El batibull dels arrendaments

Fa la impressió que hi ha interès a confondre en el que fa referència al lloguer de pisos i habitatges per períodes curts de temps. El cert és que qualsevol persona física o jurídica té dret a llogar un immoble de la seva propietat. Per tant no hi hauria d’haver cap inquietud. Si es tributa a la hisenda pública per aquest patrimoni, com no es tindrà el dret a treure’n rendiment. Seria absurd pensar que s’és propietari únicament per contribuir. El problema es genera quan apareix el turisme. Però, per ventura, el flux turístic és propietat exclusiva de quelcom? No, perquè no és com l’aiguardent gallec, que només es pot manipular a una destil·leria. Un dama o cavaller forasters podran romandre a una llar o una fonda, segons el seu gust i conveniència, i no deixaran de ser ciutadans, visitants i turistes. Convindria tenir present que el país i el paisanatge, i els visitants, són anteriors a l’arribada dels touroperadors.

Certament existeix un creixent nombre de visitants que utilitzen habitatges privats per passar les seves vacacions a les Illes -l’any 2013 varen ser quasi 1,3 milions. És bo pel país, i per la seva gent. Multitud de propietaris de cases, pisos i apartaments, a vorera de mar, a les ciutats, als pobles o al camp, arrenden a forasters i els ingressos produïts per aquesta activitat representen una aportació significativa a l’economia familiar. Des d’un punt de vista social, indubtablement, aquest flux millora la distribució de la riquesa produïda per l’activitat turística: la fa arribar a sectors que no se n’havien beneficiat mai de manera directa. A més, atenua els afectes perniciosos del tot inclòs sobre el comerç i la restauració. Posseeix tota la càrrega simbòlica de la lluita del petit contra el gegant.

Tirant de sarcasme, diria que mentre comandaren els promotors immobiliaris, “Mallorca havia de ser la segona residència d’Europa”, en frase del president Canyelles, i ara que comanden els hotelers, s’ha de posar traves al lloguer. Però, en realitat, qui sempre ha comandat han estat els banquers, i si són alemanys més. Primer el boom i després la bombolla… instigadors d’una concentració important en la propietat de pisos i apartaments que és la que posa traçós d’indefinició maligna a la comercialització turística. Però no són aquests els que estan tribulats o atemorits per la confusió creada i, per això, no en parlaré, encara que no siguin aliens al problema.

Com deia, el volum de moviments en aquest tipus de lloguer comença a ser significatiu -més d’un 10% del mercat- i ja han sorgit les primeres gelosies. S’han produït declaracions i contradeclaracions, mentre l’Administració intenta nadar i guardar la roba. Sovint es parla d’oferta il·legal i competència deslleial; cosa que és, com a mínim, incorrecta en el primer terme i discutible en el segon. Serà deslleial la competència si el propietari no paga imposts; i fraudulenta si la seva comercialització es fa a través de canals comercials reservats a les empreses turístics. Mentre no es doni alguna d’aquestes circumstàncies l’activitat és immaculada.

Realment, per la seva naturalesa, el seu control no hauria de caure en mans de l’administració turística, sinó de ple en l’àmbit de la d’hisenda. La qüestió no és eliminar o beneir, confirmar o desautoritzar lloguers; ben el contrari, la qüestió és com evitar que els lloguers es converteixin en una activitat fiscalment submergida. Fins i tot, per abundar en el tema, m’atreviria a dir que la comercialització fraudulenta és, en primer terme, responsabilitat del comercialitzador que, en definitiva, és qui situa el producte en el mercat.

Tot el que he dit fins ara no tindria sentit si donar qualificació de categoria administrativa turística als immobles en qüestió fos beneficiós per al conjunt de la societat i per als propietaris rentistes en particular. Certament, a simple vista, sembla que això seria de gran ajuda per a aquests propietaris. No obstant això, veiem: d’entrada, un pessic important se l’emportarà l’operador com a marge comercial i, com a activitat turística, haurà de pagar IVA. Els clients ho seran de l’operador i no del propietari; és a dir, es perd la independència, la capacitat de comercialització a través d’internet i, en conseqüència, el control sobre el preu. Vostès mateixos, facin números. Segurament és còmode a curt termini, però no convenient a la llarga.

Per una altra part, és molt perillós posar en mans de la gran maquinària comercial dels operadors les cases de la ruralia i dels centres històrics. La capacitat i la necessitat de comercialització que s’autoimposen aquests és tan gran, i de tant volum, que l’impacte podria generar un canvi de fisonomia dels centres històrics i àrees rurals que faria insostenible l’activitat. Basta mirar el que passa a molts indrets de la costa. Per tant, el més lògic, des de l’interès general, per evitar atacs especulatius sobre l’activitat, seria que la Conselleria d’Hisenda establís un registre de propietats que es comercialitzen per períodes curts i que no utilitzen canals definits expressament com a turístics (operadors i agències de viatges). Donaria seguretat jurídica i estabilitat a l’activitat.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF