LA CIUTAT ENVAÏDA

Palma vol fer vida normal

L’auge d’una primera onada turística a Ciutat i les millores de les condicions de vida varen fer créixer una comunitat de persones que hi donaven un aire cosmopolita

“La vida de les ciutats s’estava trasformant a gran velocitat, una nova societat urbana més dinàmica i puixant feia acte de presència i canviava les pautes culturals, els estils de vida i els costums. Els anys vint la irrupció de la modernitat, de la mà de l’electricitat, el telèfon, l’automòbil, el cinematògraf, la premsa, la ràdio, l’esport, la moda i la publicitat, era un fet incontestable en les principals avingudes de l’Espanya urbana de l’època”.

Aquestes paraules del llibre editat el 2018 de l’historiador Luis Enrique Otero sobre la Ciutat Moderna són plenament adequades a la realitat de Palma del 1936. L’auge d’una primera onada turística a Ciutat i les millores de les condicions de vida varen fer créixer una comunitat de persones i personatges que hi donaven un aire cosmopolita, sobretot als barris del Terreno i la Bonanova, però també al mateix centre històric. Una burgesia industrial creixent, una classe treballadora expansiva, la incorporació de la dona i la presència activa de persones d’altres indrets de l’illa feien de Palma una ciutat viva i dinàmica.

Passats els primers mesos de l‘inici de la guerra, la majoria de ciutadans intentaven continuar la seva vida quotidiana, encara que sota una repressió i una por generalitzada que va fer desaparèixer una bona part dels actors i institucions inherents a la Segona República.

En el mapa militar de l1936 que il·lustra aquesta pàgina, es veu com havia crescut la ciutat d’ençà que el 1900 s’havien tomat les murades. Per la façana marítima havien crescut el port i les barriades de Santa Catalina, el Terreno i el Molinar, i a l’interior de la ciutat, les barriades obreres de la Soledat i els Hostalets, així com les incipients barriades properes a les vies del ferrocarril dels nuclis propers a les Avingudes, com Arxiduc o la plaça de Francesc García Orell (popularment coneguda com la plaça de les Columnes).

Les grans possessions que abastien la ciutat continuaven sense urbanitzar; les distàncies eren grans i el tramvia hauria de créixer fins a crear una xarxa que, només l’any 1939, va transportar 14 milions de passatgers. Comparats amb els 40 milions de viatgers que va transportar l’EMT el 2016, és una xifra considerable.

Si bé la construcció d’edificis i d’infraestructures institucionals fou lenta i escalonada, les noves autoritats polítiques donaren forma a tot un conjunt d’obres públiques que serviren per donar ocupació a un important gruix poblacional que patia de manera directa les conseqüències de la postguerra: aturats que no tenien cap mena d’assegurança i que cercaven, com fos, una sortida laboral en un context de fam i angoixa.

L’espanyola era, en el transcurs de la Guerra Civil, una economia de guerra en què els dos bàndols havien dirigit els recursos estratègics de les empreses privades al servei de la seva causa. Un exemple paradigmàtic és el de Salinera Española, empresa mallorquina amb explotacions de sal a les Pitiüses i Andalusia. L’industrial Manuel Salas Sureda fou el principal propietari de l’empresa: líder del partit maurista, fou el gran adversari de Joan March durant molt de temps. Ara, feia costat a Franco: les forces rebels eren, segons ell, “l’única esperança fundada d’un canvi en tot allò constituït, que haurà de permetre segurament a la nostra companyia el desenvolupament de les seves activitats com convé”. Segons recull l’historiador Tomeu Canyelles al llibre Grano a grano. Historia de Salinera Española (1871-2015), les poques sals que es van extreure d’aquelles explotacions van ser destinades a l’abastiment dels fronts rebels a la Península, al mateix temps que les fàbriques d’Eivissa i Andalusia eren requisades per fer-ne un ús militar.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF