El canvi climàtic: fets, no paraules

Aquest any serà el més càlid de què es tingui registre. En el transcurs de l’última dècada, les emissions de gasos d’efecte hivernacle s’han accelerat, i la concentració de diòxid de carboni en l’atmosfera ha conegut l’augment més ràpid en gairebé tres dècades i ha arribat a un nivell que supera en un 15 per cent el del 1990. Com subratlla l’informe més recent del Grup Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC, per les seves sigles en anglès), la dicotomia entre una crisi climàtica que s’agreuja cada vegada més i la paralització de les negociacions internacionals mai havia sigut tan marcada.

No cal dir que tot això depèn dels avenços que es puguin fer a la Conferència de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic que tindrà lloc a París l’any que ve, en la qual es poden definir estratègies per reduir les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle d’aquí fins a l’any 2050. No obstant això, no és probable que a la cimera s’aconsegueixi el tan necessari consens mundial, llevat que els líders globals ampliïn el seu programa i hi incloguin no només la reducció d’emissions, sinó també la fixació del preu del carboni.

Un nombre creixent d’experts -inclosos els del Fons Monetari Internacional, l’OCDE i el Banc Mundial- coincideixen que cap pla climàtic pot ser efectiu si no comprèn un sistema eficaç de fixació del preu per les emissions de CO. L’IPCC ha conclòs que cal establir aviat un preu únic global, ja que en cas contrari serà pràcticament impossible impedir que l’escalfament global superi els 2 ºC respecte dels nivells preindustrials. Com sabem, més enllà d’aquest llindar, els efectes més perjudicials del canvi climàtic serien inevitables.

L’enfocament unidimensional que es basa exclusivament en metes de reducció d’emissions està impedint que hi hagi prou avenços fins i tot en les regions més actives en el tema de canvi climàtic, com la Unió Europea. Amb tot, a finals d’octubre, els estats membres de la UE van acordar un nou marc de polítiques climàtiques i energètiques per al 2030. Un marc que, igual que el paquet sobre l’energia i el canvi climàtic de la UE per al 2020, no té fonaments sòlids.

L’objectiu establert per la UE de reduir en un 40% les emissions de gasos d’efecte hivernacle per al 2030 només està basat en metes no vinculants d’ús eficient de l’energia i energies renovables. Faltat d’una veritable reforma de la fixació del preu a nivell global, l’acord depèn de l’ineficaç Sistema de Comerç d’Emissions de la UE. El resultat és una sèrie de compromisos grandiloqüents però sense instruments per a la implementació efectiva.

El mateix es pot dir en relació als requeriments del famós nou acord bilateral entre els Estats Units i la Xina, els emissors més grans de carboni del món. Vist el punt mort de què veníem, l’acord representa un avenç benvingut, però també està faltat dels instruments adequats que poden portar-lo a convertir les seves ambicions en realitats tangibles.

La Cimera de París de l’any que ve hauria de donar a llum un acord de més substància, que estableixi fites nacionals de reducció d’emissions dissenyades amb eines coordinades i adequades per a la seva aplicació. I això hauria d’incloure un element nou: un preu global per a les emissions de CO. En una qüestió tan urgent com el canvi climàtic, el marge per a l’ambigüitat senzillament no existeix.

El primer pas per crear un acord d’aquesta naturalesa és iniciar un debat que, basat en la investigació i l’evidència científiques, acabi determinant un preu global i que descrigui la relació entre els preus actuals i els futurs, prenent en consideració l’equitat, l’eficiència i l’eficàcia. Aquest debat, i no les metes de reducció d’emissions garantides únicament per la “voluntat política” dels estats, serà el que ens dirà si la cimera ha estat reeixida o no.

De fet, no hi hauria resultat pitjor que un acord autocomplaent fet d’objectius vagues i no executables. Les declaracions recents del govern americà a favor d’un acord “polític” en lloc d’un acord “jurídicament vinculant” són un altre senyal que, si ens ho juguem tot a les declaracions oficials, el resultat que obtindrem serà precisament el que volem evitar.

A llarg termini, un debat constructiu a París sobre la fixació d’un preu global adequat podria establir les bases per al desenvolupament d’un nou enfocament policèntric de governança climàtica, un enfocament que valorés les iniciatives territorials i locals, a més dels esforços nacionals. Arribat aquest moment, els diferents preus de les emissions de CO podrien convergir gradualment cap a un preu únic, com va passar amb els preus de les matèries primeres, com el petroli.

Els líders de la UE es vanten sovint davant els seus socis mundials dels compromisos que han adquirit per mitigar el canvi climàtic. Potser tenen raó. No obstant això, fins ara, la UE ha sobresortit perquè la resta del món està endarrerida en aquesta lluita, i no perquè hagi desenvolupat una estratègia realment efectiva per abordar el problema. L’acord que van concloure fa poc podria servir de referència per a la cimera de l’any vinent.

A la pràctica, el preu de les emissions de CO equival al preu del benestar de la humanitat al planeta. Si realment Europa vol encapçalar la lluita contra el canvi climàtic, ha de portar el tema del sistema harmonitzat de fixació de preu a les negociacions a París. En fer-ho, iniciarà un viratge crucial cap a un acord contra el canvi climàtic que inclogui tots els països i que, per primera vegada, sigui efectiu de debò.

Éloi Laurent, economista sènior de l’Institut Sciences Po de París i professor de la Universitat de Stanford, és coautor d’aquest article.

 

Copyright Project Syndicate

EDICIÓ PAPER 10/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF