaderia és viable si no permet una vida digna als ramaders. Qüestionar la ramaderia intensiva o el sector carni és tan injust com qüestionar qualsevol altre àmbit de l’economia. Per fer passes cap a una ramaderia més sostenible, i aconseguir un sistema agroalimentari just, més aviat fan falta propostes positives que posin les produccions locals i de qualitat en el lloc que els correspon.
