Chicho Sánchez Ferlosio, el 'gall roig' que cantà a Mallorca

PalmaDurant el boom turístic, hi hagué suecs que no es deixaren entabanar. Alguns intentaren dissuadir els seus compatriotes d’anar de vacances a un país que era una dictadura i que, amb el suport econòmic dels EUA, havia convertit el turisme en la seva salvació. Els més activistes es manifestaren amb lemes com ‘Boicot als viatges a Espanya!’ i ‘Els viatges a Mallorca són una vergonya’. Des d’altres països, aquelles protestes també serien secundades per anarquistes espanyols a l’exili organitzats al voltant de Defensa Interior (DI). Coordinant l’entitat hi havia el menorquí Octavi Alberola Surinach (1928-2025).

El 3 de març del 1963 la DI inicià una campanya d’atemptats, sense víctimes, contra la indústria de sol i platja amb la qual el franquisme blanquejava la seva imatge a l’exterior. Amb previ avís telefònic, esclataren bombes a les oficines d’Iberia i de la delegació del Centro Superior de Investigaciones Científicas a Roma. Igualment se sabotejaren diversos avions d’Iberia i Aviaco als aeroports de Las Palmas, Barcelona i Madrid. Per donar un missatge contundent als opositors espanyols, el 20 d’abril Franco ordenà afusellar el dirigent comunista madrileny Julián Grimau, de 51 anys. El cas generà una gran onada d’indignació a tot Europa. Fins i tot el papa Joan XXIII demanà clemència al dictador espanyol, que, tanmateix, es mantingué inflexible. A l’agost seria el torn dels joves anarquistes Joaquín Delgado i Francisco Granados, de 29 i 28 anys, respectivament. Foren executats a garrot vil.

‘Los dos gallos’

L’assassinat de Julián Grimau inspiraria al cantautor madrileny José Antonio Sánchez Ferlosio, de 23 anys, ‘Canción de Grimau’, que aconseguí traspassar fronteres. A Suècia causà molt d’impacte a Sköld Peter Mathis, de 26 anys, director de la revista Clarté (‘Caritat’), adscrita als moviments d’esquerres. L’estiu d’aquell mateix 1963 Mathis i la seva dona es desplaçaren fins a Madrid en un Renault 4. Transportaven d’amagat un magnetòfon amb el qual enregistraren Sánchez Ferlosio cantant amb la guitarra sis peces dins del bany del seu pis. El 1964 ja sortien publicades a Suècia amb títol de Spanska motständs sänger (Cançons de la resistència espanyola). Per motius de seguretat, el nom de l’autor s’ometé.

El disc fou tot un èxit no només a Escandinàvia, sinó també a Alemanya, Itàlia i Amèrica Llatina. Se’n feren 2.000 còpies. Algunes s’enviaren a Espanya sota una caràtula falsa, com si fos un disc de folklore suec. Radio Pirenaica, l’emblemàtica emissora del Partit Comunista a l’exili, no deixà de punxar-les. La cançó més icònica fou ‘Los dos gallos’. Parla de la història de dos galls que s’enfronten en un duel en una clara metàfora de les dues Espanyes durant el franquisme: el gall roig representa la militància antifeixista, i el negre, la dictadura. El tema suggerí al pintor exiliat José Ortega la portada del vinil. Hi apareixia un gall roig empresonat plantant cara a un gall negre amb el jou i les fletxes de la Falange i amb el bàcul i el birret d’un bisbe (era una al·lusió a l’Església, un dels poders fàctics de l’època). Un quadernet interior contenia les lletres de les cançons traduïdes al suec amb il·lustracions del mateix Ortega i de l’artista basc Agustín Ibarrola, que aleshores estava pres a Espanya per la seva filiació comunista. En el text de la contraportada es parlava de les vagues de miners a Astúries el 1962, de les tortures del règim i de les execucions de Grimau, Delgado i Granados.

‘A la huelga’

Una altra peça de Spanska motständs sänger que es convertí en tot un clam fou ‘A la huelga’. Plantejava una vaga general com a única opció per enderrocar el franquisme. Tanmateix, Franco s’eternitzaria al poder sense que ningú li tossís. El 1974, després de la caiguda del règim de Salazar a Portugal, seria l’únic dictador viu a Europa. El setembre del 1975, dos mesos abans de morir a 82 anys, dictà les seves darreres sentències de mort. Fou contra cinc terroristes (tres del FRAP i dos d’ETA).

Dotze anys després de l’afusellament de Grimau, la comunitat internacional es tornà a mobilitzar per impedir aquelles execucions. Novament el Vaticà, representat pel papa Pau VI, també intentà mediar-hi sense èxit. Des de Suècia, els activistes que als anys 60 havien boicotejat els viatges a Espanya es ratificaren en la seva posició. La veu més crítica va ser la del primer ministre, el socialdemòcrata Olof Palme. Protagonitzà una fotografia que seria portada de molts diaris. Hi sortia passejant pels carrers d’Estocolm amb una vidriola i un cartell que deia ‘Per a la llibertat dels espanyols’. “Aquests doblers –anava recordant– són per a les famílies dels represaliats pel feixisme espanyol”.

El 1975, un cop mort Franco, Suècia veié com es reeditava el disc Spanska motständs sänger, aquesta vegada ja amb el nom de l’autor –fins aleshores tothom pensava que eren composicions populars. El 1977, els suecs ja pogueren posar cara a aquella veu que tant havien escoltat. Fou gràcies al documental Da gryr morgonens timme (Despunta el demà), dedicat als cantautors que havien format part de la lluita antifranquista. Estava produït per la televisió pública sueca SVT sota la direcció de l’exiliat aragonès Francisco Uriz. Al costat de Sánchez Ferlosio, de 35 anys, hi apareixien també el basc Mikel Labao, l’aragonès Antonio Labordeta, l’andalús José Menese i el valencià Raimon.

Quatre noms falangistes

Sánchez Ferlosio no era un cantautor qualsevol. Era fill de la italiana Liliana Ferlosio Vitali i de Rafael Sánchez Mazas (1894-1966), un dels fundadors el 1933 de la Falange, coautor també de l’himne Cara al sol i artífex de l’amenaçant consigna ‘Arriba España’. El 1939, en els darrers mesos de la Guerra Civil, el pare havia sobreviscut miraculosament a un afusellament, que el 2001 Javier Cercas novel·laria a Soldados de Salamina.

Un cop acabada la guerra, Franco nomenà Sánchez Mazas ministre sense cartera. El 1940 ja naixia el quart i darrer dels seus fills, que fou batiat amb quatre noms dels principals membres de la Falange: José Antonio (per José Antonio Primo de Rivera), Julio (per Julio Ruiz de Alda) i Onésimo (per Onésimo Redondo). En prendre consciència, el fill s’alliberaria d’aquella càrrega adoptant el diminutiu de ‘Chicho’. Optaria per una vida ben diferent de la que li tenia preparada la família. No acabà cap de les carreres que començà: Economia, Dret i Filosofia. El 1961, a 21 anys, ja s’afiliava al Partit Comunista amb la seva primera dona, Ana Guardione, amb qui tindria quatre fills, dos dels quals moriren –un altre va néixer amb paràlisi cerebral fruit d’una negligència mèdica. Passaria per la presó dues vegades, la primera per haver blasfemat davant d’un col·legi religiós.

‘Mientras el cuerpo aguante’

Amb la restauració de la democràcia, Chicho continuà sent un esperit lliure, irreverent i enemic del concepte d’‘autor comercial’. Fumador empedreït, era un home alt, prim, amb ulleres de pasta i uns cabells llargs que contrastaven amb unes pronunciades entrades al front. El 1980, a 40 anys, recalà a Mallorca amb la seva segona parella, la també cantant madrilenya Rosa Jiménez, vint anys més jove. Instal·lats en una casa de Sóller, se’ls solia veure a la plaça Major de Palma cantant junts, guitarra en mà. L’any següent el cineasta Fernando Trueba es desplaçà fins a l’illa per fer un documental en forma d’entrevista al mític ‘gall roig’. Es digué Mientras el cuerpo aguante.

Un dels ‘extra’ d’aquell documental va ser el solleric Ravi Bullock Mansilla, que aleshores tenia tres anys. “Jo vaig néixer a Eivissa. Som fill d’una parella d’artistes hippies. Mon pare era irlandès i ma mare, de Barcelona. Em posaren Ravi en record del guru indi del sitar dels Beatles”. Ben aviat els pares de Bullock canviaren la Pitiüsa major per Sóller, on ja hi havia una colònia de hippies. “Sempre els acompanyava a les festes que Chicho organitzava a ca seva. Mon pare hi tocava el clarinet. Hi havia molta de gent i el fum ho inundava tot. Chicho sovint jugava amb mi. Tot i que jo era un nin, record que era una persona amb un gran magnetisme i molt autèntic. I em cridava l’atenció que li faltassin tantes dents. Ara aquella casa acull una immobiliària”.

Amb els nous aires de llibertat, el cantautor madrileny no deixà de compondre cançons satíriques. També plasmà la seva mordacitat en nombrosos articles a la premsa. El 1999 es posà en la pell d’un joglar de carrer en el documental Buenaventura Durruti, anarquista, dirigit per Albert Boadela i Jean Louis Comolli. Les lletres que hi cantà foren compilades amb el títol Romancero de Durruti. El 2019, el germà de Fernado Trueba, David, el tornaria a entrevistar per a un altre documental, Si me borrara el viento lo que yo canto. El 2003 el mateix Trueba faria que s’interpretàs a si mateix en l’adaptació cinematogràfica de Soldados de Salamina. Llavors Chicho ja estava molt malalt de càncer. Morí quatre mesos després de l’estrena, a Madrid. Tenia 62 anys. Avui el seu llegat és reivindicat pel seu nebot, el periodista Máximo Pradera. El 2024 les noves generacions descobriren la icònica cançó Los dos gallos gràcies a la pel·lícula El 47.