Així era i no era... Julià Picornell (segons el seu germà, Climent Picornell): “De nin, quan es posava content, feia un zapateado a la flamenca”

Palma“Tant en Julià com jo hem estat molt connectats amb la música des de petits, perquè mon pare i ma mare de joves varen formar part de diferents corals, com la Coral Universitària i la de Sant Joan. I el fet que hi hagués guitarres per ca nostra va ajudar que ens hi familiaritzàssim”. Parla Climent Picornell, el germà gran del cantant i lletrista del grup Ànimos Parrec. Germà gran, però per poc, perquè just es duen un any i mig: Climent nasqué l’any 1986; Julià, el 1987. Aquesta poca distància d’edat ha fet que la relació sigui entre iguals i no tant de germà gran i petit. Segons Climent, avui en dia encara hi ha gent que se’n fa creus que el gran sigui ell.

Fins que tenien sis i set anys varen viure a una casa prop de la UIB: “Allà la diversió era sortir a jugar pels tarongers, córrer darrere la cussa... Ens sentíem exploradors anant a descobrir Amèrica”, recorda Climent. Després varen anar a viure prop de la Llonja, a Palma, però han estat sempre d’aquells ciutadans que cada divendres colcaven al cotxe per anar fins al poble, Sant Joan. És entre els carrers d’aquest poble del Pla de Mallorca, per amunt i per avall amb la bicicleta, i menjant pipes i llaminadures als bancs i les places, que els dos germans Picornell Munar s’han fet grans.

“En Juli” (així és com li diuen els seus) de nin, era molt divertit i animat; d’aquells al·lots que sabia trobar un moment per contar algun acudit. “Tenir el focus mai li ha suposat un incordi”, diu Climent. Durant una època, conta, “quan en Juli es posava content per alguna cosa, com ara una victòria del Barça o bé perquè per dinar hi havia un plat que li agradava molt, ens feia un zapateado a la flamenca, dues mamballetes, uns esclafits amb els dits i au!”.

La família Picornell Munar agafava el cotxe els divendres per anar de Palma a Sant Joan: “El cotxe és un espai reduït i, a vegades, hi teníem bones converses; d’altres, discutíem. Sobretot, hi va haver un moment que el meu germà i jo ens vàrem fer amos i senyors de la ràdio, i començàrem a gravar cintes de cassets per escoltar-les”. Quan ja hi havia CD, un estiu, Climent Picornell pare va regalar un disc a cada fill: “Era el nostre primer CD. Si no m’equivoc, en Juli va comprar Eurosis, de Ska-p, i jo, Americana, de The Offspring. A aquests dos discs els vàrem donar molta canya”.

Julià Picornell va estudiar Periodisme, però també va fer el grau de Cuina a la UIB: “Podríem dir que li agrada utilitzar les paraules com a ingredients per fer les seves receptes, les seves cançons. Això ens diu d’ell que li agrada manejar, posar-hi la firma, ficar mà”, apunta el germà. De tant en tant cuina alguna cosa si li donen peix o carn bona. Ara bé, el moment àlgid és quan tenen un bon forn de llenya a mà: “Munta jornades de pizzes. Ell s’encarrega de comprar-ho tot i després ens diu què ha de pagar cada un. És una trobada que ens encanta a tots”, celebra.

Julià té un posat seriós i distant perquè, segons el germà, és reservat amb coses íntimes o informació que pugui tenir. “En el món que vivim, conservar coses en la intimitat és una virtut”, diu Climent, que descriu el germà com algú d’aspectes diversos: “Et pot sortir amb una reflexió molt intel·lectual del darrer llibre que ha llegit, que perfectament és d’un autor que no el coneixen més que dins ca seva, i té el mateix interès que tothom pels xafardejos del poble. Com a les seves cançons: algunes tenen un missatge molt polític i clar, i un discurs elaborat, i després canta Qui és el més beneit?, que tot i tenir un missatge profund, té unes formes més rebels, desconsiderades i punkis”.