I per què no? (en resposta a Ignacio Urquizu)

Dilluns de la setmana passada, el sociòleg Ignacio Urquizu publicava un article a 'Piedras de Papel', un bloc inserit a 'eldiario.es' que, segons els autors, tracta de donar una visió rigorosa sobre les qüestions d'actualitat (...) amb l'anàlisi de dades, els fets contrastats i els arguments oberts a la crítica. Aprofitaré, doncs, aquesta darrera premissa per presentar una contraargumentació a les sis (possibles) objeccions que posa l'autor a la figura del referèndum. Vagi per davant que aquest escrit no s'ha d'entendre com una defensa a la independència catalana, sinó simplement com un petit granet d'arena de suport a una ciutadania que desitja ser escoltada, sigui a través de referèndums o mitjançant una tasca de representació que, ara per ara, consider molt allunyada de l'ideal democràtic.


El primer, però, que Urquizu destaca és que, segons el comportament electoral de la població espanyola en els distints referèndums (que extreu d'un llibre de de Braulio Gómez i Joan Font), hi ha una forta relació entre els posicionaments que defensen els partits polítics i el que finalment voten els ciutadans, cosa que li serveix per demanar-se si cal tensar la societat per arribar a un mateix resultat. No obstant això, que fins ara s'hagi registrat aquest comportament no significa que es torni a repetir en futures convocatòries i, per altra banda, la "tensió" a la qual fa referència es pot donar igualment si la votació té lloc en els parlaments, com està demostrant la polèmica que s'està produint actualment a Catalunya (on, per cert, una majoria parlamentària defensa el dret a decidir).


En segon lloc, l'autor afirma que els referèndums són un instrument ideal per evadir responsabilitats, argumentant que a les democràcies representatives els polítics són responsables de les seves decisions en la mesura que aquestes són sotmeses a un procés públic com són les eleccions. Amb un referèndum, continua, la responsabilitat es dilueix, passant del representant al representat; i sense responsabilitat, la democràcia és molt imperfecta. Estic d'acord amb aquesta darrera afirmació, però el que no pot negar és que si quelcom ha caracteritzat els darrers temps de la democràcia espanyola ha estat l'evasió de responsabilitats per part de no pocs representants suposadament responsables.


Tercer punt: els referèndums són magnífics instruments de manipulació política (governs que els convoquen per guanyar popularitat o ocultar males gestions, oposicions oportunistes que només cerquen desgastar l'executiu de torn...). I jo em deman: quina diferència hi ha entre les mesures, estratègies o tripijocs als quals malauradament estam acostumats? O, també, si no és manipulació incloure determinades promeses en el programa electoral sabent que el seu compliment no és obligat (i en massa ocasions ni tan sols castigat electoralment)?


En quart lloc, el sociòleg tem que uns resultats ajustats comportin la temptació dels perdedors d'exigir una "segona volta", i es demana quin és el temps adequat per tornar a convocar un referèndum que s'ha perdut. Aquí la resposta és senzilla: el que s'hagi pactat abans de la seva celebració. La convocatòria s'ha de basar necessàriament en unes regles que cap de les parts no pot rompre, i l'acceptació de la derrota n'és una de les principals.


La cinquena objecció, no queda gaire clar si un referèndum és el punt de partida o el punt d'arribada d'un problema, també troba solució amb unes regles de joc perfectament definides i consensuades entre tots (Escòcia n'és l'exemple més recent), que evitin la inestabilitat que el professor de la Complutense sembla identificar amb qualsevol referèndum.


Per últim, Urquizu afirma que en una democràcia directa, on els representants es relacionen directament amb els representats, els controls intermedis desapareixen i que això es tradueix en una enorme desprotecció de les minories. No vull exposar aquí els avantatges i inconvenients de la democràcia directa, però personalment crec que la degeneració de la democràcia representativa també implica un enorme abandonament de les minories (i fins i tot de les majories), ocasionat per la perversa utilització del sistema i per la manca de controls efectius.


Acabaré dient que estic d'acord amb el darrer paràgraf de l'article, que s'escapa de manera una mica forçada de les objeccions enumerades. És cert, com diu Ignacio Urquizu, que els referèndums no són un instrument senzill, que s'han de convocar amb totes les garanties i amb el compromís de totes les parts de complir les regles i d'acceptar el resultat, i que el debat sigui públic, constructiu i ofereixi tota la informació a l'electorat (cosa que no fan a Catalunya cap de les dues parts). A partir d'aquí, qualsevol eina que serveixi per fer reals les aspiracions d'una majoria ha de ser benvinguda. I això encara n'hi ha molts que no ho entenen.

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF