Existeix de debò l’espanyolisme?

PolitòlegFa uns dies Jorge M. Reverte escrivia a El País sobre el manifest contra el sobiranisme català presentat aquesta setmana per Libres e Iguales, que “no és un text espanyolista; és un text a favor de la Constitució, o sigui, a favor que es compleixi la llei”. Es fa difícil pensar com un text que fa una defensa explícita de la sobirania espanyola i demana mà dura contra el sobiranisme puga ser qualificat com a no espanyolista.

O no: negar-se a si mateix la condició de nacionalista és una de les característiques definitòries del nacionalisme espanyol contemporani. Per descomptat, no és una operació innocent: pretén defugir la feixuga càrrega de desprestigi que té encara avui el nacionalisme espanyol, profundament marcat pel franquisme. La unitat d’Espanya es defensa molt millor evocant principis universals (llibertat, igualtat, justícia i solidaritat) que recorrent a una rovellada concepció històrica tradicionalista que ubica l’origen de la nació espanyola en un passat remot.

Quan Constitució és llibertat

Els impulsors del manifest ho entenen perfectament: malgrat que entre ells hi ha la flor i nata del nacionalisme espanyol, firmants habituals de tota mena de proclames, no hi trobarem referències a la unidad de destino en lo universal sinó a una comunitat de lliures i iguals que, segons la seva cosmovisió, només sembla ser possible en el marc de la Constitució del 1978.

La situació que travessa l’estat espanyol, marcada pel procés català, per la crisi econòmica i per la crisi política del bipartidisme i de la monarquia és una mena de tempesta perfecta, que ni tan sols la selecció espanyola de futbol, humiliada al Brasil, ha alleugerit. Quina és doncs la reacció del nacionalisme espanyol? Per anar més enllà de l’anècdota, la revista l’Espill (fundada per Joan Fuster i editada a la Universitat de València) hi ha dedicat un dossier en el seu darrer número.

Al dossier, el politòleg Marc Sanjaume, membre d’El Pati Descobert i col·laborador de l’ARA, hi dissecciona explícitament els arguments emprats pel nacionalisme espanyol per oposar-se al dret a decidir i a la possibilitat de la independència de Catalunya. Entre els arguments que repassa Sanjaume, a banda dels més tradicionalment nacionalistes -Espanya és una vella nació-, hi destaquen els que presenten el sobiranisme com l’amenaça a una democràcia establerta i invoquen el principi constitucional per negar tota possibilitat de consulta a la societat catalana.

Aquest argument legalista, que funciona millor a Espanya que a Catalunya, sovint es reforça amb un altre argument que dissecciona Sanjaume: la manca de qualitat democràtica i de llibertat a Catalunya. Sovint, des de l’espanyolisme militant, es presenta Catalunya com un territori sotmès a una asfixiant dictadura nacionalista en què els que dissenteixen del sobiranisme hegemònic tenen restringida la llibertat.

En les seves versions més extremes, com les de la mateixa Rosa Díez, aquest argument frega el ridícul: per molts prejudicis que un tingui, no resulta creïble. Però n’hi ha d’altres de més matisades que poden tenir el seu efecte, sobretot de cara a l’exterior. Una és la que revisa el politòleg de la Universitat Oberta Ivan Serrano a l’article a l’Espill : la de l’espiral del silenci. Manllevant un concepte de la teoria de la comunicació política, se suggereix que davant l’hegemonia en l’espai públic de la ideologia del nacionalisme català, els que no la comparteixen es senten inhibits per expressar opinions dissidents en públic. A Catalunya, que té un ecosistema comunicatiu dominat per mitjans estatals i amb el paraigua de les institucions espanyoles, sembla difícil de sostenir, però a base d’insistir-hi ha fet una certa fortuna en determinats àmbits.

L’artilleria pesant

En tot cas, com diu el professor Xacobe Bastida al mateix dossier, el nacionalisme espanyol amaga el seu particularisme sota un llenguatge universalista en cerca de legitimitat. Per espectaculars que puguin resultar de tant en tant declaracions d’Esperanza Aguirre o Aznar referint-se al caràcter mil·lenari de la nació espanyola, o de Wert volent espanyolitzar nens catalans, l’artilleria pesant del nacionalisme espanyol, avui, és el llenguatge universalista del manifest de Libres e Iguales.