UN APERITIU AMB...

Patrycia Centeno: “La capacitat d’expressar emocions pot ser un acte de poder”

“La capacitat d’expressar emocions pot ser un Acte de poder”
TEXT: LAURA ROSEL / FOTOS: PERE VIRGILI

N o tocarà ni una oliva ni una patata fins que el company de fotografia no hagi deixat d’enfocar i de disparar. Segueix la càmera de reüll i fins i tot se li escapa algun riure entre tens i nerviós fins que el Pere Virgili no dona la feina per acabada, s’acomiada i surt del local. És aleshores quan es deixa anar i tasta la primera oliva. Ho admet sense complexos: no li agraden les fotos. És a dir, no s’agrada. “Soc molt crítica amb els altres, però sobretot amb mi mateixa”, confessa. No es reconeix quan es veu en fotos però té assumit que ho ha d’afrontar, i aquesta és la primera norma que explica als clients i alumnes: cal conèixer-se i acceptar-se un mateix. Un exercici dolorós, depenent del grau d’autoestima de cadascú, que consisteix en posar-se al davant del mirall i estudiar-se fent gestos o amb diferents peces de roba. “El cos és l’única propietat que tenim i acceptar-lo tal com és ens ajuda molt”.

Patrycia Centeno fa anys que estudia la història de la moda, el poder de la imatge personal i el llenguatge no verbal, i té la teoria ben apamada: “Ningú és perfecte, ho hem d’assumir, i no és tan important la bellesa com l’atractiu”. Una qualitat, trobar aquell no-sé-què capaç d’enlluernar els altres, que funciona en qualsevol camp, també en el de la política. La imatge personal està sotmesa a un judici constant. “Tots jutgem per la imatge i, alhora, tot ho transmetem amb la imatge”. Per tant, cal conèixer les eines per obtenir el millor resultat del llenguatge no verbal, que és inconscient, i difícil de dominar, però molt efectiu. Després de tants segles sota la influència de les religions monoteistes, Centeno assenyala que ens ha quedat gravada al subconscient la idea que “el cos, i sobretot el de la dona, és pecaminós”, i quan algú intenta comunicar a través de la seva aparença, d’entrada resulta fals. “Amb la paraula som conscients que ens enganyen i des de ben petits ens ensenyen a fer-ho, però amb la imatge costa molt més camuflar la nostra realitat; el nostre cervell, de manera inconscient, dona més credibilitat al que veu que no al que sent”. Per això és tan important que els missatges verbals i no verbals siguin congruents. Cadascú, això sí, segons el seu estil. Posa l’exemple -i ho farà almenys un parell de cops més durant la conversa- de David Fernàndez, a qui considera una persona que es preocupa per la imatge personal, coherent i respectuós amb si mateix. Ara bé: “És elegant i va ben vestit? No”.

De la serietat a la tendresa

A través de Política y moda, Patrycia Centeno es guanya la vida analitzant la relació entre el poder i la imatge. Una confluència que porta segles sota la influència del masclisme i de l’heteropatriarcat, i això ha fet que encara estiguem construint la imatge femenina del poder. Fins ara, la imatge d’un líder combinava, amb més o menys encert, tres qualitats: seguretat, serietat i proximitat. “Les dues primeres han estat sempre vinculades socialment a l’home: la seguretat, associada a la força física, i la serietat, a la maduresa o l’experiència”. Les dones només aspiraven a pintar alguna cosa quan es buscava la tercera qualitat, la proximitat. “Tot el que és femení, com la figura de la primera dama, els fills o fins i tot les feines domèstiques, apareixien quan al líder li interessava acostar-se a la ciutadania a través de les emocions”. Entre altres fites del moviment feminista hi ha haver esquerdat la imatge clàssica del poder. Ara es comencen a valorar la serenor, la tendresa i l’elegància en les figures de lideratge. La serenor té a veure amb la gestió de les emocions. “No cal anar vomitant purpurina però tampoc convertir-se en un monstre insensible”. La línia, aquí, és molt fina, perquè el populisme aprofita l’estat d’ànim feble d’una societat per explotar-hi les emocions més negatives, com la por, la frustració i l’odi. “Quan parlem de serenor, busquem un líder que tingui emocions negatives en el moment adequat, per poder servir la societat”. L’alarma i la protecció davant el covid-19, per exemple, són molt útils. Si aquesta serenor es combina amb la tendresa, que no s’ha d’entendre com una propietat “cursi” de la mare que acarona els fills, sinó com el “poder enorme” que té l’instint protector de qualsevol femella per defensar els seus, resulta que “la tendresa és molt poderosa”.

PATRYCIA CENTENO (la Corunya, 1983) és periodista. Escriu el seu nom amb ‘y’ perquè és com la seva mare va voler que s’escrivís. La seva marca personal, ‘Política y moda’, s’ha convertit en un referent en el món de la comunicació política i també a les xarxes socials, on dispara crítiques ràpides i mordaces sobre la imatge dels líders polítics. Entén la política i la moda com dos llenguatges, dos sistemes vàlids per comunicar i per exercir el poder i, per tant, connectats. Assessora polítics en actiu, imparteix cursos d’imatge personal online i classes a la universitat, a més de col·laborar a l’‘Estat de Gràcia’ de Catalunya Ràdio i el ‘Tot es mou’ de TV3. L’últim llibre que ha publicat és ‘Sin decir ni mu’ (Destino, 2019), sobre la comunicació no verbal. Té al·lèrgia al pol·len i a la pols, i no suporta que li facin fotos. Sempre vesteix de negre i es posa talons vermells quan necessita apujar l’ànim. Té un blog: Politicaymoda.com. Piula cada dia a Twitter, amb @PoliticayModa, i publica a Instagram, @lapoliticaymoda.

La tercera de les qualitats que s’està imposant en el nou perfil de líder passa pel predomini d’unes formes diferents. “El sistema està preparat perquè nosaltres no hi puguem accedir i perquè encara no hi tinguem cabuda”, assegura la periodista, i aquest sistema es defensa amb atacs. L’elegància consisteix en reaccionar-hi amb un llenguatge i unes fórmules inèdites. El líder elegant reacciona amb ironia i amb sentit de l’humor davant els atacs. La feminització de la política passa, doncs, per l’ús d’eines noves que, casualment, han estat els homes els primers a explorar. Un fet que “xoca” i fins i tot “provoca una certa tristesa” a Patrycia Centeno. Pensa en Barack Obama i Justin Trudeau, però també -un cop més- en David Fernàndez: “Una persona amb aquella constitució gran i un missatge que per a molta gent pot resultar radical, però que té un filet de veu que t’has d’esforçar per sentir, que sempre fa abraçades i que fins i tot dedica atenció a la roba que es posa”. Les ja mítiques samarretes amb lema de l’exlíder de la CUP són, per a Centeno, una escenificació poderosa de tendresa: “Tria una samarreta en concret per comunicar-se amb el món, per dir una cosa bonica o per denunciar una injustícia. És un acte d’amor, un gest molt tendre”. Són homes, per tant, els que han liderat la feminització de la política. D’entrada, perquè ja hi eren. Però també perquè a les dones se’ls ha inculcat històricament que són el gènere dèbil i que aquesta mena de demostracions emotives ens debilitaven encara més. Per sort, les coses estan canviant. I un dels motors d’aquesta transformació té nom, cognom i futur: Alexandra Ocasio-Cortez. Per a Centeno, la congressista nord-americana és “un referent” en la normalització de l’estètica femenina del poder i està demostrant que “la capacitat d’expressar emocions pot ser un acte de poder”.

Polítics en xandall

Patrycia Centeno creu que socialment vivim un moment que prioritza la comoditat, el fet de no haver de pensar què diu de nosaltres la roba que ens posem. “La comoditat està molt bé sempre que siguem conscients que ens ve imposada”. És aquesta, la dictadura de la moda: els cànons de bellesa que venen establerts per la indústria o per quatre influencers que aconsegueixen anul·lar la capacitat crítica de qui és davant l’armari i ha de triar què es posa. El xandall, per exemple, pot ser còmode, però per a Centeno és el símptoma de la mediocritat en què ens hem instal·lat com a societat. “Som molt més mediocres ara, fins i tot en les nostres converses”. Troba a faltar líders amb actitud, amb caràcter. “Més que influencers, necessitem referents”. Una diferència que sovint porta a confusió, i per això matisa: “Un polític que fa una piulada enginyosa o que es presenta al Congrés amb una impressora no és un referent, sinó un influencer, i té data de caducitat”.

El confinament ha alterat poc la vida de Patrycia Centeno, acostumada a treballar des de casa, ja sigui per impartir classes o per fer les col·laboracions en directe. A més de la feina, a casa hi troba gairebé tot el que necessita. “Com a bona introvertida”, les quatre parets on viu són el seu univers, s’hi sent a gust i ha trobat a faltar poc sortir-ne durant la pandèmia. Ha aprofitat l’ocasió per aprofundir en psicologia indumentària gairebé en temps real, gràcies a la quantitat d’experiments que s’han compartit a les xarxes socials i als mitjans de polítics compareixent des del despatx, fent entrevistes des de casa o amb les sessions de fotos oficialment confinades, com les de la família reial de dol als jardins de palau. Per descomptat, també ha investigat com afecta el rendiment i la salut emocional el fet de passar el dia en pijama o xandall a casa. Un aspecte, aquest últim, que li ha servit per reforçar un dels manaments que ja tenia abans del covid: la importància d’arreglar-se, fins i tot de maquillar-se, encara que sigui per treballar sols a casa. No és l’únic convenciment que s’ha vist reforçat durant la pandèmia: també que el capitalisme és la ruïna de la felicitat, perquè els diners han fet emmalaltir la societat. “I que els humans som molt llestos per a algunes coses, però per a les importants som força rucs”. 

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF