Silvia Luna, quan l’art nodreix les cèl·lules

PalmaEls seus ulls, el seu somriure, la seva manera d’expressar-se... transmeten la seva passió per la música. El seu amor pel món artístic superafins i tot els instants més durs de la guerra que declara a la leucèmia des del 2015. Des del seu llit a l’hospital somriu quan algú li parla de la gala que el seu gran amic Miguel Ángel va somiar un dia i que està a punt de fer realitat. Una gala que vol servir per conscienciar la gent de la importància de fer-se donant de sang, d’òrgans i, especialment, de medul·la. Sent parlar de la iniciativa que tindrà lloc demà diumenge a la sala Es Gremi del polígon de Son Castelló i es veu obligada a aturar de parlar perquè li cauen les llàgrimes: “No plor de pena, plor d’emoció, i de ràbia també, perquè jo voldria ser allà”, diu. S’emociona de veure tot el que s’ha organitzat s’emociona.

Silvia Luna té 31 anys. Des de petita sabia que volia ser artista, i tot i que es va fer perruquera, els clients encara li recorden que quan els arreglava els cantava. L’any 2008 va començar en el món de la música gràcies a l’oportunitat que li va donar el seu company artístic Frederic Vicens, amb qui va començar a actuar a hotels de tot Mallorca. Ho conta amb un gran somriure a la boca. La seva mare, Ramona, seu al seu costat i sembla contagiar-se de tot el que pensa o sent Silvia.

Sorprenen la força i l’optimisme que les dues transmeten quan et miren i parlen del seu dia a dia, de com la leucemia els ha canviat i ha condicionat els seus hàbits... o de la vida. Silvia és un exemple de força interior. Ella i la seva mare ho tenen clar: “Tot és a l’interior”. Ho diuen mirant-te als ulls com si poguessin llegir el que pensen.

Torna a parlar de la gala d’aquest diumenge i s’emociona de nou: “Jo vull ser-hi, vull entrar per vídeo i donar les gràcies per tot el que m’han organitzat”. Just aquest diumenge acaba les sessions de quimioteràpia que la prepararan per rebre un trasplantament de medul·la de la seva mare.

Com ho viu la seva mare

Els metges varen diagnosticar a Silvia leucèmia limfoblàstica el 2015. Va ser a la Clínica Rotger, on varen veure que el que tenia era més que una anèmia. “Tenia un 87% de la malaltia a la sang”, detalla Ramona.

“El metge em va agafar per banda i em va demanar si jo sabia que la meva filla tenia leucèmia. Li vaig dir que no. Va ser un xoc molt fort”, assegura. D’allà la varen enviar a Son Llàtzer.

Automàticament, la mare es va donar de baixa a la residència on feia feina “i em vaig dedicar a tenir cura de Silvia”, explica.

Llavors “vaig començar a parlar amb els metges de Son Llàtzer, que em varen explicar que patia de leucèmia, que en els infants es cura en més d’un 90% dels casos, però en els adults és més difícil de superar”.

Quan va entrar allà “ho va fer amb un 23% de possibilitats, diu Ramona, qui confessa que, quan sents això, et sents molt malament. Et diuen tot el que et diuen de la quimioteràpia, ja no sabia què pensar...”. Després d’estar 4 mesos aïllada a una habitació d’hospital, “la malaltia no li va davallar fins al darrer mes. Li varen donar quatre sessions de químio i ja varen anunciar-me que havíem de recórrer a un trasplantament”. Començaren a cercar en el Banc Mundial de Trasplantaments i no n’hi havia cap de compatible. En aquell moment, a Son Espases “varen trobar dos cordons umbilicals completament compatibles amb Silvia i ens enviaren cap aquí. La doctora ens va explicar que els cordons no són fiables al cent per cent perquè són cèl·lules verges. No tenen memòria... Això vol dir que t’has de tornar a vacunar de totes les malalties que típiques dels infants, que no tens cap tipus d’immunitat davant cap malaltia, ni tan sols davant un refredat. Ens varen dir que era perillós i que podria tornar a recaure, de manera que ho vàrem descartar”. Havien passat ja 5 o 6 mesos. Llavors “ens parlaren del trasplantament parental, i ens varen dir que en aquests casos es recorria a la família. En aquell moment, Silvia va conèixer un cas d’un jove pacient de leucèmia que demanava trasplantament de medul·la...i li varen fer un trasplantament d’un desconegut i no va funcionar. En aquell moment, es va espantar i va decidir continuar amb la quimioteràpia durant dos anys”. L’any passat “li varen treure una prova per extreure’n cèl·lules mare per analitzar-les i varen trobar que li havia tornat a sortir la malaltia i que tenia un 6% de blastos malalts”. El 20 de novembre passat, el mateix dia que havia ingressat a la Clínica Rotger feia dos anys, Silvia tornà a ingressar a Son Espases, on encara roman. Han intentat eliminar les cèl·lules malignes amb un fàrmac experimental però no han desaparegut i el tractament li ha provocat una tetraparestèsia de la qual s’està recuperant poc a poc. Aquests dies l’artista fa sessions de quimioteràpia per preparar-la per rebre, la setmana que ve, un trasplantament de medul·la.

“El meu dia a dia és estar amb ella”, explica la seva mare. “Estic amb Silvia tota la setmana menys les nits de divendres i dissabte, que queda amb ella el seu home.

Ramona reconeix que, a més de mare, s’ha convertit “en la seva infermera, la seva germana, la seva millor amiga...en tot”. Diu que treu la força per lluitar amb ella “d’on sigui”... “A vegades reim plegades i d’altres ploram. Aquí estic lluitant amb ella i per a ella”.

“Quan té mal no puc fer-hi res perquè no depèn de mi. Al principi s’enfonsava i intentava cercar culpables i jo li deia que no hi ha culpables... Sempre li dic que tot el que ens passa està al nostre interior, i que depèn de nosaltres, que si ella es troba positiva, optimista, tot això és el més important, perquè la pena passarà”. En aquests moments tots els sentiments venen junts: rialles, plors... “però ha de seguir sent positiva, perquè quan un s’enfonsa ja no va bé res. I tot plegat m’ho aplic a jo mateixa també”.

Amistats que s’han intensificat

L’entorn de Silvia no ha canviat. Va haver de deixar la música i les actuacions però la seva relació amb els amics s’ha enfortit. “La venen a visitar cada dia. Al cap i a la fi són ells ,que sembla que l’animen més”. A vegades, tot i que ella no en tingui ganes, els telefon i els dic: ja podeu venir, perquè us necessita”.

Aquests dies està molt positiva. “Ja ho estava i ara ho està molt més, i jo també. Estam molt convençudes que tot anirà bé”. De fet “han analitzat molt a fons les seves cèl·lules i han descobert que no tenc una proteïna que sol provocar el rebuig, per la qual cosa li han pogut llevar les pastilles per evitar el rebuig que al principi podrien haver-li causat la rigidesa del coll que ja va tenir en un moment determinat com a reacció a algun medicament”. El proper dimecres li faran el trasplantament. “A partir de llavors, els dies es comptaran com a extraordinaris i a partir del dia 15 les defenses ja hauran pujat i s’enfrontaran les seves cèl·lules i les seves... Es faran amigues... o no. Estam convençudes que tot anirà bé”.

“Haurien de fer-se més gales com la d’aquest diumenge i per a altres malalts. Aquí hi ha dos al·lots joves més i també es mereixen una iniciativa com aquesta”.