Mulay Embarek: “Si Picasso fos viu, el tancarien”

PalmaMulay Embarek va coincidir a l’institut amb Josep Miquel Arenas, Valtonyc. Aleshores no eren amics, però amb el temps s’adonaren que pensaven d’una manera similar. Quanl’any 2012 varen detenir a qui ja era el seu amic per les lletres d’una cançó, començà a mobilitzar-se amb el suport social fins que arribà a consolidar el moviment de suport Llibertat Valtonyc.

Com sorgeix la plataforma?

Avui dia no hauríem de perdre ni el temps ni l’energia amb situacions així. La plataforma i allò que representa, que és la llibertat d’expressió de tots i totes, va sorgir perquè no podíem callar.

Defensau tot tipus de llibertat d’expressió, com per exemple la de l’autobús d’Hazte Oir?

Ells són els que defensen aquesta llibertat d’expressió. Aquesta és la qüestió. Segons quines persones tenen dret a dir el que volen i com volen i estan emparades per la seva llei i pels seus recursos, però no els altres, els qui denunciam les barbaritats de la monarquia o la corrupció o el terrorisme del desnonament.

Aquí entra en joc l’anomenada Llei mordassa.

Aquesta és la base de la Llei mordassa. Si m’agrades, fes el que vulguis; si no m’agrades i, a més, ho fas en català, no pots.

A la vostra plataforma hi ha una petició concreta per al canvi de llei?

Sí. Ara parlam d’en Josep, però n’hi ha molts més. S’ataca la llibertat d’expressió en l’art.

Creis que no hi ha d’haver límits?

La normativa ha de protegir la població; parlam d’expressions artístiques. Si Picasso -autor del Guernica - fos viu, el tancarien. Si Quentin Tarantino fos espanyol, el tancarien pels films de denúncia que fa.

Us sentiu frustrat o prioritzau el suport de la gent?

Sincerament, sent el suport des de tots els àmbits i en termes generals. La solidaritat no té límits ni fronteres i és una cosa que no podrà aturar mai cap llei, perquè les mostres de suport més simples o més complexes són transversals i multidimensionals. Volem donar les gràcies a tothom, també al periodisme, que des de totes les òptiques ens donau veu. Hi estam tots involucrats, aquest és un avís per a tothom. Tornam a un temps del qual no fa tant de temps.

El Govern us ha dit res?

De manera simbòlica, sí. Tenim el suport públic de la consellera Fanny Tur. Han transcorregut quatre dies, ara tot passa molt ràpid.

No heu arribat aquí esgotats?

Físicament, sí. Fa quatre dies que me’n vaig a dormir a les 3.00 h o les 4.00 h, i a les 6.30 h ja m’aixec, no sé si de la ràbia, de l’angoixa, de la tristor... un estat que no em deixa dormir, però que em dona la força per tal de continuar lluitant per aquesta situació. Em passa a mi, però també els passa a les meves companyes.

És una cosa històrica o s’ha agreujat els darrers anys?

Totalment. Fa 80 anys, des del cop d’estat del 36, que ens governen els mateixos. Hi ha hagut una falsa transició. Un dia varen anar a dormir amb el vestit militar i l’endemà s’aixecaren amb corbata i eren demòcrates, però són el mateix règim. Això és el miratge de la llibertat.

I ara, què?

Ara és quan comença tot. Fa vuit anys de la guerra, però ara lliuram la batalla més important. Ens han disparat la gran bala i ens hem tret el guardapits antibales.