Estam atrapats en una paradoxa de difícil sortida, en una dinàmica perversa d’una civilització que si no creix no funciona, i si creix destrueix les bases naturals que la fan possible. Aquesta és la base que ha portat més de 250 acadèmics, intel·lectuals, científics i activistes polítics a signar un manifest per subratllar la necessitat de cercar solucions alternatives per una crisi ecològica que, d’una manera o una altra, afecta tots els àmbits i provoca injustícies socials. Els signants asseguren que les antigues fórmules ja no funcionen i que cal buscar “noves receptes” per evitar el desastre al qual ens estam encaminant.
Com ja fa estona que denuncien reputats científics i investigadors, el ritme actual de consum dels recursos naturals que necessita l’actual sistema capitalista-consumista és totalment insostenible. El canvi climàtic que algun dels nostres insignes governants continuen negant (recordau el cosí de Rajoy?) és una realitat ben tangible, i no apostar per l’ús creixent de les energies alternatives i per l’abandonament progressiu de les basades en els combustibles fòssils no fa més que accelerar les seves fatals conseqüències.
Amb el permís dels promotors, robaré alguns paràgrafs del manifest que m’han semblant molt significatius i que haurien de suposar una esperonada per a tots aquells que ens asseiem en la nostra comoditat, mirant el món des del televisor i sense preocupar-nos d’on ve l’energia necessària per fer funcionar el món:
“Davant d’aquest repte no basten els mantres cosmètics del desenvolupament sostenible, ni la simple aposta per tecnologies ecoeficients, ni una suposada ‘economia verda’ que encobreix la mercantilització generalitzada de béns naturals i serveis ecosistèmics. Les solucions tecnològiques, tant a la crisi ambiental com al declivi energètic, són insuficients. A més, la crisi ecològica no és un tema parcial, sinó que determina tots els aspectes de la societat: alimentació, transport, indústria, urbanització, conflictes bèl·lics... Es tracta, en definitiva, de la base de la nostra economia i de les nostres vides”.
“La societat productivista i consumista no pot ser sustentada pel planeta. Necessitem construir una nova civilització capaç d’assegurar una vida digna a una enorme població humana (avui, més de 7.200 milions), encara creixent, que habita un món de recursos minvants. Per a això seran necessaris canvis radicals en les formes de vida, les formes de producció, el disseny de les ciutats i l’organització territorial; i, sobretot, en els valors que guien tot l’anterior. Necessitem una societat que tingui com a objectiu recuperar l’equilibri amb la biosfera, i utilitzar la investigació, la tecnologia, la cultura, l’economia i la política per avançar cap a aquest objectiu. Necessitarem per a això tota la imaginació política, generositat moral i creativitat tècnica que aconseguim desplegar”.
Queda clar, però, que el camí no serà gens fàcil (segur que n’hi ha, i no pocs, que titllaran aquests objectius d’utòpics), però sens dubte el canvi ha esdevingut imprescindible. Dos són els principals enemics que han detectat els promotors del manifest, amb el quals coincidesc plenament: el primer, el que la majoria detecta i fins i tot denuncia, són els interessos econòmics i geopolítics de les elits dirigents i controladores. El gran capitalisme, caracteritzat sovint com senyors grassos amb capell, és vist com el principal culpable del desastre ecològic, però aquesta és només part de la veritat, ja que l’altre gran obstacle som nosaltres mateixos, amb la nostra indiferència i la nostra inacció. Per això cal una ruptura amb l’actual manera de fer les coses, orientant-nos cap a una economia que satisfaci les necessitats personals i socials i desterrant aquella que només cerca el benefici privat i l’acumulació per l’acumulació.
Ens trobam immersos en una profunda crisi que abasta tots els àmbits de la societat i cada cop són més els partidaris de solucions alternatives que ens han venut com a inevitables, però no podem oblidar que qualsevol sortida econòmica i social que no tengui en compte el problema ecològic està, tard o d’hora, condemnada al fracàs.
Fent cas omís dels que titllen aquestes tesis d’alarmistes i menyspreen els moviments ecologistes i alternatius, ha de quedar clara la urgència dels canvis. Ja no basten protocols com el de Kyoto (que la majoria de països es passen per l’engonal) ni compromisos que queden molt bé davant la ciutadania però que al final s’emporta el vent.
Permeteu-me acabar amb un altre fragment del manifest (que, per cert, podeu signar a www.ultimallamada.org), que crec resumeix tot el que es vol transmetre: “Hauríem de ser capaços de guanyar grans majories per a un canvi de model econòmic, energètic, social i cultural. A més de combatre les injustícies originades per l’exercici de la dominació (...) encara podem ser els protagonistes d’una societat solidària, democràtica i en pau amb el planeta”.
