Alcides Edgardo Ghiggia: “El Brasil no és la terra del futbol: ho és l’Uruguai”

BarcelonaL’Uruguai debuta al Mundial amb Gigghia a la graderia. Fill d’un argentí i nét d’un italià, Gigghia va fer el gol que va donar a l’Uruguai el Mundial del 1950 al Brasil, contra els amfitrions. Aquests dies ha viatjat al Brasil. Abans de marxar, va atendre l’ARA.

El destí ha volgut que sigui l’últim supervivent del maracanazo. Vostè, que va fer el gol del triomf...

Quines coses, no? Abans podia quedar amb els vells amics. Molts cops a casa de la viuda de Julio Pérez, la Gladys. I parlàvem amb els brasilers. Eren bona gent.

El 1950 el seu nom es va convertir en llegenda quan era molt jove...

Vaig debutar amb la selecció tot just dos mesos abans del torneig i em va tocar ser titular. Jo jugava al Peñarol. Teníem un equip fantàstic, vam guanyar tots els partits de lliga. I, com que ho feia força bé, els veterans van dir que havia de jugar a la selecció. Érem un bloc molt unit i els veterans ens van protegir, als joves. Especialment el capità, Obdulio Varela. Ell manava. Abans el futbol era més violent. Els brasilers posaven boxejadors darrere la porteria, que feien de fotògrafs. I si la cosa s’escalfava, entraven a pegar. I llavors apareixia l’Obdulio i els feia córrer.

El gran favorit el 1950 era el Brasil...

Sí, esclar. Quin equip més bonic. Però nosaltres teníem clar que podíem guanyar, malgrat que els partits anteriors al Mundial no van ser bons. Hi va haver molts canvis d’entrenador. De seguida que va arribar un entrenador que ens va escoltar, l’equip ja era imparable. El Brasil era millor, però nosaltres érem una família.

Com recorda aquell gol?

Cada dia el recordo. Va ser una jugada similar a la del primer gol. Però, en la jugada del primer gol, vaig centrar a Schiaffino. A la segona, el porter va pensar que centraria... i vaig xutar pel forat que va deixar.

Després va dir que només tres persones han silenciat Maracanã: el Papa, Sinatra i vostè...

Sí, vaig dir-ho. Una broma, res més. Els pobres brasilers no podien deixar de plorar.

¿Com va celebrar el triomf del 1950 l’Uruguai?

Els dirigents de la Federació van marxar al seu hotel de luxe i ni ens van pagar als jugadors per comprar beguda. La vam comprar nosaltres, vam fer festa a l’hotel. Els directius mai ens van cuidar. La gent sí, els directius mai.

Com veu aquest futbol?

Abans el futbol era propietat de la gent. Els jugadors sortien del camp caminant, es barrejaven amb el públic. Les entrades eren barates i els equips europeus fitxaven els millors. Ara tots els nens de l’Uruguai o el Brasil amb 17 anys ja marxen. Tot és car, tot és un negoci. L’endemà de guanyar el Mundial, bona part dels jugadors vam anar a jugar un partidet en un barri de Montevideo, de nit. Amb els veïns. Jugant com si fos la final, per disfrutar.

Què significa per a un uruguaià jugar un Mundial?

Tot. Molts diuen que el Brasil és la terra del futbol. Però no és veritat, ho som nosaltres. Ells són grans, tenen músics, escriptors, esportistes... L’Uruguai és la terra del futbol. És la nostra bandera. Som un país petit. És com si jugués una família sencera. Mira que petits que som i els vam guanyar el Mundial a casa seva. Aquest any, però, no passarà.