Opinió 08/02/2014

La petroliera balear

i
Celestí Alomar
3 min

"El petroli de les Balears és el turisme". Possiblement sigui la seva frase més brillant, encara que Carme opina que va perdre -el president Bauzá- una magnífica oportunitat per dir que el petroli de Balears és el medi ambient, per davant el turisme. Possiblement tingui raó.

El president, em fa la impressió, és un home que sempre cerca condicionar el missatge al públic al qual va dirigit. No domina els genèrics; frases com "sabem què és el que cal fer i ho anem a fer, i per això fem el que hem dit que anàvem a fer…", encara que genial com a literatura de l'absurd -la part contractant de la primera part serà considerada…-, fan pensar que està més a prop de l'especificitat del paracetamol que de la universalitat de l'aspirina.

Imaginin, en el cas del petroli, un empresari turístic -possiblement el receptor desitjat- escolta com el seu vicari en el poder li diu: "Tu ets la mànega que omple el dipòsit". Un missatge espontani que cerca la complicitat de l'interlocutor. És com si els efectes secundaris no importassin, com si els exclosos del missatge no jugassin. Però la diferència entre turisme i medi ambient -"com a petroli"- es troba en el destinatari: el propietari dels mitjans de producció en un cas i els titulars del medi, els ciutadans, en l'altre.

No hauríem de caure en l'error de pensar que parlar de turisme denota responsabilitat i parlar de medi ambient, lleugeresa; en ambdós casos es parla d'economia. No val la caricatura d'uns parlant de llocs de feina i altres parlant de floretes. Allò que amb les coses de menjar no es juga val per a tots. Estem parlant de conceptes diferents sobre el sistema de producció i del paper de l'economia envers la societat.

En el cas del turisme, n'hi ha que creuen que la matèria primera són els turistes i n'hi ha que creuen que la matèria primera és el medi en un sentit ampli. No cal ser molt llest per esbrinar que el debat amaga una concepció distinta del poder, i de qui està legitimat per exercir-lo . Si la matèria primera és el turista, s'entén que l'opinió dels professionals ha d'ésser determinant (Klaus Leaper, líder de l'associació d'operadors alemanys, clamava per un govern de professionals després del primer Pacte de Progrés), i si la matèria primera és el medi, la societat en el seu conjunt ha d'ésser determinant en certs processos de l'activitat econòmica.

Però continuem amb el petroli. Balears no és un emirat àrab, més enllà de la cruel coincidència que a ells els agradaria ésser una destinació turística -la famosa palmera de Dubai- i aquí algú desitja convertir-nos en productors de petroli. Podríem parlar de golafres de territori i del medi, d'urbanitzar la mar o el desert, però els habitants de les Balears haurien de tenir garanties que no succeís una cosa si una majoria la considera innecessària.

En canvi, ens topem de cara amb l'anomenada economia del risc, la despreocupació pel llarg termini de les coses. L'or negre, símbol de riquesa en la societat industrial, amenaça la indústria sense fum, exponent de la societat desenvolupada. Però deixem clar que no la posa en perill perquè el turisme sigui el motor de l'economia, sinó perquè és una agressió a la matèria primera del turisme: el medi. Si les prospeccions petrolíferes no fossin una amenaça per al medi, no serien una amenaça per a l'activitat turística. I això és el que no diu el president.

Volen crivellar el fons marí amb 600.000 "explosions d'elevada intensitat" i algú pensa que no passa res. De sobte apareix una empresa amb una tecnologia agressiva per prospectar el fons marí a la recerca de petroli, per simplement augmentar la producció, i algú diu que és inevitable. El gran argument és l'autorització administrativa, un paper amb tants segells com canonades s'efectuaran, com si les autoritzacions tinguessin vida pròpia o fossin un robot galàctic.

S'imposa la lògica de l'empresa privada, amb el beneplàcit impertorbable de l'autoritat, enfront de l'opinió discrepant. L'empresa privada, que actua amb conformitat de les coordenades del mercat i induïda per l'expectativa del benefici, està en condicions d'imposar els seus criteris als de l'interès general perquè no existeixen mecanismes de control democràtic i popular eficaços, perquè la consulta i el debat han estat desterrats de la vida pública. I el que és més greu, els grans partits han permès a l'economia campar al seu gust al marge de la política. És la lògica capitalista i la globalització com a fenòmens naturals.

Albert Camús deia que el món "és irraonable i res més que això".

stats