De tecnologia i llibertat

Fa setze anys el filòsof Emanuele Severino, un dels més importants pensadors italians vius i un desconegut per al gran públic del nostre país, ens advertia que la tècnica, contràriament a allò que sembla, no és un mitjà, sinó que és el destí que domina el món contemporani sense que ni tan sols ens n’adonem ( Il destino della tecnica, 1998).

Severino ens ofereix una potentíssima clau d’interpretació dels grans temes del món actual, una clau que abasta tots els àmbits de la vida: el coneixement, la cultura, el pensament científic, el saber filosòfic, la democràcia, el capitalisme, el comunisme, l’humanisme, el cristianisme i, fins i tot, la pròpia consciència que la tècnica i la ciència tenen de si mateixes. Totes les manifestacions de la tradició occidental estan en conflicte entre si per aconseguir el predomini: cegades per la seva lluita ferotge no s’adonen que, fer servir la tècnica com a mitjà per plasmar el món a la seva imatge i així fer prevaler els seus objectius sobre els de la resta de les forces en joc, és una mera il·lusió.

De fet, la potència de la tècnica resideix precisament en la subordinació de qualsevol altra finalitat al creixement de la seva potència, que és la finalitat suprema perquè té la capacitat indefinida de realitzar qualsevol propòsit i no un propòsit limitat i definit com tots els altres. En una reedició moderna de la dialèctica marxista de l’amo i de l’esclau, allò que era un mitjà (la tècnica) es converteix en finalitat. Qui pensava servir-se de la tècnica acaba asservit per aquesta: no en pot prescindir.

La influència que exerceix la tecnologia sobre les vides de tots nosaltres -independentment de l’edat, el sexe, la raça, la religió, etc.- és innegable però alhora inadvertida per la gran majoria. El caràcter públic de la comunicació intrínsec a uns mitjans tecnològics que són globals i la capacitat de transmissió infinita de missatges són trets essencials que deixen entreveure com la tècnica està destinada al domini de totes les esferes i dimensions del món. L’Aparell cientificotecnològic converteix totes les comunicacions en part d’una “memòria global” que és superior en tots els sentits a qualsevol memòria individual per genial que sigui.

Ens ha costat segles adonar-nos que els individus som hereus d’una tradició de pensament i d’una cosmovisió que forma part de la cultura del lloc on vivim -és a dir, som part d’una societat que ens proporciona una llengua, una identitat nacional, un marc cultural de referència-, però el canvi que ha provocat fa decennis la tecnologia supera aquesta clau de lectura, d’interpretació i de visió del món.

Si ni tan sols els adults som conscients del poder que la tècnica exerceix sobre la nostra forma de pensar el món, com podem pretendre que els més petits siguin capaços de posar límits a allò que no en té per definició? Els joves i els nins i nines que després de veure’s a l’institut o de jugar a l’escola queden d’acord per retrobar-se al món virtual es diverteixen la majoria de les vegades destruint (i d’altres construint) personatges i indrets ficticis. Es diverteixen perquè la tècnica els dóna la sensació de llibertat i poden així fer allò que la realitat no els permet. Parlen entre ells d’un altre món: un món de bytes dins el qual qui entra, per moltes opcions que té de crear-se un “avatar”, es converteix en un personatge predissenyat i preconfigurat per algun programador des d’un ordinador del món real per respondre als interessos comercials d’alguna companyia.

Molt sovint embalem una capa de realitat dins una altra per tancar allò que no ens agrada i ens amaguem en la capa interior per escapar-nos de la realitat com si fóssim la peça més petita d’un joc de matrioixques russes. No ens adonem que hem de sortir de les gàbies en què empresonem la nostra ment per poder veure la realitat des de fora del sistema convencional de pensament. La nostra ment necessita alliberar-se per posar la mirada al món des de dalt.

El meu desig és que siguem encara capaços d’aprendre -o potser recordar, si ho hem oblidat-, i també ensenyar als nostres joves i infants, que la llibertat creadora està en la ment humana i no en les màquines, tingui o no sentit lluitar contra allò que el filòsof defineix com el destí.

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF