14 ministres illencs en 240 governs

PalmaNomés 14 polítics de les Illes Balears: nou de mallorquins, tres d’eivissencs i dos de menorquins, han estat ministres, en els 240 governs que hi ha hagut a Espanya des que, el 1765, Carles III començàs a reunir els seus secretaris –així es deien aleshores– en grup, i no per separat. Fa 40 anys, el desembre del 1981, fou designat com a ministre de Treball Santiago Rodríguez-Miranda; i fa 25, el 1996, Abel Matutes a Assumptes Exteriors. En l’actual etapa democràtica només ho han estat dos més: Fèlix Pons i Jaume Matas.

No hi va haver cap ministre de l’Arxipèlag ni a la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), ni a la II República, ni a la dictadura de Franco. Quan Leopoldo Calvo-Sotelo nomenà Rodríguez-Miranda, feia 58 anys, des del 1923, que cap illenc no s’havia assegut a les reunions del gabinet. El darrer havia estat Alexandre Rosselló, titular de Governació -ara Interior- a l’últim govern d’Alfons XIII abans que aquest donàs per bo un cop d’estat militar. Sovint, els seus mandats foren breus. Res d’estrany, ja que aquests 240 gabinets s’han succeït als darrers 257 anys; l’estabilitat actual era impensable en el passat.

Els illencs que anaren passant pel Consell de Ministres, entre finals del segle XVIII i començament del XX, eren, la major part d’ells, oficials i aristòcrates. Curiosament, amb una certa predilecció per la cartera de Guerra –ara Defensa–, tot i la fama –sense fonamen– de pacífics que ens caracteritza. De fet, els militars protagonitzaren la política espanyola del segle XIX –i part del XX– i als alts càrrecs solien arribar fills de bones famílies. Aquells que no eren nobles ho acabaven sent pels seus serveis a l’Estat, com Weyler i Maura, aquest a títol pòstum.

Miquel Gaietà Soler, nascut a Palma el 1746, no només fou el primer ministre balear de la història (d’Hisenda, una cartera ben compromesa, amb Carles IV), sinó “un dels més influents personatges de l’Espanya de transició del segle XVIII al XIX”, a dir de l’estudiós del Dret José Luis Sampedro Escolar. Amb una bona formació (amb els jesuïtes), va estudiar Dret i es convertí en “misser dels reials consells” “quan només tenia 25 anys”, segons l’historiador Ernest Prats.

Soler compartia la mentalitat il·lustrada de l’època, així que va jugar un paper protagonista en l’intent –frustrat– d’imposar mesures amb les quals fomentar el progrés econòmic de les Pitiüses, com a assessor de Governació, segons recull l’historiador Miquel A. Casasnovas: es fomentà la indústria, es va abastir d’aigua Vila, es construïren edificis públics i s’empedraren carrers, i “es requerí la presència d’operaris mallorquins per ensenyar diverses tècniques agrícoles als pagesos eivissencs”. Però el 1797 Soler “abandonà les Pitiüses i poc després el pla de millores quedà encallat”.

Assassinat per apujar els impostos

A Madrid, l’home fort era Manuel Godoy, de malnom el Xoricer: un antic guarda reial que havia ascendit vertiginosament, gràcies al favor dels reis, el beneit Carles IV i la seva dona, Maria Lluïsa –amb aquesta, les males llengües deien que l’unia més que una bona amistat. El 1798, el mallorquí accedia a la Secretaria d’Hisenda. S’ha de dir que la situació financera espanyola aleshores era catastròfica. Només set anys abans, les dificultats econòmiques havien afavorit l’esclat revolucionari a la veïna França. Així que Soler havia de treure diners d’allà on fos, amb “un important augment de diferents impostos, a més de crear-ne d’altres”, assenyala Prats; entre ells, un sobre el vi. Els seus Interrogatoris, o enquestes, “pretenien recollir, a partir d’un qüestionari, una gran quantitat d’informació, especialment de caire fiscal, de tots els municipis espanyols”. També posà en marxa una primera desamortitzacio, és a dir, confiscació dels béns eclesiàstics. No cal dir que aquestes mesures no contribuïren a la seva popularitat.

El 1808 esclatà la Guerra del Francès. Com destaca Prats, “a diferència d’altres il·lustrats”, Soler es va negar a posar-se a les ordres dels invasors –en això coincidí amb un altre exministre, Jovellanos, fins aleshores presoner a Mallorca– i va partir cap a Cadis, un dels pocs territoris lliures. Però a Malagón, a Castella-la Manxa, el varen prendre per un general francès. Per descomptat, va voler desfer el malentès, però aleshores va ser molt pitjor: “Tota la comarca s’havia vist fortament afectada” pel seu impost sobre el vi, així que el mataren. Era el 17 de maig del 1809.

En aquella guerra, que es va perllongar fins al 1814, participaren els nostres tres següents ministres: el mallorquí Josep Maria d’Alós, marquès d’Alós (1765-1844), i els germans eivissencs Ignasi (1773-1837) i Lluís (1775-1843) Balanzat d’Orvay. Tots tres formaren part de l’exèrcit d’Extremadura i participaren en la batalla de Gamonal (novembre del 1808), en la qual foren vençuts pels francesos, i després ocuparien –successivament– la cartera que actualment exerceix Margarita Robles.

En canvi, la seva ideologia era oposada. A Alós, descrit per un col·lega com a “antic, ignorant i arterós (...) intrigant i dolent”, li mancà temps per adherir-se a l’absolutisme del retornat Ferran VII, que anul·là l’obra de les Corts de Cadis, gràcies a la qual cosa fou designat el 1819 secretari de Guerra. Ben al contrari, Lluís Balanzat exercí aquestes funcions en el breu període liberal del 1820 al 1823 i, quan els Cent Mil Fills de Sant Lluís restabliren la tirania, s’hi oposà amb les armes, per la qual cosa fou desterrat, segons narra l’historiador militar Juan Carrillo de Albornoz. El seu germà Ignasi ocupà el mateix càrrec el 1837, però hi va renunciar tres dies més tard per raons de salut.

Encara a dos illencs més –tots dos, mallorquins– els va pertocar la cartera que, al llarg de decennis, es va anomenar ‘de Guerra’. Fernando Cotoner (1810-1888), marquès de la Sènia –un destacat carrer de Palma porta el seu nom–, fou ministre interí del juny al setembre del 1874, sota el mandat del general Serrano, i va passar després a dirigir la Guàrdia Civil. Valerià Weyler (1838-1930), polèmic per la seva actuació com a governador de la Cuba revoltada, però d’idees progressistes, destacà per la seva reiteració al Ministeri: tres vegades, els anys 1901, 1905 i 1906, una d’elles exercint, simultàniament, com a responsable de Marina.

El republicà menorquí d’origen grec

No gaire coneguda, si bé molt destacada en l’àmbit jurídic –fou també president del Tribunal Suprem–, és la figura del maonès Pedro Gómez de la Serna Tully (1806-1871), de qui aquest desembre es compleixen 150 anys de la seva mort. Titular, segons el jurista José María Castán, de la primera càtedra de Legislació Comparada que existí al món, era seguidor del mític general Espartero i per les seves creences “liberals i progressistes va haver d’exiliar-se a Londres”. Fou ministre dues vegades: de Governació –ara Interior– del maig al juliol del 1843, en el gabinet de Gómez Becerra –en tan poc temps, “impulsà la instrucció pública” i creà una escola d’enginyers i una altra d’administració–, i de Gràcia i Justícia –ara només Justícia– en el govern de rècord –vint-i-quatre hores– del duc de Rivas: del 18 al 19 de juliol del 1854.

Les Balears només han conegut un ministre republicà i aquest fou el també maonès Teodor Làdico (1825-1912), descendent d’una de les famílies gregues que emigraren a Menorca durant la dominació britànica, home de negocis i que, segons Sampedro, parlava set idiomes: a més de català i castellà, francès, anglès, italià, alemany i flamenc. El segon president de la breu I República, Francesc Pi i Margall, “li oferí la cartera d’Hisenda, que assumí l’11 de juny del 1873, però dimití aviat, el 28 del mateix mes, per desacords amb el mateix Margall”.

Segons l’investigador Josep Maria Quintana, Làdico considerava la política “una eina per transformar el món, i sostenia teories econòmiques molt particulars (...) que apuntaven vers la instauració d’un nou ordre polític i econòmic a Espanya presidit per un govern republicà”, amb la paradoxa de ser un “home de negocis molt ric, republicà de soca-rel i menjacapellans de mena”. Galdós el descrivia com “un bon home, senzill i modest; entenia de negocis i manejava els llibres de comptabilitat com a expert comerciant”.

Abans d’encapçalar cinc vegades el govern –és l’únic illenc que ha arribat tan amunt–, el primer liberal i després conservador Antoni Maura (1853-1925) fou, evidentment, ministre. Per primer pic, el 1893, d’Ultramar: aleshores fou dels pocs que entengué que, si a Cuba no se li concedia l’autonomia, se la perdria per complet –com així fou–, però el seu projecte no fou acceptat, així que dimití. Fou també titular de Justícia –del 1894 al 1895– i de Governació, el 1902, quan –iniciativa insòlita a l’època, quan la falsificació dels resultats era pràctica habitual– va intentar una convocatòria electoral moderadament neta.

El darrer ministre illenc abans d’un llarg període en blanc fou el palmesà Alexandre Rosselló (1853-1928). Com Maura, arribà a fer-se càrrec de tres carteres successives, sempre per curt temps: Foment d’abril a juny del 1917, Gràcia i Justícia de desembre del 1918 a abril del 1919 i Governació del desembre del 1922 al setembre del 1923, al darrer gabinet constitucional d’Alfons XIII. Fins al nomenament de Santiago Rodríguez-Miranda, el desembre del 1981, ja no n’hi hauria més, així que la representació balear al govern de l’Estat en els darrers 40 anys, tot i que minsa –Félix Pons a Administració Territorial del juliol del 1985 al juliol del 1986 amb Felipe González, Abel Matutes del 1996 al 2000 a Assumptes Exteriors i Jaume Matas a Medi Ambient del 2000 al 2003, tots dos amb José María Aznar–, encara supera el que ha estat la raquítica presència històrica.