Quan la fotografia és l’excusa

Parlar de MontPhoto és parlar d’un certamen fotogràfic que s’ha fet gran. I no tan sols perquè enguany arriba a la vintena edició, que ja té molt de mèrit, sinó perquè cada fotografia amaga una història al darrere i el certamen ha anat engrandint-se al costat de totes elles. Lloret de Mar es converteix en l’epicentre de la fotografia de natura. Des del vessant més artístic fins al més crític amb la preservació del medi ambient. Art, viatges, fotografia i emocions naveguen entre conferències, tallers i exposicions.

Mostrar la bellesa, denunciar l'amenaça

El primer cop que hi participes ho fas com de puntetes, com qui entra en un lloc nou amb ganes de veure què hi ha al darrere d’aquella porta. Amb aquell punt agosarat, desvergonyit, de pensar que les fotografies que hi presentaràs poden cohabitar amb les dels fotògrafs que admires. Competir no és el principal motiu per participar-hi, però tampoc siguem ingenus; en els somnis més inspirats, pensem que aquella imatge que hi presentem amb il·lusió pot ser seleccionada. Però aquella dita tan recurrent que diu que el més important és participar aquí pren tota certesa. Entre passadissos, fent una cerveseta en els descansos, aprofitem per fer-la petar amb els companys. “Ei, hi has participat aquest any?” El sentiment general és que ho fem per col·laborar en el que, d’una manera o altra, tots ens sentim nostre.

Tot i el seu creixement, MontPhoto no ha perdut aquell caliu familiar i s’ha convertit en una gran trobada d’amics vinguts d’arreu. Posem cara a aquells que per les xarxes socials ens anem comentant les fotografies, aquells que ens fem dentetes explicant-nos el viatge que hem fet, aquells que ens fa feliç veure com, per fi, han obtingut el reconeixement merescut, perquè ens sabem coneixedors de l’esforç i l’enginy que suposa aconseguir que una fotografia transcendeixi.

És un motiu de felicitat gaudir d’un esdeveniment com aquest a prop de casa. I és gràcies a la immensa tasca d’en Paco Membrives, alma mater de MontPhoto, que no només ha mantingut aquest caràcter familiar, sinó que ha dut el certamen a nous horitzons, i a tot l’equip que té al darrere perquè l’orquestra segueixi tocant. Poques excuses calen més perquè la música continuï sonant.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF