Isidor Marí : “Les universitats públiques han d’estar al servei de la societat que les paga”

PalmaIsidor Marí Mayans (Eivissa, 1949) és un home polifacètic. Ha escrit nombrosos llibres i articles sobre sociolingüística i cultura popular. Ha estat professor universitari, músic i cantautor. També ha escrit poesia i n’ha traduït. El seu nou llibre, Les Balears en un context global (Editorial Moll / Institució Francesc de Borja Moll), recull articles i ponències sobre temes lingüístics, polítics i culturals. La presentació serà dimecres 11 a les 19.30 h a Can Alcover, a Palma.

Des del mateix títol deixau clar que ser una illa o un arxipèlag no és el mateix que estar aïllat: el que som i el que ens passa s’explica per fenòmens globals i alhora ajuda a entendre el món.

Les situacions que vivim, els temes que ens ocupen i les qüestions que ens interessen, ja siguin culturals o econòmiques, no són particulars i exclusives nostres. Són el reflex d’unes dinàmiques mundials. La condició insular de les Balears sovint ha fet que tinguéssim un complex de petitesa i de poca força. En realitat, la majoria de comunitats i de països no poden condicionar per ells mateixos les dinàmiques mundials. Però si sumam esforços entre illes, i també amb tota la comunitat cultural i lingüística catalana, i alhora ens afegim a les dinàmiques globals que aposten pel mateix que nosaltres -el respecte per la diversitat, una democratització de les maneres de fer-, podem aconseguir que es produeixi un canvi en la governança local i mundial.

Posau-me un exemple de les coses que podríem fer i que no feim.

Si cada any venen 13 o 14 milions de turistes, podem explicar-los qui som en termes culturals, històrics i lingüístics, o bé podem deixar que passin per les nostres illes sense tenir ni idea de com és el nostre país i la gent que hi viu. Tenim unes forces i unes possibilitats que desaprofitam. Hi ha una manca de coordinació entre el món cultural, el món econòmic i el món polític.

A què l’atribuïu?

A molts factors. Un dels més importants és que els dirigents econòmics de les Balears estan subordinats als grans centres de decisió política i als grans operadors econòmics externs. Tenen una mentalitat subordinada i lucrativa. En general, només pensen a incrementar beneficis i a no molestar les autoritats estatals. El que haurien de fer és pensar com aprofitar millor per al conjunt de les Balears la gran capacitat d’atracció que tenim. Des del sector cultural també hi ha hagut poc interès cap a aquells sectors més sensibles de l’economia turística, i els polítics, que haurien de fer que els diferents engranatges d’una societat funcionin bé, tampoc no han propiciat cap col·laboració. Sé que dir això és fàcil i fer-ho és difícil, però s’hauria de fer un esforç. Hem arribat a una situació límit, si no l’hem superada.

Deis que cal treballar per un plurilingüisme equitatiu, global i local. En què consistiria i quines són les mesures per fomentar-lo?

Hi ha un marc internacional per a això: la Declaració universal dels drets lingüístics que es va presentar a Barcelona el 1996. Els principis continuen sent vàlids. A diferència d’allò que diuen alguns, els drets lingüístics no són exclusivament individuals. També són col·lectius. Hi ha uns drets de cada persona que són independents del lloc on viu. Per exemple, tu tens dret a declarar davant qualsevol tribunal en la teva llengua. Alhora, hi ha uns drets que només pots exercir en plenitud dins la teva comunitat lingüística històrica, i cada comunitat ha de poder exercir-los plenament. Amb el canvi demogràfic que s’està produint als territoris de parla catalana, cal emprendre polítiques lingüístiques i culturals que contrarestin les dificultats amb què es troben els nouvinguts i que en respectin la diversitat però que, alhora, també serveixin per garantir la continuïtat de la llengua històrica dels territoris.

Hi ha estats que són especialistes a ignorar tractats i normatives internacionals.

Aquesta és la qüestió més complicada i depriment, i la més exigent. Havíem cregut que, després de la II Guerra Mundial, les Nacions Unides, les institucions europees i altres institucions internacionals estaven construint una governança global que responia als interessos de la gent, però veim com milers de persones moren a la Mediterrània intentant sortir de situacions terribles i no feim res de res. Està passant el mateix que ens sembla terrible que passàs fa 70 anys -desplaçaments de població, mortaldats...- i no reaccionam. Fa temps que se’n parla, de la necessitat de reformar profundament les Nacions Unides.

Potser seria una bona idea castigar els estats que incompleixen les normes i els tractats que firmen. Espanya rebria fort...

L’article 96.1 de la Constitució espanyola diu que els tractats internacionals signats per Espanya són d’aplicació directa a l’Estat. Un d’aquests tractats és el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 1966, que Espanya va signar el 1977. És, per tant, una legislació d’aplicació directa. El primer article d’aquest tractat diu que tots els pobles tenen dret a la lliure determinació.

El que Espanya fa a Catalunya, per tant, és inconstitucional?

Davant una situació com la de Catalunya, t’adones que la governança mundial no té capacitat executiva, d’implementació de lleis. Aquest és el drama del món, i és un drama mediambiental, humanitari, de respecte de les diversitats... Davant això, queda clar que un altre món és possible, però no sabem si és factible. Què fan les esquerres, què fa el PSOE? És cert que hi ha una enorme capacitat de control social, però la gent no és conscient de la força que té. La nostra generació va veure com, els anys 60 i els primers 70, en poc temps es va escampar per tot el món un canvi d’actitud entre la gent jove. Va aparèixer en diferents indrets del món un estat d’opinió generacional que va decidir que algunes coses havien de canviar. Aquella onada de canvi es va domesticar, però va ser important. Qui diu que aviat no pot passar el mateix en favor del gran canvi democràtic que necessitam?

Parlau del multilingüisme a les universitats i us demanau si és una oportunitat o una amenaça. Quina és la resposta?

Hi ha qui creu que per treure el màxim partit del multilingüisme s’ha d’apostar per la llengua més forta, en aquest cas l’anglès, passant per damunt de qualsevol altra consideració. És absurd. S’han fet estudis a la Gran Bretanya que demostren que les empreses d’allà perden un 20% dels seus negocis internacionals perquè es pensen que amb l’anglès n’hi ha prou. I no. El problema és que mentre allà comencen a assumir que “english is not enough”, aquí és a l’inrevés: molta gent pensa que l’anglès és suficient. És absurd que a les Balears es pensi només en l’anglès, amb tants alemanys i italians com tenim al país. El principal volum de negoci internacional de les empreses catalanes es fa en francès: quin sentit té prioritzar exclusivament l’anglès, doncs? L’anglès és molt important, però només aprendre anglès és absurd. En aquest sentit, les universitats s’equivoquen. Sovint pensen més com a empreses que han de captar estudiants que com a sistema de recerca o de capacitació professional que serveix la societat que la paga. Les universitats públiques han de servir les societats que les paguen. Diria que la nova facultat de medicina de les Balears té més interès a captar estudiants externs que a aconseguir que els llicenciats parlin bé el català, quan ja es veu que conèixer la llengua del país és necessari per fer bé la seva feina.

Un dels textos fa previsions i propostes sobre l’impacte que el procés sobiranista tindrà sobre la realitat illenca.

El text és del 2015 i, en línies generals, les previsions no s’han deixat de complir. Es preveia una reacció molt visceral i poc democràtica de l’estat espanyol i així ha estat. Què passarà, a partir d’ara? La candidatura de Jordi Sánchez té l’aval de la Comissió dels Drets Humans de l’ONU. Si Espanya se’n desmarca, quedarà internacionalment encara més desacreditada. Això és una lluita de desgast, per tant, la qüestió és resistir i esperar que els errors que comet l’estat abusant de la força es vagin posant cada vegada més en evidència. Jo crec que el procés no acabarà malament per a Catalunya. Tampoc no dic que les coses cauran pel seu propi pes. Serà necessari mantenir una actitud de resistència molt forta. De moment, l’actitud de resistència es manté, com va quedar clar a les eleccions del 21 de desembre.

I com pot repercutir tot plegat en les Balears?

Com a illenc i com a ciutadà de l’estat espanyol, em preocupa veure com l’Estat, per tal de defensar la unitat d’Espanya, és capaç de sacrificar la democràcia i la veritat. Jo crec que les Balears veuran que no es poden alinear amb un estat tan poc democràtic i tan contrari a la diversitat cultural, lingüística i nacional com és l’espanyol. És un estat, a més, que gasta milionades en armament i que després diu que s’han d’abaixar les pensions o que no es poden reduir les tarifes de vol dels residents balears.

Quina relació ha de tenir la cultura popular amb el passat i el futur?

Ha de ser una cultura viva i en evolució permanent. Això no vol dir que tot s’hi valgui o que pugui convertir-se en un campi qui pugui d’influències. Ha de ser capaç d’apropiar-se de coses noves i de transformar-se. La gràcia és que sapiguem integrar les novetats en uns patrons propis.

Això és el que vàreu fer amb UC als anys 70?

Hi ha gent que pensa que vàrem agafar cançons eivissenques tradicionals i les vàrem tocar tal com eren. I no: vàrem mantenir els instruments tradicionals però també n’hi vàrem afegir, hi vàrem posar polifonia quan només tenien una veu... No eren les cançons tradicionals de la manera com ho havien estat en el passat, però han estat assumides com a pròpies i ara ja formen part de la tradició. I, com a part de la tradició, no són intocables.