La majoria de notícies, informes i estudis que llegesc, i les meves pròpies percepcions com a professional i com a ciutadà, apunten a una mateixa direcció: estam evolucionant cap a una situació en què la majoria de la ciutadania viurà pitjor del que vivia. I no pos com a referència “l’època daurada” del totxo i l’especulació, quan semblava que els doblers no s’havien d’acabar mai, quan ens crèiem els reis del mambo, quan les persones més admirades eren els self-made mens que, com Vicenç Grande, havien amassat una fortuna partint del no-res (i a més eren presidents de clubs de futbol) i quan no ens importava que els que manejaven el sistema s’estiguessin enriquint, perquè els suposats beneficis, en major o menor mesura, eren per a tots: atur sota mínims, creixement econòmic, sistema financer de Champions League, alegria creditícia, compra d’habitatges a ritme frenètic... Afortunadament, allà no hi tornarem (i tampoc no ha de ser el nostre objectiu, per molt que alguns ho desitgin).
El que vull dir és que lentament s’estan produint uns canvis (legals, laborals, socials, polítics, fiscals...) que ens estan portant al fet que la majoria de la població tendrà menys per viure i, per tant, viurà pitjor. S’estan retallant els salaris dels “afortunats” que encara tenen feina i incrementant la pressió impositiva, reduint de manera considerable el poder adquisitiu de la població i, en conseqüència, les possibilitats de recuperació del consum intern. S’estan suprimint drets adquirits després d’anys de lluita, limitant els sistemes de protecció social o quasi congelant les pensions públiques (malgrat que les insultants cartes de la ministra Báñez ens vulguin fer creure el contrari). S’estan amputant llibertats cíviques amb noves lleis com la de l’avortament i la de seguretat ciutadana o ordenances com la impulsada per l’Ajuntament de Palma.
Des de l’inici d’aquesta crisi hem hagut de suportar mentides i abusos, rescats a entitats financeres controlades per lladres que només omplien les seves butxaques i que no tenien escrúpols d’estafar milers de clients, privatitzacions (o intents afortunadament avortats) de serveis públics bàsics que transformen els ciutadans en clients, reformes laborals que només provoquen més atur i més precarietat, dirigents de patronals demandant més baixades salarials o polítics que ens volen fer veure el que no és o que directament escupen sobre el contracte democràtic.
Tot forma part d’una nova normalitat sorgida d’una crisi a la qual ja pocs eviten qualificar-la d’estafa i dirigida pels pontífexs de l’austeritat i el neoliberalisme més salvatge. Per posar un exemple clarificador, molts dels nostres joves han interioritzat que ja no és possible somiar en un futur, ja no dic millor, sinó digne. Per una banda, se’ls insisteix en la necessitat d’una bona formació, però mentrestant s’aproven mesures i retallades basades en la idea wertiana que invertir en ensenyament no millora el rendiment escolar. Els diuen que estudiïn, però obvien que sis de cada deu llicenciats no ocupen un lloc de feina adient als seus títols. Els asseguren que pensen en el seu esdevenidor, però alhora els inculquen la idea de la inseguretat laboral en un món competitiu, sense caure que l’atur juvenil fa veure la democràcia actual com la culminació d’un conjunt de promeses incomplertes, amb els greus riscos que això comporta.
Queda clar que tot això no ha passat en un sol dia; parl d’un progressiu però aparentment imparable avanç cap a una “nova normalitat”, on el treball es considera un luxe i, a més, ja no és garantia per escapar del risc d’exclusió, els serveis públics es buiden de contingut i qualitat i la cura dels més desfavorits es deixa en mans de la solidaritat. I tot això sobre tres potes: primera, la sacrosanta competitivitat via devaluació salarial, en lloc d’apostar per la innovació, la tecnologia i el capital humà. Segona, la falsa idea que la gestió privada és mil cops més eficient que la pública, quan hi ha evidències més que suficients de tot el contrari. I tercera, considerar cada individu com a culpable de la seva situació, sense tenir en compte les desigualtats d’origen ni establir mecanismes de cohesió social.
I dic aparentment perquè, encara que hagin repetit fins a la nàusea que el que transitam és l’únic camí possible, hi ha alternatives a la política i a l’economia actuals. Per sort, cada cop són més els que així ho creuen i lluiten contra la resignació d’adaptar-se a una nova normalitat imposada i que només beneficia uns quants. I aquí, precisament, rau la nostra esperança.
