Les fires de turisme s'han convertit en un acte social, en un híbrid per a seccions d'economia i pàgines de societat. Una fira de les vanitats on cada regió, país o hòlding empresarial vol ésser el més atractiu als ulls golafres del consumidor. Un lloc on el volum de negoci i contractació efectiva és més aviat minso i intranscendent. Per tant, en bona lògica, es podria preguntar si són necessàries; i la resposta seria són tan necessàries com el ball de la duquessa de Richmond a la vigília de la batalla de Waterloo, rellevant i accidental a la vegada.
Però les fires, com la batalla, s'han tornat virtuals. Els drones han desplaçat als avions de combat tradicionals i Internet ha bronzejat la il·lusió fins i tot del més humil dels patidors hivernals. En l'època en què la frontera entre el realisme i la ficció s'ha estret, un obrer d'una factoria de Novosibirsk sense abandonar el gel de Sibèria es pot convertir en un expert en el Carib. Aquest és el miracle de la xarxa, però no l'únic. L'altre és que ha descobert la cara oculta del mercat que romania tapada per les grans empreses de comercialització. En definitiva, ha facilitat a les empreses la comunicació directa amb el client, quant a persona independent.
Un tòpic típic de la toponímia de la Fira de Madrid (Fitur) és la presentació del Baròmetre del Turisme Mundial de l'Organització Mundial del Turisme, una estadística anual dels viatges a escala planetària. Amb seu a Madrid, el senyor Rifai, secretari general de l'OMT, ens ha instruït novament que " els resultats positius de 2013, i les millores econòmiques mundials previstes el 2014, generen un entorn propici per a un altre any de bons resultats per al turisme internacional". Així mateix, ha situat la Mediterrània entre les destinacions de major creixement i amb millors perspectives per a enguany.
A casa nostra, una constatació fefaent, i quasi definitiva, que les coses podrien ésser així és l'augment significatiu d'establiments hotelers que efectuen reformes. I ho reafirma encara més el fet que la majoria de reformes estiguin auspiciades i fins i tot finançades pels operadors internacionals -també per fons d'inversió-, els quals cerquen controlar un volum suficient d'oferta per donar abast al creixement de la demanda en el futur. En aquest sentit, el senyor Rifai parlava de "compromís amb un creixement just i sostenible". Però l'atmosfera que es respira s'assembla més a l'excitació dels taurons quan noten l'olor de la sang -en aquest cas, la possibilitat de negoci- que a la justícia i la sostenibilitat.
Generalitzar és sempre injust; no obstant això, es podria dir que les reformes estan pensades per rebre una onada, encara més gran, dels clients d'operadors turístics, i molt probablement de tot inclòs, el qual és una aposta empresarialment segura: un producte estrella, en una destinació reconeguda i consolidada (el mateix hotel en una platja qualsevol del món, segurament, no té garantida l'ocupació d'aquí) i en un mercat en expansió. Amb tan bones perspectives, no seria un disbarat pensar si no ha arribat el moment de deixar d'invertir doblers públics en la promoció d'aquest tipus de turisme.
I en la promoció de l'altra meitat, la dels clients directes i independents? En primer lloc, i des de l'esfera del consumidor, s'ha de dir que aquests es mouen a través d'Internet, o utilitzen els serveis d'un ratailer, el qual, a la vegada, també depèn de la xarxa; i, des de la visió de l'oferta, aquí ja existeix un nombre important d'empreses treballant en aquest segment. Hi ha hotels en els quals els directes i independents representen més d'un 30% de les vendes.
En segon lloc, és necessari destacar que la utilització de la xarxa, com a instrument de comunicació i venda, ha propiciat la creació d'un considerable nombre d'empreses amb un fort component d'investigació, desenvolupament i innovació (I+D+I), de les quals en el Parc Bit n'hi ha una bona mostra. Podríem pensar que aquesta meitat ignorada durant anys, segurament, (1) és menys estacional que l'altra, i (2) indueix a un acostament de l'activitat econòmica al sector quaternari. Per concloure que tampoc seria un disbarat imaginar que els doblers públics destinats a I+D+I podrien experimentar un fort increment.
Ara bé, resultaria molt covard situar solament en aquests termes la conveniència, o la inconveniència, d'un model de promoció sectorial amb finançament públic. Els doblers públics de la promoció turística no són una qüestió econòmica, simplement, sinó una qüestió de prioritat política i d'oportunitat social. És moralment lícit continuar gastant doblers públics en promoció turística quan es retalla la despesa en educació i sanitat públiques? O és socialment convenient que qui més pateix la pressió fiscal, i més poder adquisitiu perd, pagui la promoció de l'únic sector econòmic en expansió? I és oportú continuar promocionant l'activitat més estacional amb unes xifres d'atur estratosfèriques? Aquestes són les preguntes a respondre, per damunt de qualsevol altra.
