Aina Blanco, docent amb dislèxia: "A l'institut em van dir: 'Tu no arribaràs a Selectivitat'"

PalmaHi ha persones que arriben a l’edat adulta sense saber per què sempre s’han sentit diferents. De cop, un diagnòstic de trastorn del neurodesenvolupament, com l’autisme o la dislèxia, dona nom a dècades de confusió, d’estratègies silencioses i d’esforços per encaixar en un món que no les ha enteses. “Els que es diagnostiquen d’adults, que ara n’hi ha bastants, és perquè de petits es van adaptar a la vida que tenien, en un moment en què no es parlava tant d’aquests trastorns”, explica la neuropsicòloga Ana Mantecón. Molts han après a “tapar la seva manera de comportar-se i han assimilat coses que veuen en els altres i que pensen que ells han de fer igual”. Quan arriba, el diagnòstic també pot provocar molt dolor: “Dolor de recordar el que s’ha dit d’ells, com se’ls ha jutjat de petits. Han d’acceptar qui són i que mai ningú no els ha vist”, resumeix.

El diagnòstic femení, diu, és especialment complex i sovint passa desapercebut. “La presentació de símptomes en nines és diferent. Hi ha diferències fisiològiques: si només tenim en compte la manera en què es representen els símptomes en nins, elles no hi encaixen”, apunta Mantecón. A continuació, coneixem la història d’Aina Blanco, una dona que, ja d’adulta, va obtenir un diagnòstic que va donar sentit a la seva trajectòria vital.

Va néixer setmesina i diu que aquesta circumstància l’ha marcada sempre. “Tota la vida he anat darrere tothom. Sempre he anat molt justa”, explica. Des de petita percebia que hi havia alguna cosa que no acabava de funcionar del tot. “Notava problemes. També tenc discalcúlia, em costava entendre textos, havia de fer més esforç”, recorda.

A l’escola, però, ningú no en va sospitar res. “Els professors no ho van notar, perquè clar, no hi havia dictàmens ni proves estandarditzades, i jo vaig anar surant”. Tampoc a ca seva ho tenien clar: “Quan ja de gran vaig dir a mon pare que era dislèctica, ell deia que jo no tenia problemes”.

Durant anys va arrossegar aquella sensació de 'no arribar'. “A l’escola em tenien com si fos una alumna més”, diu. I a l’institut encara recorda una escena que la va marcar. “A mi m’encantava Història de l’Art i Història, i va passar que un professor, després d’un examen, li va dir a la que estava darrere meu que arribaria enfora, i jo li vaig demanar ‘i jo on arribaré?’, i em va dir: ‘tu no arribaràs a Selectivitat’. Ara resulta que tenc tres carreres”, reivindica. Tot i això, la frase la va acompanyar molt de temps. “Veia que hi havia coses que no entenia. Feia coses, però sense saber per què. Veia gent que era molt bona en Matemàtiques, i que jo no les entenia. Tampoc no sabia extreure el contingut dels textos. Em demanava què em passava”, recorda.

Autoconeixement i reconciliació

Amb els anys, ja treballant de mestra, va decidir posar-hi nom. “Em vaig fer prova estandarditzada, perquè feia anys que ho veia, perquè jo, com a Pedagoga Terapèutica (PT), conec com funciona la dislèxia”, explica. El diagnòstic li va servir tant per poder demanar una adaptació a les oposicions –mitja hora més– com per entendre’s millor. “També et dona descans personal: entens com ha estat la teva vida, les traves que has tingut”, diu. Avui, després d’un llarg recorregut, Blanco pot mirar enrere sense el mateix pes. “Em jutj menys i també tenc més eines, perquè sé el que és, perquè també ho veig en els nins”. El que abans era frustració ara és comprensió. “Em sent reconciliada, tranquil·la”, assegura.

El diagnòstic li va donar respostes, però també perspectiva sobre el seu paper com a docent. “Sent mestra, m’adon que els nins van amb la motxilla de l’etiqueta que se’ls posa. Ara tenc un dictamen, però abans era una nina que no s’acabava d’entendre, que passava de curs fent el que podia. Abans podies estar a 3r d’ESO i, durant tota l’escolarització, ja arrossegaves la mateixa etiqueta que ‘no arribaves’. No existia la categoria d’alumnat amb NESE”, exposa.

Tot el seu bagatge personal l’ha convertida en una mestra diferent. “Detect molts més infants amb necessitats. Les PT ja tenim bastant d’ull, però clar, jo puc tenir molt més empatia i em pos molt més al lloc de l’infant i de les dificultats d’aprenentatge que té”, explica.

Pressió social

Malgrat les tres carreres universitàries que té –Magisteri d’Educació Especial, Antropologia Social i Cultural i Educació Primària (menció AL)–, encara ha hagut de sentir judicis. “Socialment se’m demanda més. ‘Com pot ser que tinguis tres carreres i t’equivoquis tant?’”. Ella mateixa reconeix que hi ha moments de desànim. “Al meu terapeuta li vaig dir que em sentia inútil, sent mestra i fent aquests errors. Però és que els mestres no només ensenyam gramàtica i ortografia. A Primària i Infantil explicam estratègies, procediments; la meva funció no és només transmetre l’aprenentatge, sinó facilitar-lo”, reivindica.

El diagnòstic tardà també va posar llum sobre la importància del seu entorn. “Quan em van passar proves, el psicopedagog, després de recollir informació, em va demanar pel tema familiar i em va dir que, si no hagués tingut suport familiar amb repassos, segurament hauria estat un fracàs escolar de llibre. Vaig anar passant pel suport familiar. Arrib a néixer en un altre entorn i no seria on som”, reconeix.

Ara que ho pot mirar amb distància, també veu com la societat pot ser exigent i poc empàtica. “Tot el meu entorn em deia que ja ho sabien. A vegades vull dir una paraula i en dic una altra. No els va sobtar. Després et trobes gent que sempre et corregeix: familiars, exparelles que intenten menysprear-te. ‘Ets mestra, no pots fer aquest tipus de faltes’. Hi ha part de persones molt empàtiques que ho entenen”. Amb serenitat, Blanco diu que el més important és haver-se entès i haver transformat la seva experiència en una eina per als altres. “Ara entenc com ha estat la meva vida i les traves que he tingut”, repeteix. I, sobretot, sap que, per arribar on és, ha necessitat molt esforç i coratge.