Aquesta és l'exquisida 'maleta japonesa' de Rània de Jordània

BarcelonaRània de Jordània va passar de no existir a ser inoblidable amb només una aparició pública. Va ser amb la seva entrada triomfal el 22 de maig del 2004 al casament reial entre el llavors príncep Felip de Borbó i Grècia i la periodista Letizia Ortiz. Mentre la llarga corrua d'invitats anaven desfilant davant les càmeres de TVE per l'esplanada de la catedral de l'Almudena de Madrid i la basarda inundava els nostres sentits, va aparèixer com un raig de llum ella, una jove a la qual pocs posaven cara i que, des d'aleshores, pocs han oblidat.

Rània, nascuda a Kuwait d'un matrimoni palestí que havia emigrat a l'emirat, va captivar l'audiència amb una aposta arriscada. La clau del seu èxit va ser que la carrinclona premsa espanyola d'aquells moments li va perdonar que se saltés sense cap mirament el protocol espanyol per tan bé com se l'havia saltat. Mentre la fila d'invitades amb la faldilla pels genolls i pamela o adorn de cap a conjunt es feia eterna, ella va fer acte de presència destrossant totes les anteriors invitades perquè va fer just el contrari. Per a l'ocasió, la reina Rània –que quan va ser coronada el 1999 es va convertir en la reina més jove del món amb només 28 anys– va allargar la faldilla fins a terra i va descobrir el cap per lluir la seva preciosa cara i una magnífica cabellera en una aposta que potenciava tot el millor de si mateixa.

El disseny d'inspiració anys setanta que lluïa –que només se saltava el protocol espanyol però no el d'una reina àrab–, el signava el malaguanyat dissenyador Alexander McQueen, que aleshores liderava la creativitat de Givenchy. El britànic va idear per a la seva col·lecció d'alta costura d'aquell hivern una faldilla de color lila amb un lleuger degradé coberta per tul i brocat que a ella li va servir per representar els seus orígens però també per convertir-se en una imatge exportable internacionalment. La combinació d'aquella faldilla potent amb una senzilla camisa de seda blanca amb mànigues tres quarts va donar un toc de sofisticació minimalista que feia el conjunt absolutament rodó.

De fet, l'impacte de Rània en aquella ocasió va ser prou gran perquè la núvia, l'actual reina d'Espanya, sentís que la seva ombra s'havia allargat massa i potser l'havia eclipsat en certa manera com a icona d'estil amb el seu complicat vestit de núvia de Pertegaz. Des d'aleshores, a cap mitjà ha passat per alt la competència establerta entre la reina jordana i l'espanyola, fins al punt que han acusat la segona de copiar alguns estilismes de la primera. Una acusació que, tot sigui dit, també s'hauria donat en sentit contrari a mesura que Letícia ha deixat enrere la classicor reinasofiesca dels primers anys, quan tenia un únic modista fent-l'hi tot i s'ha abraonat sobre les tendències de moda més potents de cada moment per abanderar les millors marques made in Spain.

Aquesta setmana, 19 anys després d'aquell cèlebre esdeveniment en la carrera de Rània per existir internacionalment –el trist paper de les consorts...– hem pogut constatar un cop més el que ja sabíem: que el seu formidable gust per elegir i portar cada peça de vestir segueix intacte. El context ha estat el Japó, on l'esposa del rei Abdullah de Jordània ha visitat els emperadors acompanyada pel seu marit i el seu fill hereu, Hussein. Per a la visita nipona, la monarca consort de la dinastia haiximita ha desplegat un armari que es pot considerar mereixedor d'una enveja global, ja que conté peces selectes dels millors dissenyadors del món. Això, que podria semblar banal per a algú que s'ho pot pagar com qualsevol reina com ella, és en realitat un fet extraordinari, ja que en la seva vida pública la majoria de consorts i sobiranes es veuen subjugades a la moda que es crea als seus respectius països. I això no sempre és necessàriament el millor per a elles ni per a tots els contextos dels quals han de formar part.

En la primera aparició al país del sol naixent, Rània s'ha posat un abric-vestit impossible signat pel dissenyador holandès d'origen marroquí Mohamed Benchellal que tenia uns plecs al voltant del coll que requerien molta elegància a qui se'l posava per no resultar una mica còmic. Un cinturó daurat dels italians Marni, unes sabates de la britànica Jennifer Chamandi i un pekaboo de Fendi segellaven un look que es pot definir com a delicat però prou contundent per no passar desapercebut.

El segon outfit de la jornada va resultar molt més agressiu, ja que es tractava d'un vestit sastre negre de dalt a baix. Tot i que ho podria semblar, no resultava gens previsible pels volums amb què havia jugat el seu creador a la part superior. El vestit estava signat pel francès Alexandre Vauthier, dedicat en exclusiva a l'alta costura i deixeble avantatjat de Mugler i Gaultier, entre d'altres. Competien en protagonisme amb les seves espatlles d'aires vuitanters el seu afilat calçat, de Gianvito Rossi, i la seva bossa, de Dior i ornamentada amb perles i tul.

Per reunir-se amb l'esposa del primer ministre nipó, Rània es va posar el seu tercer look de la jornada. Es tractava d'un delicadíssim disseny de la marca de luxe australiana Zimmerman en to rosa pàl·lid que estava fet de lli i de seda i que tenia unes flors cosides a sobre com a principal reclam. La combinació final va excel·lir gràcies a una arriscada aposta per una bossa de la uruguaiana Gabriella Hearst i uns talons amb diferents tons de rosa també de Dior. El més curiós del cas és que aquests tres looks els va combinar amb una mateixa peça: un smartwatch. És a dir, de totes les possibilitats que tenia al seu abast per vestir el canell, podem dir que va triar la més lletja. Però ni així estava desafortunada. I és que resulta que algunes poden i d'altres només ho intenten.