Publicitat
Publicitat

SANT JORDI 2014, UN DIARI D’ESCRIPTORS

Trobada secreta Mas-Rajoy

El 19 d’abril aquest diari va rebre anònimament un document que podria representar l’exclusiva més important que mai hagués publicat aquest mitjà en la seva curta trajectòria.

La història és senzilla. El dia 19 d’abril, a quarts de vuit del vespre, algú va deixar a la recepció de l’ARA un sobre amb un llapis de memòria i una nota. Segons aquesta nota, a dins del llapis hi trobaríem un arxiu sonor que contenia l’enregistrament d’una trobada secreta entre el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i el de la Generalitat, Artur Mas, que havia tingut lloc tres dies abans, el 16 d’abril. També ens deia que nosaltres érem l’únic mitjà que disposaria d’aquest document i que el llapis en qüestió era l’única còpia existent. Punt final.

Amb totes les prevencions que us pugueu imaginar però amb l’esperança que el que ens deia la nota fos real, quatre membres de la redacció i la direcció del diari vam tancar-nos en un despatx, vam seure davant d’un ordinador que estava aïllat de la xarxa i vam introduir el llapis dins d’un dels seus ports USB. Així que la pantalla ens va mostrar el llistat vam clicar dos cops sobre l’únic arxiu que hi apareixia. Un arxiu que duia per nom Rajoymas.mp3.

I, efectivament, amb aquella acústica pròpia de les gravacions clandestines que ja hem après a identificar i que comença a anomenar-se entre els tècnics com un camarga, les veus que vam escoltar eren, sense cap espai al dubte, les dels dos presidents. Les veus autèntiques, perquè tots vam estar d’acord que no ens trobàvem davant de dos imitadors esplèndids. No. Estàvem escoltant els genuïns Mariano Rajoy i Artur Mas.

Els vam estar escoltant durant una hora i trenta-dos minuts. Els vam escoltar en silenci, només creuant mirades entre nosaltres de tant en tant. De primer eren mirades incrèdules, després anaven acompanyades d’un encongiment d’espatlles, com dient “Sí, són ells, són ells”. Un cop l’altaveu va emmudir, van començar per a aquesta redacció tres dies de dubtes. Era evident que l’enregistrament s’havia obtingut sense el consentiment dels interlocutors, i això el convertia, per tant, en il·legal. Si el publicàvem, ens enfrontaríem de ben segur a una demanda per vulneració del dret a l’honor per difondre una conversa privada i vés a saber després a quina mena de represàlies.

Però, sincerament, això no ens ha preocupat gaire. Durant aquests tres dies els dubtes han vingut per una altra banda, han vingut pel contingut de la gravació, pel que deien a la seva reunió secreta dels pebrots aquests dos pájaros trileros. El que dubtàvem era si pagava la pena que aquest país, o aquests països, digueu-ho com vulgueu, escoltessin els seus dos màxims representants en la seva salsa; dubtàvem si volíem ser els responsables d’enfonsar els ciutadans, encara més, en una desmoralització absoluta. Perquè, diguem-ho clar, una cosa és que te’ls imaginis, que pensis que tots són igual de carallots, que creguis que estan fent un paperot tothora, i una altra de molt diferent és escoltar-ne proves concloents. És com si algú et diu que la teva parella t’enganya. Així, d’entrada, no t’ho acabes de creure, no t’ho vols creure, sempre li concedeixes el benefici del dubte, perquè així és l’ànima humana, aspirem al millor, i això és bo, és una qualitat positiva.

Fins que no l’enxampes amb els pantalons avall o el cul aixecat, mantens l’esperança. I que bonica que és l’esperança. Amb l’esperança es pot viure. Estic segur que molts dels que han enxampat la dona amb un maromo s’haurien estimat més no haver-ho fet, perquè amb l’esperança vivien molt millor. La recerca delirant de la veritat només porta a la tristesa i a la depressió, creieu-me. I em direu: és millor viure enganyat? Doncs sí, collons, i tant. Sense cap dubte, molt millor.

La decisió

Quin dret teníem, llavors, per molt periodistes que fóssim, a sumir en la desesperança els nostres compatriotes? De què serviria, a més. L’ARA s’ha caracteritzat des dels seus inicis per oferir una visió objectiva de la realitat, com és la nostra obligació, però al mateix temps amb un punt esperançat i optimista, aquest és el tarannà que hem volgut per a aquest mitjà, un diari jove i amb confiança en el futur. Volíem perdre tot això per la reunioneta que havien tingut vés a saber on aquests dos cantamanyanes? No.

Per tant, la decisió que hem pres és introduir el famós llapis de memòria a la tassa del vàter i estirar la cadena. Dues vegades, per si de cas. Ja no hi ha cap prova d’aquesta reunió secreteta i quedarà per sempre al dictamen del lector la decisió sobre si el que aquí hem relatat és real o només una ficció.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF