EnòlegQuan ens demanen el perquè del moment de bonança i èxit del sector vitivinícola de Mallorca solem explicar moltes històries i, massa sovint, ens oblidam del factor principal: les generacions anteriors a nosaltres que continuaren treballant la vinya i que ens han deixat en herència una feina i una cultura mil·lenàries de què podem gaudir glop a glop. Els vinaters de Santa Maria ho tenen clar i per això cada any, durant la festa del vi novell, reconeixen amb la distinció del brot de pi aquesta tasca als vinyòvols més vells del poble. “No em mereixia això per haver cultivat una partida de vinyes durant molts d’anys”, em comenta de manera sincera però amb certa emoció Macià Capó Far de Can Cordet abans de fer-li entrega del premi.
Pagès d’aquell temps
El seu parlar és pausat, clar, planer, no utilitza eufemismes i va al bessó de les qüestions amb paraules sinceres i sense romanços. Va néixer l’any 1932 i tota la vida l’ha dedicada a l’agricultura, no es dedicà a un sol cultiu ni fou un gran productor de raïm ni tampoc no es dedicà a fer vi sinó que és un clar exemple del pagès d’aquell temps, diversificant per no tenir els ous al mateix paner: ametlers, garrovers, arbres fruiters, cereals i també unes quatre quarterades de vinya, on tenia mantonegro i callet. Li deman si l’únic que tenia era raïm negre i m’explica que ningú no tenia blanc, “ara n’hi ha tants, de sementers, però un temps no s’usava” i, si hi havia algun cep era per menjar, com les magdalenes i els calops, sempre ben enmig de les vinyes perquè, com em diu ell, “no el vegin i no el trobin”.
A Santa Maria sempre ha vist vinyes, en certs moments ha minvat una mica i en altres, com ara, torna a plantar-se amb il·lusió i força, però recorda que abans anaven més magres, que a l’hora de veremar només duien dos raïmets, ja que eren vinyes fetes en gavetons i no disposaven de la tecnologia actual. “La vinya no anava tan bona com ara perquè segons quin temps, com l’hora de segar, deixàvem les vinyes per fer aquesta altra feina i ara fan feina fins a l’hora de veremar”, i és que en “aquella època segar era més important que una vinya, la gent no se’n preocupava perquè els preus del raïms eren baixos”. Recorda que li pagaven a 1,50 o 2 pessetes el quilo i el preu sempre el marcava el vinater i els pagesos eren pragmàtics i no solien protestar “Ca!, el preu sempre ells, com el bessó i la garrova i tot, sempre venia a preu fet, no podíem posar el preu, se’n riurien de nosaltres”. El seu padrí ja el duia a un qui anomenaven Pedro Agulla, llavors el dugueren a Can Rutllan, a Can Rubí, també va vendre a Trevin i les darreres anyades fou a Pep Perico (celler José Luis Ferrer) que ja pagava tenint en compte el grau alcohòlic probable del raïm.
Una època en què no deixaven finques buides, tot ben sembrat encara que fossin roques, en què el vi es venia a la menuda i cada vegada que un celler encetava una bota penjava un brot de pi fresc damunt el portal i la gent tot d’una anava a fer coa i habitualment amb dos o tres dies exhaurien la bota encetada, un vi que sortia de l’aixeta i, com em diu, “esperàvem beure vi fresc baldament pegar a ca una punyeta”, recorda que “era com a més natural, quan abocaven de l’aixeta feia una sabonerada que havies d’anar alerta”, aquesta sabonera que fan els vins acabats de fer i que els consumidors ja no coneixen.
El present
Parlam del present, del boom de vinyes i cellers que surten com a bolets, i Macià ho mira amb preocupació, troba que comença a haver-hi massa vinyes, que la gent que ve de fora amb tants de doblers es podria dedicar a una altra cosa i creu que el govern no hauria de donar tants de permisos, per temor que no hi hagi compradors per tant de vi i, al cap de poc temps, mira el net i li recorda el ratxat de dins la cotxeria del celler, ja que, si mai no pot vendre tot el vi, que l’amolli per allà i així la gent no ho sabrà. El net de Macià és Sebastià Ordines, un jove pagès que duu les vinyes familiars i moltes altres finques i s’ha aventurat amb el projecte vinícola anomenat 7103 Petit Celler amb l’amic Pep Cànaves. Se sincera amb mi i em conta que quan el seu net li explicà que es volia dedicar a la pagesia i muntar un celler s’ho va prendre malament, pensà que era un bon disbarat, però va tombar el coll quan va veure que era feliç. No es pot avenir de veure com el fruit d’aquelles quatre quarterades que va plantar i va cuidar s’exporta a molts països com Alemanya, n’està ben content, orgullós, gojós i es nota per com mira el seu net, la felicitat d’una baula que no es trenca.
Vi recomanat
Blanc mantonegro 2018 7103 Petit Celler (Santa Maria)
Li deman si no li feia gola fer vi, però em respon ràpid que mai no va tenir temps, però ara pot gaudir dels vins que elabora i avicia el seu net. Com podeu imaginar, em recomana tots els vins que fan a 7103, però ell, durant tota la xerrada, m’ha anat repetint que el raïm que li agrada més, tant per menjar com per beure, és el mantonegro, ja que té un gust que no tenen els altres raïms i, segurament per aquest motiu, em diu que em recomana el blanc de mantonegro que sortirà aviat.
