El retorn a la imaginació

Ara que tot va accelerat, també l’actualitat s’entesta a ser tan ràpida com els mitjans que la publiquen. Quan et despistes -un moment de desconnexió-, partits que no guanyaven des de la República tornen a fer-ho a Catalunya, n’apareixen de nous amb un grapat d’eurodiputats, d’altres d’històrics pràcticament desapareixen, i el rei abdica. Vist amb perspectiva, sembla lògic. Això passa quan construeixes un relat: en conèixer les conseqüències, un pot esbrinar-ne les causes, recrear-les o fins i tot inventar-se-les. Però si tan lògic era, d’on ve la sorpresa? Per què som incapaços de llevar els ulls del timeline de la Història, enganxadíssims a l’espera d’una nova piulada que ens faci entendre què està passant?

Ni les enquestes, ni els analistes, ni els tertulians havien donat pistes sobre les manifestacions al carrer o els canvis estructurals que han tingut lloc a la política i la monarquia els últims deu dies. La caiguda de Lehman Brothers, el 2008, també enxampà el món sencer desprevingut.

Els periodistes plantegen preguntes i els creadors aventuren respostes a preguntes que potser ni ens havien passat pel cap. Veure les mateixes coses cada dia, any rere any, la sensació monòtona que tot continua igual, acaba per empoquir la imaginació, que és aquella capacitat de situar-se en una realitat inversemblant i viure-la per trobar-hi una estructura creïble.

Quan es diu que un altre món és possible, no tan sols es nodreixen l’esperança i l’optimisme, també creixen les inquietuds, les ganes de contribuir al canvi. S’engega el motor de la imaginació. Passam de l’era tediosa del desfici a la dels autors. No dels emprenedors -concepte que han tergiversat alguns ministres-, sinó dels fundadors, els iniciadors. Perquè malgrat que la història sol repetir-se i no serà el primer pic, tot està per inventar.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF