PalmaHaver de quedar uns dies tancats a casa amb covid és, certament, un hàbitat que hem de imaginar com a natural i possible. Probable, fins i tot, encara que ens hàgim vacunat, perquè hem de tenir en compte la possibilitat de trobar-nos en el nostre dia a dia amb alguna d’aquestes persones que s’hi neguen, a vacunar-se. Són persones desaprensives, insolidàries i irresponsables, i no és agradable escriure això perquè tots en tenim a prop, però això és el que són.
Les vacunes són, precisament, allò que fa que ara ja la majoria de casos de covid es passin a casa, i no ingressats en un hospital, molt possiblement a l’UCI. Això no vol dir que un diagnòstic de covid es rebi com qualsevol cosa. Quan penses que pots tenir covid, et comencen a desfilar per la memòria una bona part de les informacions, els advertiments i les històries que has llegit o sentit durant l’any i mig que fa que dura la pandèmia. Quan et confirmen el contagi, ho assumeixes com una fatalitat i com una l’obertura d’un parèntesi d’incertesa: d’acord, tens una càrrega vírica baixa (gràcies, tornem-ho a dir, a la vacuna), però això no exclou que la malaltia pugui empitjorar en el seu desenvolupament. Això (la possibilitat d’empitjorar al llarg dels dies) no t’ho diuen els professionals sanitaris que t’atenen per telèfon, però ho tens present com una informació que t’ha arribat per diverses bandes. Intentes començar a separar la informació bona de la xerrameca que, sense que en fossis conscient, t’ha inundat les orelles i el cap al llarg de molts mesos. Et serà difícil destriar una cosa de l’altra, tret que t’hagis preocupat d’aprofundir en el coneixement de la pandèmia, t’hagis format sobre ella i hagis pogut construir una opinió sòlida al respecte: hauràs d’admetre que pertanys a l’amplíssima majoria que no ha fet res de tot això, i que, per tant, el que has de fer és mirar de mantenir la calma i no deixar-te endur per allò que només et penses que saps. Durant els dies de quarantena, tindràs temps de pensar en tots aquests tertulians, columnistes i opinadors que surten constantment a donar la seva docta opinió sobre qüestions delicades (com ara criteris de vacunació, l’origen i la perillositat de les diferents variants del coronavirus, els efectes secundaris de les vacunes o les possibles seqüeles de la malaltia) sense tenir en realitat ni la més remota idea de què parlen. El renou de fons, el parlar per parlar, per omplir hores de programació o espais d’opinió als diaris, o senzillament per la vanitat d’obtenir ‘m’agrada’ a les xarxes socials, pot tenir conseqüències ben pernicioses sobre la salut de les persones.
Passar el covid a casa duu sobretot una cosa bona, i és poder sentir l’escalf i la generositat sincera de totes les persones que se us oferiran per ajudar-vos, fer-vos encàrrecs i dur-vos provisions. “Et puc anar a comprar?”, “Què necessites?”, “Vols que vagi a la farmàcia?, “Vols que vagi al súper?”, “Què has de menester?”, “Segur que tens de tot?”, i moltes més variants d’aquestes mateixes preguntes es van repetint de manera espontània i constant, a través de telefonades i WhatsApp que no aturen d’arribar. És agradable, i és bell, que el mòbil es converteixi en una centraleta personal que a cada punt sona o vibra amb un altre missatge de suport i de coratge, un altre desig de recuperació prompta i completa. Posats a dir, el fet de viure en una casa de poble també facilita que els amics s’aturin a saludar, encara que sigui a través del portal, i a xerrar quatre paraules encara que sigui amb mascareta i mantenint una distància més que reglamentària i més que prudencial. Segons una dita del Talmud de Babilònia, recopilada per Manuel Forcano a l’antologia El Talmud dels jueus (l’única antologia talmúdica que existeix en català, i una de les molt poques que s’han fet a Espanya), “qui visita un malalt li aporta curació; qui no el visita, és causant de la seva mort”. En els nostres dies, una telefonada o un WhatsApp és equivalent d’una visita, de manera que ja ho sabeu. Allò cert és que, entre visites, telefonades, feines de la casa, correus endarrerits, estones de lectura i alguna pel·lícula, el temps de quarantena passa més de pressa del que a un li sembla en el moment de rebre les instruccions precises de no sortir.
La solidaritat
Val la pena afegir que les persones ens mostram especialment solidàries amb un malalt de covid precisament perquè és covid. La malaltia és temuda, i amb raó, perquè ha mostrat més que a bastament la seva capacitat de ferir i matar, i encara som lluny de tenir prou coneixement sobre ella per poder pensar que la tenim controlada. També som molt lluny de fer arribar la vacuna a la població dels països pobres, que són la majoria de la població mundial, i aquesta és la condició indispensable per poder arribar a posar fre a la pandèmia. En canvi, com dèiem al començament, existeixen les persones que tenen el privilegi d’accedir gratuïtament a la vacuna i no se la volen posar: per por, per peresa, per deixadesa, o perquè es creuen més vius que la resta. Molts no són ni ignorants, ni fanàtics d’una secta, ni d’extrema dreta: ben al contrari, són persones que solen fer gala d’un cert esperit crític i que fins i tot en bravegen. Bé: la seva actitud no és, com se sol dir en aquests casos, tan digna de respecte com qualsevol altra. De fet, causen un problema de salut pública de primer ordre, i la seva irresponsabilitat es pot traduir en un drama a una o a diverses cases que potser ni tan sols coneixen. Segurament és hora d’imitar les mesures que ja s’han implantat a països com França: no es pot entrar quasi enlloc sense el passaport covid o el certificat de vacunació. La llibertat no pot consistir a escampar un virus possiblement letal com a resultat d’un caprici o d’un excés de cara dura.
