El 50% de la població que viu a les Illes no hi ha nascut

PalmaA les Balears ja hi viu més gent nascuda a fora que a les Illes. Encara que les dades oficials del padró dibuixen un equilibri pràcticament igual entre el 54% dels residents que hi han nascut i el 46% de forans, estudis i anàlisis de diferents experts en demografia confirmen que, especialment en el cas dels estrangers, aquesta dada ja no és suficient per representar la realitat. “Tenim evidències clares que una part dels europeus del nord que passen molt de temps a les Illes perquè hi tenen una propietat no s’hi han empadronat, i, per tant, no figuren a les dades oficials”, explica el catedràtic de Geografia de la UIB Jesús Manuel González.

El catedràtic de Geografia Humana Pere Salvà, un altre especialista en la matèria, assegura que, “evidentment, el padró no ho recull tot”. “La xifra de no nascuts a les Balears que hi viuen és superior, perquè tenim una població que hi habita gràcies a les segones residències que ha anat adquirint. En tot cas, no hem de perdre de vista que les dades oficials ja són prou significatives, i situen les Balears com la comunitat autònoma espanyola amb més persones que hi viuen sense haver-hi nascut”, comenta.

L’arribada d’estrangers a les Illes ha estat una tònica des dels anys 70, “perquè, per descomptat, als nòrdics sempre els ha atret la possibilitat de viure en un clima més agradable i amb qualitat de vida mediterrània”, assegura Salvà. “Però ha estat els darrers anys quan en termes numèrics s’ha disparat la vinguda de residents a la Unió Europea”, afegeix. Als habitants que reflecteixen les estadístiques cal afegir-hi els que aquests especialistes en geografia també consideren residents, per molt que no s’hagin empadronat, i que són ciutadans dels països rics d’Europa. “A Santa Catalina hi ha 200 escandinaus censats, quan sabem que n’hi viuen molts més de manera habitual. Però, clar, no és una xifra que es pugui calcular si no es fan anàlisis específiques. En tot cas, hi són, tenen propietats, o les lloguen, a vegades als seus propis compatriotes”, afirma Jesús González, i assenyala el motiu de la discrepància entre el cens oficial i la realitat. “Molts nòrdics no tenen necessitat d’empadronar-se, ja que, com que mantenen normalment una relació laboral o una activitat econòmica vinculada als seus països d’origen, no necessiten targeta sanitària ni descomptes de residents perquè volen directament del seu país a les Illes”, diu.

Són el que els experts anomenen ‘residents estrangers’ –denominació que sovint es fa servir per a les persones que provenen de països rics, en contraposició als ‘immigrants’–, i configuren majoritàriament aquesta borsa de ciutadans que resideixen a les Illes sense figurar al cens de manera oficial. Perquè els ciutadans que provenen de països en desenvolupament i que solen desplaçar-se per aconseguir feina sí que s’empadronen, perquè no tenen alternativa si volen accedir a tots els drets.

El major fenomen migratori

Els darrers 20 anys s’ha produït a les Illes el major fenomen migratori de la història recent. Des del 2001 fins al 2022 la població balear va experimentar un creixement d’un 34%, amb prop de 300.000 persones arribades que han situat el total de població resident en 1.176,659 habitants. D’aquests, 251.370 són nascuts a altres comunitats autònomes (21,6%), mentre que una quantitat superior, 290.126 (24,3%), han nascut a un país estranger. Aquest sector de la societat és precisament el responsable del gran creixement poblacional que han viscut les Balears els darrers anys. Així, mentre que entre 2003 i 2022 la població procedent d’altres comunitats autònomes va pujar només un 1,5%, l’empadronament d’estrangers va duplicar els seus registres. El 2003 hi havia a l’Arxipèlag 149.941 estrangers censats, mentre que 20 anys després n’hi ha 290.126, una xifra que suposa una pujada d’un 93%.

“L’arribada de ciutadans de la Península es va produir de manera molt destacada a les Balears durant les dècades dels 60 i els 70, atrets principalment per les oportunitats de feina al sector turístic, i també de la construcció. Venien de l’Espanya rural i van poder aconseguir feina i estabilitat, i es consolidaren. Però avui dia aquest flux és molt menor”, explica el geògraf Pere Salvà. A partir dels anys 90, es va produir una segona onada, on ja s’incorporaren ciutadans estrangers, primer magribins i posteriorment llatinoamericans. “La immigració dels 90 va estar molt vinculada a l’inici de la bombolla immobiliària. Es van disparar les estadístiques d’estrangers que venien per fer feina, i després, quan va esclatar, hi va haver un reajustament”, recorda Jesús González.

La nova complexitat

Aquesta darrera onada d’immigració que estudien els geògrafs, la del segle XXI, amb 140.000 nous arribats, és molt més complexa. “Ja no es poden identificar els moviments amb senzillesa, perquè hi ha factors que marquen el canvi. Els ciutadans de Berlín o Londres descobreixen que les Illes poden ser la seva zona metropolitana, perquè tarden el mateix a venir aquí que a recórrer el seu país per cercar un lloc de descans per a les vacances o els caps de setmana. Per tant, comencen a comprar de manera massiva. Uns s’estableixen, però altres, sobretot ciutadans que viuen sols, que no van en família, van i venen. Poden estar un o dos anys aquí i després anar a Hawaii. De vegades compren, però també lloguen quan no hi són. El comportament ara és molt més divers que abans, quan la motivació era només fer feina o descansar”, explica González. Aquest fenomen ha provocat el que molts especialistes qualifiquen de gentrificació, que és “la revalorització immobiliària i el canvi social que provoca aquest fet, quan els preus pugen perquè de cop es genera un interès molt gran per part dels europeus amb més recursos”, continua González. Però abans és necessari que hi hagi una degradació, com va passar al Molinar o a Santa Catalina”, assegura el catedràtic.

La convivència

Tenir el rècord d’immigració de l’Estat no posa fàcil la integració dels nouvinguts, perquè, entre altres factors, “no hi ha polítiques públiques ni estructures preparades, com sí que tenen altres països que ja acumulen més tradició”, continua González. De tota manera, “la situació en aquest sentit és molt millor que fa uns anys, i hi comença a haver mecanismes”, afegeix.

“Es innegable que s’està produint una substitució de la població local, perquè hi ha pocs naixements i, en canvi, arriben molts estrangers. La major part de la societat vol conviure i voldria que hi hagués més integració, però molts dels que venen a fer feina fan tantes hores que no tenen temps de res més. Els peninsulars dels anys 70 compraren un terreny amb una caseta per passar els caps de setmana, mentre que els que venen ara comparteixen pisos”, diu Pere Salvà. “El turisme reparteix pitjor avui que fa 40 anys”, afirma.

Santa Catalina, l’antiga barriada de pescadors de Palma, és avui sinònim de gentrificació i substitució. Des de fa més d’una dècada, els nòrdics han comprat desenes d’habitatges i, segons els residents, no hi ha una veritable integració. “En realitat venen a gaudir del bon temps, i no mostren gaire interès en la vida local. Tenen els seus bars i botigues, no hi ha gaire interacció. És una llàstima, i segurament com a societat ens hauríem de proposar que això no fos així. Els que conec, pocs, són gent que voldria participar més”, afirma la presidenta de l’Associació Barri Cívic de Santa Catalina, Esperança Lliteres.

“El més trist que ha passat al nostre barri no és que hi arribin estrangers, perquè hem d’aprendre tots a conviure, sinó el descontrol de bars nocturns que ens fan la vida impossible, i per això ha fugit molta gent. Jo hi visc fa 20 anys, i he vist cada cop menys gent gran i famílies amb nins, i em sembla una pèrdua per a un barri. Ara bé, els que quedam tenim el repte de mantenir-lo viu, i treballam en aquest sentit, perquè la gent vol saludar-se pel carrer i conviure amb alegria”, assegura Lliteres.

El Marroc, Itàlia –en part perquè els argentins que tenen filiació italiana fan servir la nacionalitat quan hi arriben–, Alemanya , el Regne Unit i Colòmbia són les cinc procedències estrangeres més significatives segons les dades oficials de l’INE. “És cert que molts dels que venim de fora acabam relacionant-nos entre nosaltres, però també seria injust afirmar que no ens interessa la cultura local; jo em relacion amb moltíssima gent d’aquí, i els deman que em parlin en català”, diu Peter Bolton, un anglès que va comprar un apartament a Palma fa més d’una dècada. “Depèn molt del que vinguis a fer. Jo faig feina per a una empresa amb activitat aquí, però reconec que molts compatriotes viuen aquí però fan feina a empreses estrangeres. Teletreballen, i es relacionen molt menys”, assegura. “Esperem que els nous governants no promoguin els nòmades digitals. Arriben per iniciativa pròpia, però no cal anar-los a cercar”, sentencia Jesús González.