Com podem viure sempre de viatge?

BarcelonaLa viatgera Amarna Miller fa anys que dona voltes al món sense comptar els països que trepitja. Viatjar, defensa, és un art que podem desenvolupar igual que la pintura, l’escriptura o l’amor. “Les persones quan fan vacances pensen a fer una pausa de la vida de veritat, però… què passaria si els viatges fossin la teva vida de veritat? ¿I si poguéssim portar la filosofia dels viatges a la nostra vida diària?” L’aprenentatge, la curiositat constant, la connexió amb un mateix i els altres... ¿I si poguéssim ser sempre la persona en què ens convertim quan estem de viatge?

Aquesta és la proposta que Miller va llançar als assistents durant un dels cicles de diàlegs Cafés Viajeros organitzat pel màster de periodisme de viatges de la UAB, Iati Seguros i la llibreria Altair. “L’art de viatjar es pot treballar”, va reivindicar Miller, que a més de comunicadora és llicenciada en belles arts.

Va ser justament en acabar la carrera que va fer el seu primer gran viatge, un viatge que –encara no ho sabia– la canviaria a ella i la seva manera de mirar el món. Aquesta és la història d’una furgoneta, un vell cec i una fotografia que ho capgiraria tot.

“Quan vaig acabar la carrera vaig preguntar-me: quin és el lloc més lluny on puc anar?” La resposta va ser Austràlia, esclar, així que Miller va comprar una furgoneta i una roof tent i se’n va anar directa als boscos més inhòspits del país més gran d’Oceania.

Un dia, aparcada enmig del no res, es va despertar al matí i es va trobar un home molt vell assegut davant del seu fogonet. Darrere seu hi havia un Land Cruiser destrossat amb un matalàs tot atrotinat a la part del darrere. “És probable que aquest home no s'enrecordi de mi, però jo el recordaré sempre”, diu Miller. Després de saludar-se, el vell, que era australià, li va preguntar què feia al seu país, i ella li va explicar que Austràlia li semblava l’estendard dels viatges d’aventura, que li interessava molt la fauna, que ja havia vist algun cangur i que, amb sort, esperava veure algun ornitorrinc salvatge. “Ah, sí? Aleshores aquesta història t’encantarà”, li va contestar l’home, que va començar el seu relat:

“L’altre dia estava caminant i vaig trobar-me un animal gegantí. No vaig saber quin nom posar-li, però li vaig fer una fotografia i m’agradaria ensenyar-te-la. Ja ho veuràs: era un animal tan gran que s’estava menjant el capvespre per l’horitzó”. L’home li va allargar la fotografia i una sorpresa Amarna Miller es va trobar amb una imatge magnífica del sol ponent-se a l’horitzó, entre el mar i el que semblaven muntanyes, envoltat de núvols vermells com el foc. L’animal gegantí era el sol –o els núvols, o el mar, o les muntanyes– i aleshores el vell va explicar-li a la noia que s’estava quedant cec, que no podia pagar-se l’operació que necessitava i que els pocs diners que tenia havia decidit gastar-los en aquell viatge, que volia veure el seu país un últim cop. L’home, que es deia George Lebsten, va regalar la fotografia a Miller, que la guarda des d’aleshores com el tresor que és. “És una història que m’ha acompanyat tota la vida”, assegura la viatgera, que després d’aquella trobada va decidir recórrer els Estats Units amb furgoneta durant dos anys, tota sola. “Si un home mig cec ho podia fer, de què tenia jo tanta por?”

Així va ser com Amarna Miller va començar a viatjar i a enamorar-se dels viatges no només com una manera de trencar amb la rutina, sinó com un estil de vida. "Diu Erich Fromm a El arte de amar que l’amor no és una cosa que et passa, és una cosa que has d’aprendre. L’amor no és una cosa passatgera, la pots fer durar si la treballes. Diu Fromm que «aquell que estima es transforma constantment. Capta més, observa més. És més ell mateix». Jo dic: «Aquell que viatja es transforma constantment. Capta més, observa més. És més ell mateix»", reivindica Miller.

I per a això, recalca la viatgera, no cal anar a l’altra punta del món, n’hi ha prou amb redescobrir la teva ciutat, el poble de tota la vida, la comarca del costat. “Quan parlo de viatges parlo d’una metàfora, la metàfora de la vida, el viatge és una disciplina i un concepte que pot abastar tant com nosaltres vulguem. Per viatjar n’hi ha prou amb existir, que deia Pessoa. Es pot viure la vida com si fos un viatge constant: no cal anar a Austràlia, podem explorar les nostres ciutats, podem mirar al nostre voltant”.

Al cap i a la fi, reflexiona Amarna Miller, “l’art de viatjar és l’art de viure”. “Néixer és el nostre primer viatge”, diu la viatgera, que conclou amb una frase d’Ibn Arabí: “L’origen de l'existència és el moviment. No hi pot haver immobilitat, ja que es tornaria a l’origen, que és l'absència. Mai s’acaba el viatge”. Si el dus dins, mai s’acaba el viatge.