Bufets lliures en l’era del covid-19

El desconfinament ha duit un munt de normes: sobre distància social, sobre ús de mascaretes, sobre com ocupar i compartir els espais públics i tot el que vostès vulguin. Un munt de normes, que de vegades són comprensibles a la primera (perquè són raonables i estan ben formulades) i altres vegades resulten confuses o, fins i tot, contradictòries entre elles (perquè afrontar la situació del tot inèdita que ha comportat el coronavirus ha implicat un alt grau d’improvisació). Davant d’aquesta abundància de normes, ha reaparegut amb força una frase feta molt habitual a les nostres latituds: és que som mediterranis.

“És que som mediterranis” és una frase que conté implícita una forta càrrega de tòpics i un sentit bàsicament exculpatori, per no dir directament barrut. La tesi que subjau en aquesta mediterraneïtat proclamada per la frase és que nosaltres (mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs, en aquest cas) no estam fets per seguir normes. Que tenim la sang alegre i vitenca, que ens bull per dins amb la calor i el vi, que per Sant Joan ballam descalços damunt el caliu de les fogueres, que les dones d’aigua ens xiuxiuegen secrets a cau d’orella, que som llampats i tallats de lluna, que la Tramuntana ens despentina els pensaments, que pertanyem a l’arena i a la sal de cocó, que som fills del raïm i del blat, i un llarguíssim etcètera. Com a conseqüència de tot això, se suposa que som sentimentals, expansius, anàrquics, creatius, imprevisibles i màgics (sobretot, màgics). Aquí som tots poetes de naixement, en el sentit més cursi de la paraula ‘poeta’, i, per tant, no se’ns poden imposar àrides i prosaiques normatives que, si de cas, són aplicables als països del nord, on es pelen de fred i tot és gris i avorrit. La prova és que, tot d’una que en tenen ocasió, venen cap aquí a passar les vacances i fer el turista (o hi venien: ara pareix que els costa una mica més), perquè tenen enveja del nostre sol, les nostres platges i la nostra sangria servida en poals.

El cas és que el covid-19 ha imposat les restriccions en l’ús (i la manera de fer ús) dels establiments públics, començant pels de l’hostaleria. Els mediterranis, diu un altre tòpic, som molt del bon menjar i el bon beure (mentida: cada dia més la gent menja porqueries precuinades o intenta imitar modes exòtiques sense tenir-ne ni idea) i els locals on aquestes dues coses es poden dur a la pràctica haurien de venir a ser els nostres principals espais de convivència. La realitat, però, si més no a Mallorca, és que aquí ens agrada bastant més la quantitat que la qualitat: el plat a caramull, i després ja veurem què hi ha. I en aquest sentit, l’ideal de molts pel que fa als locals de menjar són els restaurants de bufet lliure, sobretot perquè un s’hi pot refegir tantes vegades com vulgui sense que ningú li faci els comptes.

Fins ara, clar. La pandèmia també ha imposat normes als restaurants de bufet lliure, ha fet que s’hagi hagut d’ampliar la distància entre les taules i ha obligat a dibuixar línies a terra perquè cadascú sàpiga quina posició ha d’ocupar davant del menjar que s’hi exposa. Vam acudir aquesta setmana a dinar a un restaurant de bufet lliure i vam comprovar que tampoc aquí l’alegria ja no és la mateixa. Després de pagar a l’entrada (com ja es feia abans), i d’untar-nos les mans amb gel hidroalcohòlic, ens va sortir a camí un cambrer per explicar-nos el nou funcionament de la casa.

-Los cubiertos están en la mesa! -ens va cridar molt fort, amb la mascareta posada i sense recordar-se de dir ni hola ni bon dia.

-Gràcies -li vam respondre-. I per triar el menjar?

-Tu dius què vols i el cambrer t’ho serveix! -el castellà del començament era de cortesia, com se sol fer aquí: en sentir que parlam la llengua indígena, el cambrer també la fa servir -perquè és la seva- i crida, però ja no crida tant. Se sol cridar en castellà quan se sospita que el client pugui ser estranger, o per simple inèrcia.

La distància social

Es tracta, efectivament, d’anar passant per ordre de coa per davant del mostrador amb les safates que contenen l’oferta de la casa: un bé de Déu que inclou frit, tombet, arròs brut, tripes, escaldums de pollastre i porcella rostida, però també trempó i un assortiment d’amanides, perquè no sigui dit. Les línies a terra marquen la distància social que s’espera que cadascú ocupi, i darrere del mostrador hi ha tres cambrers que van servint allò que el client els indica, dins els plats disposats amb aquesta finalitat. Això en teoria, perquè els reflexos condicionats fan que alguns clients no sàpiguen mantenir l’ordre i intentin passar davant els altres, o bé agafar un plat i servir-se ells mateixos, com tenien per costum de fer. La distància social es romp contínuament, i les mascaretes -com sol succeir als bars i als restaurants- es mantenen fixes a les cares dels cambrers, mentre que els clients en prescindeixen (en realitat haurien de dur-ne sempre que no es garanteixi la distància mínima d’un metre i mig: per exemple, al mostrador del menjar).

Aviat dos dels que intenten colar-se es fan nosa mútuament, i intercanvien paraules gruixudes en veu alta que no arriben a l’insult però el preludien. Un infant s’aferra a sa mare i comença a plorar amb ganes, i la cridòria i el desordre s’imposen entre la vintena de clients, que duen les mascaretes penjades pel coll o al colze. Hi ha un problema de fons: i és que ara, quan un golafre vol refegir per segona, tercera o quarta vegada, hi ha uns cambrers que se n’adonen. I això fa que el plaer del bufet lliure per a alguns ja no sigui el mateix, clar. Què voleu, si és que som mediterranis.