Dilluns, 25 d’agost. Als articulistes ens passa de vegades que algú ha fet l’article que pensàvem fer abans d’haver-lo escrit nosaltres. De vegades perquè ho havíem deixat per més endavant o perquè no trobàvem les paraules justes per dir el que volíem dir i algú altre les ha trobat abans i millor. Això ens passa sovint amb els amics. Per exemple, a mi em passa molt sovint amb els articles de la Pilar Rahola. O amb els d’en Joan B. Culla. O amb els d’en Salvador Cardús. I amb d’altres. En tot cas, és exactament el que em va passar ahir quan vaig llegir en aquest diari l’article d’en Culla titulat Pujol: l’enigma i el greuge. Salvant algunes diferències de biografia, era exactament el que jo hauria volgut dir, però dit abans i millor. Podria fer ara un full de dietari que fos una variació sobre el tema. Prefereixo fer-ne un posant simplement i humilment el meu nom al costat del de l’autor.
Dimarts, 26 d’agost. Està molt bé que la revolta contra el turisme incívic a la Barceloneta hagi vingut de la mateixa gent del barri, del moviment veïnal. Per moltes raons. Primer perquè el turisme és una gran riquesa per a Barcelona, però hi ha uns límits. Hi ha coses que no es poden consentir en nom del negoci, com s’ha fet en altres llocs (les imatges de Magaluf són ben recents). I, a més, l’incivisme deteriora la marca i posa en perill els aspectes beneficiosos del turisme. Però sobretot perquè de vegades s’ha confós l’incivisme amb la llibertat. I s’ha estat condescendent amb el que es veia com les bretolades simpàtiques del jovent contra les imposicions, les convencions i l’autoritat. Doncs no: l’incivisme no és progre. I els qui el pateixen de prop mai no el trobaran simpàtic. Ni el confondran amb una cosa tan important com la llibertat. Per això s’ha revoltat abans la gent que l’autoritat.
Dimecres, 27 d’agost. Si només pogués triar un dels molts mèrits de Jaume Vallcorba com a editor, triaria la recuperació de l’obra de Stefan Zweig i sobretot haver-la començat amb la publicació de les memòries El món d’ahir. Zweig havia arribat a ser un autor oblidat, després del gran èxit en el primer terç del segle. Un dia, fa molts anys, Pujol em va preguntar si els autors de la meva generació llegíem Zweig, un dels ídols de la seva joventut germanòfona. Li vaig dir que no, amb la supèrbia de la ignorància. Quin error. Després vam descobrir que Zweig és un dels grans. I ho vam fer gràcies a Jaume Vallcorba, a través de la seva obra més enlluernadora des d’una lectura contemporània. El món d’ahir ens és imprescindible per entendre el món d’avui. Parla de nosaltres. No tan sols de les nostres arrels, sinó també del nostre present. Vallcorba ho va veure abans que ningú.
[Les entrades de ‘Dietari VV’ de dijous, divendres i dissabte es publicaran al diari de demà]
