Què hi fa, vostè, al carrer? Un confinament de poble (2)

Tots els que tenim un domicili on estar confinats de manera més o menys confortable, i sobretot tots aquells que continuam sans dia rere dia, ens hem de considerar afortunats. Tot i així, la restricció en la llibertat de moviments i en l’ús de la via pública (no poder sortir al carrer quan a un li ve de gust, en definitiva) és la part més difícil del confinament. Tota minva en les llibertats individuals és molt mala d’entomar, fins i tot quan, com en aquest cas, l’assumim en favor d’un bé major com la salut personal i col·lectiva. Però no ser lliure, o no ser-ho completament, és una de les coses pitjors que ens poden passar. M’ho deia per telèfon (aquests dies tots ens tornam a telefonar, com si fos Nadal) algú gens sospitós de simpaties pels presos polítics: “Aquests que diuen que a la presó s’hi està bé, ja s’ho poden fer mirar”. És així. Ara tots hem hagut de fer de les nostres cases i pisos una cosa que no és una presó, ni de bon tros, però que segons com hi recorda. I és dur, naturalment que és dur.

Podem sortir al carrer o desplaçar-nos només en uns quants supòsits, que hem d’estar en condicions de demostrar. En el meu cas, he tingut sort i en tres setmanes d’estat d’alarma només m’ha aturat la policia una vegada, però això sí, em va tocar l’estrella del cos, un d’aquests al·lots que amb l’uniforme i l’arma reben també un carregament d’ínfules que els fa sentir com a protagonistes d’alguna pel·lícula d’acció dolenta. Sobretot el fet de ser portadors d’una arma de foc: això els fa sentir poderosos i naturalment també els aproxima a l’extrema dreta, als líders de la qual els agrada retratar-se fent pràctiques de tir. El xaval uniformat, en un castellà que vol sonar autoritari però que només aconsegueix parèixer una caricatura, em demana tota casta de detalls sobre el meu itinerari i els seus motius. S’apunta el meu nom i cognom, el meu número de DNI, la meva adreça postal. L’estat d’alarma els dona la prerrogativa de demanar a la gent d’on ve i cap on va, i això els fa sentir realitzats, del tot rescabalats del seu llarg historial de fracàs escolar.

No em van aturar, en canvi, l’únic dia que he hagut de treure el cotxe, no cal dir que amb un motiu justificat, en aquest cas per un paper de Son Llàtzer. Aviat descobresc, però, que ni amb estat d’alarma alguns espècimens mai no canvien, i un dels primers cotxes amb què em trob és un que es bota un stop. Faig sonar el clàxon (contra les meves conviccions, perquè no puc sofrir els clàxons), ni que sigui per fer-li notar que el fet que hagi disminuït el trànsit no significa passar-se les normes de circulació pel clatell. És debades, clar, perquè aquest individu farà això en estat d’alarma o en qualsevol circumstància. Com els que aprofiten l’avinentesa per córrer com si l’autopista s’hagués transformat en el recorregut d’un ral·li, o els que travessen el poble amb la música del cotxe a tot el volum que donen els altaveus. Insistim en el fracàs escolar: Balears és la comunitat que en té més de l’Estat (i una de les regions que en té més d’Europa) i els seus efectes es fan notar en detalls d’aquesta naturalesa.

Canvi de costums

Amb tot, allò més xocant probablement siguin els canvis en la manera que tenim de saludar-nos pel carrer. Als pobles continua viu (i que hi continuï per molts d’anys) el bon costum de saludar-se pel carrer, també entre persones que es coneixen poc o fins i tot gens: n’hi ha prou amb un “bon dia” o un “hola”, o fins i tot amb un lleu moviment de cap sense paraules (a Llucmajor hem desenvolupat la portentosa salutació consistent en un subtil aixecament de celles). Amb l’estat d’alarma, les coses han canviat. No hi ha gairebé ningú pel carrer, i quan dos es troben, tenen temps de veure’s venir de lluny, escoltant com ressonen les passes de tots dos dins el silenci de la via deserta. Molts, a mesura que s’aproximen a l’altre, opten per desviar-se i fer-se’n enfora de manera ben ostensible, com dient: “no te m’acostis”. Hi ha qui completa l’emboç que proporciona la mascareta amb una bufanda o un mocador al voltant del coll, i/o amb unes ulleres de sol, de tal guisa que arriben a semblar l’home o la dona invisibles. Si duen els ulls descoberts, dediquen a l’altre una mirada acerada, mescla de por i rebuig. Si se’ls diu “bon dia”, per descomptat no responen (ni tan sols aixequen les celles). Per contra, si qui us trobau és algú conegut, i ja no diguem una persona amiga o estimada, es produeix una insòlita reacció d’alegria, que es manifesta en un interès fora mida per saber com es troba (bé, tancats!) i en uns moviments amb les mans que indiquen que abraçaríeu o besaríeu aquella persona, tot i que abans no ho fèieu mai. Es procura fer algun comentari alegre o agradable a pesar de tot, i us acomiadau prometent fer qualsevol cosa plegats “quan passi això”. La sensació és com de trobar-nos en una illa deserta, i, quan ja ens hem dit adeu, de no estar segurs de si ho hem somiat.

També hi ha qui té rampells de generositat i els adreça als que passin pel carrer. En un portal del carrer de Sant Llorenç de Llucmajor, hi trob una curiosa variant de la pràctica del book sharing : un caixó de fruita ple de llibres, exposats a l’atenció dels passavolants juntament amb un full on es llegeix, escrit a mà: “ Para los que le guste leer ”. Faig un cop d’ull als llibres i la majoria són novel·les editades pel Círculo de Lectores, històries roses o de suspens que són distretes i fan passar l’estona. Em va semblar una iniciativa lloable: bonica, discreta i sincera. No vaig agafar cap llibre, però hi vaig tornar a passar a posta al cap d’un parell de dies: ja no hi quedava res, ni caixó ni llibres. Esperem que en fessin cas i els agafàs algú a qui li agradàs llegir.