Opinió 13/07/2014

La dona que espantava intangibles

i
Celestí Alomar
4 min

Arriba l’estiu i l’olla vessa. Era l’any 1970 -jo estava complint el servei militar i a les Balears arribava la fabulosa xifra de quasi 2 milions de turistes- i una jove dama palmesana, amb la bossa en la mà, ja s’anava traient de sobre els estrangers que omplien la vorera del carrer Colom. No creguin que la situació resultés grotesca o violenta, al més sorprenent; la noia tenia l’estil i el savoir faire de les velles famílies burgeses. Era una dona sensible, persona llegida, moderna, de modals refinats, gens esnob i de bona família, com hauran intuït; és a dir, socialment impecable… Això sí, tocada per un sentit rebel i liberal de la vida. I, precisament i malgré tout, engegava els turistes. És clar, hi havia persones que pensaven en un model de societat distint al que estava creixent, i no eren, precisament, desclassats, marginals i ludistes.

Mallorca gaudia d’una certa tradició de turisme, forjada des de les idees d’un visionari, Miquel dels Sants Oliver - Desde la Terraza (1890)-, i de Bartomeu Amengual i la seva Industria de los Forasteros (1903). El període del Grand Hotel (1903-41), ho podríem titular, truncat per la Guerra Civil. Villa Victorià (1910), l’hotel Mediterrani (1923) i l’hotel Formentor (1929), successivament, apareixen com a fites espaiades en el temps que mostraven el camí. Les xifres eren eloqüents: l’any 1935 havien arribat més de 40 mil visitants i, entre l’1 d’agost de 1935 i el 18 de juliol de 1936, varen fer escala al port de Palma 360 creuers, que desembarcaren 63.800 passatgers.

Però el model que creixia els 70, el que la dama esventava amb la bossa pels carrers de Palma, lluny estava de la tradició originada en la “insensatesa oliveriana”. Miquel dels Sants Oliver pensava que el progrés econòmic i social, que duria el turisme, serviria per “contrarestar aquesta política que irradia de Madrid sobre la comarca per fer que irradiï de la comarca sobre Madrid”. Amb el turisme de masses aquesta idea de reafirmació de la identitat, davant la centralitat, es metamorfosa en submissió davant les economies dels països europeus. Ells tenien capacitat de transport aeri i clients potencials i nosaltres teníem sol i platges i preus baixos. Ja no era el patriotisme d’Oliver i Amengual, sinó la necessitat, el que guiava el nou model. D’aquesta manera, Mallorca es convertiria en una gran mare de lloguer per albergar europeus en vacacions i sorgia una gran indústria, en molts de casos, simplement dedicada a crear llits per allotjar turistes.

Ens podríem demanar si existia consciència del que podia esdevenir. A la ponència de la II Assemblea provincial de Turisme de Balears, l’abril de 1970, es deia que el turisme havia representat un “paper d’element pertorbador en el règim i aprofitament del sòl”. Consciència, n’hi havia; simplement les coses succeïen sense cap control democràtic gràcies a la dictadura. Del turisme, el govern en desitjava les divises per industrialitzar Espanya. La gran burgesia i el sector financer desconfiaven del futur de la nova indústria dels forasters. El resultat va ésser un model en què l’estratègia es marcava des de l’exterior. Un model dependent.

Si imaginéssim un espectrògraf que calibrés la intensitat acústica relativa que produeix una determinada manera de viure, hauríem de convenir que ens vàrem situar molt més a prop del soroll urbà que del silenci del desert. Però la qüestió, així i tot, no és si turisme sí o turisme no, ni tan sols es posa en dubte el turisme a gran escala. La qüestió és si no era inevitable la balearització. D’aquest fenomen en sabem el resultat i en patim les conseqüències, però valdria la pena aturar-nos en els intangibles que el varen fer possible. El turisme, un món modelat pels intangibles.

Que la balearització tingui pare i mare no fa que el turisme en general no deixi de tenir una ànima turmentada. Hi ha empresaris que seguint la més vella tradició tenen cura del producte i n’hi ha que només pensen en el preu. Doctor Jekyll i mister Hyde de l’hoteleria. No oblidem, per exemple, que l’origen de la crisi que condueix al noticiable Magaluf actual va començar, precisament, per la ruptura d’un pacte per mantenir preus davant els operadors internacionals, en els anys 80. Una posició de força davant el poder exterior sabotejada pels esquirols. Com a curiositat, diré que aquesta guerra de preus va donar peu a un rocambolesc succeït d’una votació en la qual s’expulsava de la patronal l’empresari implicat. És a dir, els fets, a més de tenir pare i mare, en aquesta terra duen llinatge.

Entre els intangibles hi hauria qüestions com la falta de control democràtic i la permissivitat i la dependència estratègica de l’exterior i la fatalitat del model. Parlar-ne implica revisar pautes de conducte i vicis enquistats. Reconèixer que hi ha vida més enllà del turisme permetria veure tot el sementer i relativitzar i mesurar les coses en funció de paràmetres més universals. La indignació no seria sinònim d’hipocresia i sí patrimoni de la societat i no dels implicats. Els privilegis no es convertirien en llei. Els líders no s’autoproclamarien i el govern parlaria en nom de la comunitat. En definitiva, sense els intangibles el model seria diferent. Per ventura això era els immaterials que espantava la dama palmesana.

stats