Del somni modernitzador al malson de la Guerra Civil (part 2)

L a vida de Palma es va veure marcada també per alguns esdeveniments externs, sembrant dubtes sobre el procés modernitzador. Un d’aquests va ser la Setmana Tràgica de Barcelona, que va suposar per a molts liberals i conservadors un avís que la intolerància i la repressió dels moviments obrers radicals podia posar fi al seu món econòmic i religiós. Els successos de la Setmana Tràgica varen ser molt sentits a Palma. La imatge del polític Antoni Maura en va sortir molt perjudicada i, al seu torn, la classe dirigent de Palma va començar a pensar que el procés de modernització podia conduir a situacions perjudicials per als seus interessos.

En aquest esperançador i de vegades dramàtic escenari, un mallorquí anà adquirint un paper protagonista tant a Mallorca com a Espanya. Joan March entrà a la vida econòmica i social de Ciutat sense demanar permís a les classes dirigents i la seva irrupció significà la ruptura del consens entre les forces conservadores, en aquells moments afeblides per la crisi del maurisme. Davant la impossibilitat de controlar republicans, socialistes i regionalistes, March decidí fer un gir en la seva estratègia donant un suport decisiu a la dreta i al sector més reaccionari de l’exèrcit, i tot plegat desembocà en l’Aixecament. Joan March no estava interessat a fer indústria o turisme per modernitzar la ciutat, sinó a guanyar doblers de la manera més ràpida i menys costosa (fos amb negocis legals o il·legals). Amb la seva filosofia econòmica i política, oposada a la burgesia industrial de l’època, esdevingué protagonista indiscutible de la ciutat abans i després de la Guerra Civil.

El fracàs dels partits polítics per sortir de la crisi social i institucional passà per la dictadura de Primo de Rivera, que, si bé en un principi podia semblar a molts un mal menor, en realitat suposà una embranzida que acabaria amb l’enfrontament armat. La promesa de regeneracionisme i provisionalitat no varen ser autèntiques i, en poc temps, Primo de Rivera va eliminar els partits polítics convencionals per, a continuació, organitzar-se mitjançant un nou partit polític, Unió Patriòtica, que en el cas concret de Palma va donar cabuda a membres procedents del maurisme. Des del 1923 fins a la caiguda de la dictadura el 1930, Palma va tenir cinc batles, escollits a dit entre els membres del partit governamental.

Les idees regionalistes i nacionalistes anaren creixent durant el primer terç del segle XX. El regionalisme va veure com una oportunitat l’arribada de la Segona República, tot i que després es va decebre quan les seves expectatives de veure un estatut d’autonomia aprovat per les corts espanyoles no foren satisfetes. Tot i la dinàmica política autodestructiva que regnava a Espanya, la vida social de Ciutat es va anar obrint a altres formes i costums, sobretot a causa del creixent nombre d’estrangers que la visitaven i dels que s’hi quedaven a viure, especialment al barri del Terreno.

Tal com retrata Llorenç Villalonga en la seva novel·la Mort de Dama, publicada el 1931, Palma s’havia convertit en una ciutat en la qual convivien el món cosmopolita, de costums molt liberals, i el món tradicional, conservador d’arrels culturals centenàries. Un dels seus personatges -Donya Maria Antònia- exponent de la bona educació ciutadana, diu referint-se a la “colònia estrangera”: “Hem de viure a part de certes persones, perquè tenen costums diferents i no podríem congeniar, però no hem de voler jutjar al proïsme. Bastant tindrem algun dia, amb donar compte a Déu dels nostres propis actes”.

La vida cultural i associativa de Palma va seguir les pautes de molts anys enrere. L’afició dels palmesans per passejar, pel teatre, els toros, el futbol, les bicicletes i els cavalls varen anar generant nous espais, com ara el velòdrom del Tirador, el teatre Lírico, el passeig de Sagrera, el passeig de la Riba, el canòdrom, el frontó balear, la plaça de toros, de 1929, o el cinema Born, del 1931. La Segona República va arribar sense avisar. A Palma ho feu amb les alegries i amb recels de la gent, sense l’entusiasme d’altres capitals.

Després de moltes iniciatives positives en el camp de l’urbanisme, la política, la sanitat i l’ensenyament, encapçalades entre altres per persones com Alexandre Jaume i Emili Darder, el somni de la modernitat se soterrà definitivament i començà un malson que duraria molts anys.

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF