Gin amb palo, l’aperitiu que unia Menorca amb Mallorca

Encara que el palo sigui un licor que es considera mallorquí, a Menorca era també molt consumit pels mariners quan es feien llargues travessies en pailebots

Bep Al·lès

3 min

Gin amb palo, l’aperitiu que unia Menorca amb Mallorca B.A.

CiutadellaEl palo torna a estar de moda després que un metge menorquí, Miquel Timoner, proposàs la teoria de les possibles virtuts del palo per pal·liar els efectes del coronavirus, tot basant-se en un dels seus principals components, la quinina, que s’emprà i s’empra per combatre el paludisme i la malària. Timoner era de l’opinió que els components del licor de palo podrien servir com a efecte protector davant el virus. Sigui cert o no, el consum de palo ha augmentat i ha deixat de ser aquella beguda de gent del camp, amb reminiscències de temps passats.

Encara que el palo sigui un licor que es considera mallorquí, a Menorca era també molt consumit pels mariners quan es feien llargues travessies en pailebots, moltes de les quals eren transatlàntiques, com les que al segle XIX feia el meu rebesavi Antoni Monjo Bagur, que capitanejava el pailebot La Estrella i des del port de Ciutadella arribava als de Sóller, Alger, Canàries, Cuba, Nova Orleans i Montevideo.

Beguda de la pagesia

També la pagesia era molt consumidora de palo, que no faltava a festes com la de les porquejades, les mesurades i també a les festes de poble, on el gin amb palo era una de les begudes més comunes abans de l’entrada del gin amb llimonada, el que a fora de Ciutadella es coneix com a “pomada”.

A Menorca les antigues destil·leries de licors i aiguardents també elaboraven palo; de fet, Destil·leries Xoriguer encara en fa i ha notat també aquesta pujada en les vendes de palo, que a Menorca, com hem dit, era consumit amb ginebra menorquina i també amb un raig de sifó.

El palo és una beguda espirituosa obtinguda per maceració i infusió d’escorça de quina ( Cinchona ) i d’arrels de genciana ( Gentiana lutea ), amb sucre, sacarosa caramel·litzada i alcohol etílic. El nom prové de l’escorça de la quina (coneguda com a palo quina), originària d’Amèrica del Sud i que fou coneguda a Espanya a través de la comtessa de Chinchón. Les escorces de la quina contenen diverses substàncies, com la quinina, que li donen un sabor amarg i astringent, però que té propietats antipirètiques i antipalúdiques. La comtessa l’any 1638 va caure malalta a Lima, fou tractada amb quina i es va curar. Quan tornà a Espanya, va portar escorça de quina, que va adquirir una gran popularitat com a remei per a les febres i es va estendre a altres indrets europeus. La genciana és una planta perenne que conté substàncies causants de la seva intensa amargor. És tonificant i estimulant de la secreció salival i dels sucs gàstrics.

Remei per combatre les febres

També fou emprada com a remei per combatre el paludisme. A les Illes hi havia moltes zones del litoral que eren pantanoses, com les albuferes, prats i basses temporals, que constituïen un excel·lent medi de cultiu per als moscards, portadors de les denominades febres. Això va fer que s’acceptassin amb facilitat els extractes de quina i genciana, introduïts pels comerciants que venien a intercanviar espècies i altres productes com a remei per combatre les febres.

Dins les efemèrides de les festes de Sant Joan de Ciutadella, el caixer senyor del bienni 1956-1957, Ricardo Squella i Martorell, no va poder participar en la colcada de 1956 perquè agafà febres després del Diumenge del Be. El palau d’estiu de Sa Font Santa estava a una de les zones humides del nord de Ciutadella, la Vall, on hi ha un petit torrent, i zones amb molts de mosquits.

Amb el temps, per tal de millorar el desagradable sabor d’aquests remeis contra les febres, s’hi afegiren concentrats de sucres de raïm, de figues seques i de garrova. Aquests extractes ensucrats s’encalentien a fi de concentrar-los i, en conseqüència, el sucre s’anava caramel·litzant i enfosquint. El gust que assolia emmascarava l’amargor. Aquest xarop tenia una vida relativament limitada perquè el producte fermentava amb facilitat i s’optà per afegir-hi alcohol.

Naixia així el palo, que a poc a poc va veure limitada la quantitat de quinina i de genciana, augmentat l’alcohol i enfosquit el sucre. Al final ha deixat de banda el seu valor medicinal i s’ha convertit en una aperitiu apreciat i reconegut al nostre entorn.

El 1993 es va aprovar el Reglament de la Denominació Geogràfica Palo de Mallorca, la qual cosa permet, per una part, protegir el nom geogràfic i, per l’altra, evitar la competència deslleial i garantir la qualitat del producte, que també és elaborat, com la sobrassada, a l’illa de Menorca.