La fe pot arribar a ser un obstacle per al bon ordre de les coses de l’esperit. Estam avesats a tractar amb gent que du la seva fe amb discreció i fins i tot amb un punt de dignitat, però adesiara ens topam amb persones de fe assilvestrada, propensa a l’exabrupte piadós i altres excessos. Servidor m’entenc millor amb els agnòstics que, en cerca d’algun codi on allotjar el seu sentiment de transcendència, arriben a la retxa que separa els dos territoris: on tot és possible perquè s’hi ha admès l’existència de Déu -o d’Atum-; i on tota certesa ha de poder ser demostrada. Embulls innocents.
Els embulls contaminants vénen dels assilvestrats de la fe, aquells que duen les seves devocions religioses fins més enllà d’on el seny -o el sentit del ridícul- aconsellaria. Ara hem sabut que el ministre espanyol de l’Interior, el català Jorge Fernández Díaz, ha atorgat la medalla d’or al mèrit policial a la Mare de Déu Santíssima de l’Amor. Cap dels meus amics cristians no m’ha sabut aclarir si en aquests casos la Mare de Déu accepta l’honor de bon grat, com una ofrena, o si el declina educadament.
La Mare de Déu és un assumpte especial. Molts d’agnòstics som devots de la Mare de Déu de Lluc i no detectam contradicció en aquesta paradoxa religiosa. I crec més respectuosa aquesta actitud -creure en la Mare de Déu i no tant en el seu fill- que no la de manifestar devoció per golafreria política. La gent molt autoritària té tendència a la pietat funcional: la ministra del PP Fátima Báñez s’encomanà a la Mare de Déu de la Rosada (o Virgen del Rocío) i li agraí la seva ajuda en la lluita contra l’atur. I Franco donava creu amb el braç incorrupte de santa Teresa. La dreta espanyola és un aquelarre de santerías i vudú al qual l’Opus va posar corbata.
