El president rus, Vladímir Putin, fent una ofrena a l’exterior del Memorial Mamàiev Kurgan, a Volgograd, l’antiga Stalingrad, on es ret homenatge als morts en la batalla i es recorda la victòria sobre els nazis. El 2 de febrer del 2018 se’n va celebrar el 75è aniversari.

REPORTATGE

Stalingrad: reivindicació de la batalla més decisiva

El 2018 es van commemorar els 75 anys de la Batalla de Stalingrad, la més decisiva de la Segona Guerra Mundial. Per l’aniversari, la historiadora nord-americana d’origen italià Victoria de Grazia revisa el paper clau de l’URSS a la guerra i com la historiografia dels EUA va capgirar després el relat, i els soviètics, amb 27 milions de morts en el conflicte, van passar a ser els dolents

El president rus, Vladímir Putin, fent una ofrena a l’exterior del Memorial Mamàiev Kurgan, a Volgograd, l’antiga Stalingrad, on es ret homenatge als morts en la batalla i es recorda la victòria sobre els nazis. El 2 de febrer del 2018 se’n va celebrar el 75è aniversari. / REUTERS
VICTORIA DE GRAZIA / LA MALETA DE PORTBOU

La primera vegada que vaig sentir un elogi a Stalingrad al meu país natal, els Estats Units, va ser durant la celebració familiar del Dia d’Acció de Gràcies del 1991. El nostre convidat, un jove estadístic soviètic, acabava de seure quan el meu pare, inesperadament, va alçar la copa per “donar les gràcies a tots els valents soldats soviètics”. “Si no hagués sigut per ells -va dir-, potser jo, o un dels meus germans, hauríem mort o hauríem quedat ferits”. Veure en Serguei arribar a la porta de casa, en un barri residencial de Nova Jersey, amb un casquet uixanka de pell de castor, un abric de llana grisa i l’aspecte devastat, com el de molts ciutadans soviètics de l’època, semblava que li havia encès els records.

Precisament el Dia d’Acció de Gràcies, però del 1942, el meu pare, juntament amb milers de joves nord-americans a punt de ser destinats a l’estranger, seguia amb angoixa les notícies sobre la gran batalla que es lliurava a la ciutat batejada amb el nom de Stalin i situada a la riba del baix Volga. En aquell moment, els Estats Units i la Gran Bretanya continuaven debatent quan havien d’enviar el seu famós segon front per rellevar l’Exèrcit Roig, mentre s’enfrontava als aparentment interminables atacs de la Wehrmacht per l’est. El poble soviètic era el que sortia més malparat l’embat de la guerra de Hitler. Quin alleujament devien sentir quan el 23 de novembre els titulars van anunciar que l’Exèrcit Roig, després de trencar el setge, havia envoltat el sisè exèrcit alemany a la ciutat. La lluita encara s’allargaria almenys deu setmanes abans que els alemanys es rendissin, el 2 de febrer del 1943. Abans, les forces aliades britàniques i nord-americanes havien obert un segon front contra la Fortalesa Europa de Hitler avançant pel nord de l’Àfrica i per Itàlia. Al maig el meu pare, després de ser destinat al Centre d’Entrenament d’Intel·ligència Militar de Camp Ritchie, a Maryland, s’embarcava cap al Mediterrani per unir-se a la invasió de Sicília. En aquell moment la situació ja s’havia capgirat. Els alemanys mai es recuperarien.

Tot i això, els soviètics van continuar sent els més damnificats en el conflicte. Quan els aliats van llançar el seu primer assalt directe contra el Tercer Reich el 6 de juny del 1944 a les platges de Normandia, ja s’havien produït la majoria dels 3,5 milions de baixes alemanyes del Front de l’Est. Quan es va acabar la guerra, es calcula que la Unió Soviètica havia perdut vuit milions de soldats i disset o divuit milions de civils. En territori europeu, els Estats Units van perdre uns 200.000 soldats i, per descomptat, cap víctima civil. Feu càlculs: el meu pare tenia bons motius per sentir-se agraït.

Després de Sicília va aterrar a Anzio, va participar en la batalla de Montecassino i va ocupar Roma, on va estar al capdavant de Cinecittà. Després va ser destinat al sud de França, va alliberar Dachau i va ser fotografiat a Munic empenyent el greixós cos del mariscal de camp Hermann Göring a l’interior d’un vehicle militar per conduir-lo a la presó. Va tornar a casa després de dos anys i mig de servei amb un enfilall de medalles, el seu revòlver i centenars d’instantànies de muntanyes de cadàvers, va posar el nom de Victoria a la seva primogènita i sovint es referia a la guerra com la millor època de la seva vida.

Solidaritat antifeixista trencada

El 1991 vaig agrair enormement el brindis del meu pare del Dia d’Acció de Gràcies. Com a estudiant a l’Europa dels anys seixanta m’havia amarat de la cultura de la vella esquerra, per a la qual Stalingrad, com a lloc de resistència a ultrança contra el règim nazi, continuava sent el seu símbol més vívid. Durant aquell brindis em va semblar sentir-lo invocar l’esperit de solidaritat fraternal del Front Popular antifeixista dels anys quaranta.

Però en perspectiva em pregunto si el seu gest no reflectia també una manera de fer la guerra típicament nord-americana: afavorint tant com fos possible deixar en mans de tercers el combat a través de tractats i aliances, posant un gran èmfasi en l’armament i la tecnologia, i una gran cautela a l’hora de sacrificar el seu propi capital humà. El 1942 aquesta opció es va veure justificada gràcies al fort consens sobre la necessitat d’una guerra sense quarter contra el feixisme nazi. I, en aquest sentit, la Batalla de Stalingrad va ser el primer símbol important de l’aliança anti-Eix. Però, malgrat aquest consens, sempre es va tenir en compte que el cost de la guerra per a la nació, pel que fa a destrucció i pèrdua de vides, fos pràcticament insignificant en comparació amb els passos de gegant que va suposar en termes de poder mundial, de prestigi i de validació existencial situant-se al costat del bé. Amb el temps, quan les aliances van canviar, pocs nord-americans van recordar que la Batalla de Stalingrad havia sigut considerada alguna vegada no sols la cara militar, sinó també la més humana i social de la resistència contra la conquesta mundial del feixisme nazi.

Aquesta pèrdua és el prisma a través del qual vull mostrar les meves reflexions sobre la Batalla de Stalingrad, generades per la lectura del llibre de Jochen Hellbeck Stalingrado. La ciudad que derrotó al Tercer Reich (Galaxia Gutenberg). Basant-se en nou material d’arxiu, sobretot a partir de les entrevistes dutes a terme durant la batalla per la Comissió Russa per a la Història de la Gran Guerra Patriòtica, el llibre de Hellbeck és alhora una anàlisi i una narració èpica en si mateixa de la lluita entre els dos exèrcits més formidables de la Segona Guerra Mundial, cadascun amb ordres de lluitar a mort. Llegir Hellbeck em va portar a rellegir Vida i destí, de Vassili Grossman (completat el 1960 i publicat per primera vegada en rus a Suïssa el 1980), la genuïna gran novel·la inspirada en la Segona Guerra Mundial que pivota sobre la batalla, per després tornar a la guanyadora del premi Nobel Svetlana Aleksiévitx i la seva La guerra no té cara de dona (1985), i recordar com rememora Stalingrad. I allà vaig trobar les minimemòries d’un indomable veterà que, d’adolescent, per presentar-se voluntari per lluitar, va recórrer a peu al costat de la seva nòvia els seixanta quilòmetres de carreteres gelades que separaven el seu poble de Stalingrad, amb tan sols un parell de botes per a tots dos; l’única cosa per menjar que duien era l’entrepà de mantega que li havia preparat la seva mare.

El llibre de Hellbeck també em va recordar que sempre que imparteixo la matèria d’història europea contemporània faig que la classe miri la pel·lícula Massacre: vine i mira, d’Elem Klímov (també del 1985), potser el retrat cinematogràfic més significatiu de l’experiència de la guerra. I aleshores comentem per què als estudiants, malgrat que estan habituats a veure imatges de l’Holocaust, els impacten tant les atrocitats comeses pels militars alemanys contra els habitants bielorussos (inclosos els seus jueus). I arribem a la conclusió que és perquè en són testimonis a través dels ulls d’un nen partisà, uns ulls que, va bé saber-ho, van ser els del mateix director. Klímov va néixer a Stalingrad i va afirmar que res a la seva pel·lícula aconseguia superar l’horror que havia sentit als deu anys quan, al costat de la seva mare i el seu germà petit, va ser evacuat d’una ciutat en flames gràcies a un rai que va aconseguir fugir de les llengües de foc solcant el Volga.

Quan en Serguei va volar de tornada a Moscou el dia de Cap d’Any del 1992, viatjava amb el passaport d’un país que ja no existia. La Unió Soviètica s’havia dissolt. La Guerra Freda s’havia acabat. L’esperança dels federalistes europeus era que aquest extraordinari gir dels esdeveniments obrís la possibilitat d’una Europa veritablement exempta de fronteres, una perspectiva que s’havia esvaït quan a l’inici de la Guerra Freda el continent havia quedat dividit entre un bloc a l’est dominat per la Unió Soviètica i un altre a l’oest dominat pels Estats Units. Segons aquest escenari federalista europeu, quan la Unió Europea s’expandís cap a l’Est -i la democràcia política i el mercat lliure acceleressin les reformes iniciades amb la glàsnost i la perestroika -, la Federació Russa postsoviètica s’hi uniria, i també els antics estats satèl·lit de l’URSS. Eren les seves agosarades expectatives al principi del segle XXI: que la nova Europa originada a partir de la catàstrofe de la Segona Guerra Mundial s’estendria dels Urals fins a la costa atlàntica.

Sense reparacions per als soviètics

Si aquesta probabilitat almenys hagués estat a prop de fer-se realitat, l’acabada de construir Casa de la Memòria de la Unió Europa hauria donat la benvinguda sens dubte a una gran retrospecció sobre la gran aliança forjada durant la Segona Guerra Mundial per derrotar l’Eix. Aquesta retrospecció hauria avaluat les intencions d’aniquilació de la guerra racial del nou ordre nazi contra la Unió Soviètica judeobolxevic: hauria reconegut que l’atac contra l’URSS havia comportat el genocidi de la població jueva i hauria concedit que la invasió havia suposat una pèrdua de vides quatre vegades més gran que l’Holocaust dels jueus europeus (gairebé tres milions dels quals també eren ciutadans soviètics). Hauria avaluat la immensa mobilització organitzada per defensar-se de la invasió nazi, la qual va incloure el nombre més gran de dones allistades a files, i els seus costos polítics i humans. I, per descomptat, hauria obert la qüestió de les reparacions. Els aliats en temps de guerra havien conclòs en la seva última reunió a Potsdam el juliol i l’agost del 1945 que les reparacions es farien efectives a l’URSS per les seves incalculables pèrdues, però es van desdir de la promesa al començament de la Guerra Freda.

Finalment, aquesta retrospectiva, en posar en primer terme la remarcable meditació de l’experiència de la guerra en la literatura i la cinematografia soviètiques, hauria aclarit de manera substancial l’abast existencial de la guerra de l’Eix per refer el món, començant per la destrucció de la Unió Soviètica. Entendre aquesta experiència ens hauria portat sens dubte a entendre millor la naturalesa de la guerra totalitària alemanya i la lluita individual i col·lectiva per defensar-se’n, però també a comprendre les diferents repercussions polítiques i psicològiques de la mateixa guerra viscuda en termes vergonyosament desiguals als Estats Units i a l’URSS.

Aquesta reconciliació -ni la retrospecció- mai va tenir lloc. Mentre els Estats Units emergien com l’únic superpoder global als anys noranta, les formidables forces armades soviètiques del passat eren desmantellades, els experiments de lliure mercat sumien l’economia postsoviètica en el caos i la Unió Europea i l’OTAN s’expandien cap a l’Est, però només per posar cada vegada més distància entre la Rússia postsoviètica i Occident. Els eurooptimistes van celebrar a tot arreu la retrobada unitat en la Unió Europea com una reacció després de la catàstrofe de la Segona Guerra Mundial i com una continuació, en certa manera, de l’aliança antifeixista. Però el poble que més s’havia sacrificat estava una mica com desaparegut en combat. No hi havia ni rastre d’un altar sagrat per a la Gran Guerra Patriòtica de l’URSS en l’atrafegat Palau de la Memòria de la Unió Europea, ni de visites col·lectives dels escolars alemanys o francesos als emplaçaments de les batalles soviètiques, ni amb prou feines exposicions dedicades al Front de l’Est als museus de la guerra. Segons el que la majoria dels nord-americans saben de les nostres aliances a la Segona Guerra Mundial, es podria pensar que la guerra aliada contra el nou ordre de Hitler es va convertir en algun punt en una guerra aliada contra el totalitarisme, amb Alemanya i Rússia intercanviant-se posicions: la primera convertint-se en el pilar de l’Aliança Atlàntica liderada pels Estats Units i la segona, l’Imperi del Mal, en la viva imatge del Tercer Reich de Hitler.

Reflexionar sobre la importància humana i política, a més de militar, de la Batalla de Stalingrad en el seu 75è aniversari és un primer acte de reparació històrica.

Petició de perdó d’Alemanya

¿Com podem commemorar Stalingrad en el món actual? Gairebé cada any des de la caiguda de la Unió Soviètica la commemoració anual de la batalla, celebrada el 2 de febrer, el dia en què el mariscal de camp Paulus es va rendir, ha consistit en poc més que un acte deslluït. Any rere any, a una temperatura d’uns -7 graus, els oficials pugen fatigosament els graons de marbre del Memorial Mamàiev Kurgan per dipositar corones de flors i retre homenatge als morts. En una recreació pública on en el passat hi havia hagut els grans magatzems Univermag, comandants del sisè exèrcit es rendeixen davant els oficials de l’Exèrcit Roig. L’esdeveniment més popular consisteix en veure les guàrdies de trànsit amb uniformes de l’era soviètica homenatjant les seves predecessores, que el 1942 van dirigir els vehicles militars i les cadenes de subministrament cap al front. Un gran espectacle de focs d’artifici posa fi a la commemoració. No va canviar gran cosa el fet que el 1993 Volgograd obtingués el permís per tornar-se a dir Stalingrad el dia de la commemoració.

El 2015 sí que es va produir una gran innovació quan, en ocasió de la commemoració a la Unió Europea del 70è aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial, el ministre d’Afers Estrangers alemany, Frank-Walter Steinmeier, va visitar Volgograd juntament amb el seu homòleg rus. Mentre aquest retia homenatge als caiguts al Cementiri de Guerra Soviètic i dipositava una corona al Memorial Mamàiev Kurgan, el president rus Vladímir Putin rebia la cancellera Angela Merkel al Kremlin. Era un senyal que, malgrat les sancions que la Unió Europea i els Estats Units havien imposat a Rússia per protestar per l’annexió de Crimea el 2014, la República Federal estava preparada per restablir-hi bones relacions. Assumint que Rússia actuava de bona fe, Merkel li va oferir una branca d’olivera. Alemanya es va declarar culpable de les atrocitats comeses contra presoners de guerra soviètics durant la Segona Guerra Mundial i es va mostrar preparada per oferir reparacions.

És clar que el gest de la cancellera Merkel estava calculat per aplacar el nacionalisme rus. Com a represàlia per les sancions a Rússia, el bloc nacionalista de la Duma (el Parlament rus) havia reunit un grup especial per recopilar totes les pèrdues durant la Segona Guerra Mundial i passar-li la factura a Alemanya. Es van calcular en uns 600.000 milions d’euros les despeses causades durant la guerra. A aquesta quantitat s’hi va sumar un altre càlcul, basat en el fet que si Alemanya havia pagat a Israel 60.000 milions d’euros per l’assassinat de sis milions de jueus durant l’Holocaust, i alhora havia exterminat vint-i-set milions de persones a l’URSS (setze milions de les quals eren civils), llavors Berlín devia a Rússia no menys de 3.000 o 4.000 milions d’euros. I això sense calcular el potencial humà malgastat: si la població de l’actual Rússia fos de 300 a 400 milions, en comptes de 143, llavors les reparacions s’hauiren de calcular per a aquests més de 200 milions d’habitants extres i Alemanya hauria de fer-se càrrec de pagar si fa no fa 1.000 milions més com a compensació. Si la suma que el govern alemany va pagar va acabar sent irrisòria (uns 2.500 euros per a cadascun dels 4.000 presoners de guerra encara vius), les paraules que van acompanyar el gest clarament van confirmar la responsabilitat d’Alemanya en aquests crims de guerra. Mentre Steinmeier era a Stalingrad i Merkel al Kremlin, el president alemany, Joachim Gauck, que segons la Constitució alemanya és el responsable dels gestos de contrició i magnanimitat, va visitar el cementiri de guerra pròxim al camp Stalag 326 Senne, en el qual 300.000 presoners soviètics van ser retinguts entre el 1941 i el 1945. En el seu discurs, Gauck va reconèixer que la meitat dels 5,3 milions de presoners soviètics en mans alemanyes havien mort, en comparació amb tan sols un parell de milers de soldats britànics i nord-americans. “Van sucumbir terriblement a les malalties, van morir de gana o van ser executats”, va admetre Gauck, i va afegir que “l’extermini en massa de sis milions de jueus encobreix altres crims”. “A diferència d’Occident, la guerra a l’Est s’havia planejat des del règim nazi ja de bon principi com una guerra ideològica, com una guerra «d’extermini i erradicació» contra pobles «considerats inferiors»”.

I als Estats Units? Caldria un terratrèmol geopolític per veure un president nord-americà pujar els dos-cents graons de marbre del monument Mamàiev Kurgan al costat de Putin per deixar una corona de flors als morts. I suposaria un acte simbòlic de guerra contra la Unió Europea tret que la cerimònia de repacificació es dugués a terme multilateralment amb representants de la UE i l’OTAN al seu costat.

Els mites nord-americans de la guerra

Com a compensació, l’estudi acadèmic anglòfon de política commemorativa viraria la seva gran potència de foc cap a Stalingrad per explotar els mites nacionals -i en el cas de Stalingrad també els internacionals-, de la mateixa manera que ha enderrocat mites interessats sobre la guerra al Japó, Itàlia, Alemanya i França. La qüestió és si aquesta empresa ajudaria a fer saltar pels aires els mites nord-americans sobre la guerra, acceptats gairebé universalment.

En aquest sentit, he començat aquesta retrospecció a casa meva recordant, i ara reinterpretant, el brindis del Dia d’Acció de Gràcies del meu pare del 1991 als “valents soldats soviètics”. ¿Seria massa sever afirmar que, ell també, estava instrumentalitzant els morts de Stalingrad per delectar-se en els seus records d’haver lluitat en el bàndol correcte? ¿Podria ser que, inconscientment, estigués intentant apaivagar en Serguei, que amb l’ uixanka, la gran alçada i el mostatxo semblava un comissari roig? Al capdavall, el capità A.J. de Grazia Jr., malgrat totes les seves històries sobre la guerra, no era tan diferent de milions d’altres nord-americans que havien valorat els soviètics com a aliats en temps de guerra i després en van renegar, horroritzats, una vegada començada la Guerra Freda.

¿I si en Serguei, en comptes de simular gratitud amb el seu somriure cansat, hagués sospirat i hagués dit, citant el discurs d’acceptació del Nobel de Svetlana Aleksiévitx: “Patir és el nostre capital, la nostra font de riquesa natural. No el petroli ni el gas, sinó el patiment. És l’única cosa que semblem capaços de produir consistentment”? O si, després del brindis, fins i tot amb el perill d’arruïnar la celebració del Dia d’Acció de Gràcies, algú hagués xiuxiuejat que els EUA havien aconseguit cadascuna de les seves victòries de guerra del segle XX lluitant fora del seu país i a costa de territoris i morts aliens? ¿Quan serem capaços d’explicar la història de manera honesta i sistemàtica? 

VICTORIA DE GRAZIA

És una historiadora nord-americana d’origen italià. Ha sigut professora al Lehman College de Nova York i a la Universitat Rutgers, i des del 1993 és professora d’història europea al departament d’història moderna de la Universitat de Colúmbia. És membre del consell editorial d’unes quantes revistes i cofundadora de la Radical History Review. Aquest article es va publicar inicialment al número 33 de la revista La Maleta de Portbou.

EDICIÓ PAPER 17/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF