Les dues setmanes que han passat des de les eleccions europees han estat intenses, tant en esdeveniments com en les reaccions que han provocat i en les anàlisis posteriors que se n’han fet. Els resultats dels comicis comunitaris palesaven el declivi del bipartidisme i ens deixaven l’agradable sorpresa de Podemos i el major suport a l’esquerra en general (considerar avui el PSOE com un partit d’esquerres és com a mínim agosarat). La formació de Pablo Iglesias aconseguia més d’1.200.000 vots i se situava com a quarta força política. Davant això, la maquinària del sistema es posà en marxa, centrant els seus atacs en el nou partit amb arguments tan sòlids com la seva deriva bolivariana o el seu pentinat i alertant dels perills que suposa per a l’estabilitat que aquests rojos antisistema obtinguin representació parlamentària. Es pot estar d’acord o no amb la ideologia o l’estratègia d’una determinada formació, però amb insults i menyspreu només s’aconsegueix enfortir el rival i demostrar la por que genera.
Conseqüència directa dels resultats hem viscut també la renúncia d’Alfredo Pérez Rubalcaba com a secretari general del PSOE, una passa que s’hauria d’haver fet fa tres anys i així evitar desastres electorals, resurreccions fallides ( el PSOE ha vuelto, compañeros y compañeras ), renovacions falses o ruptures amb el passat recent inexistents. Però tot era el presagi d’una mort anunciada: la manca de lideratge, de missatge i de credibilitat eren massa evidents, i les urnes ho varen demostrar. Rubalcaba també ha hagut de lluitar amb gran part de la seva militància, quan anunciava que primer es faria el congrés per escollir el nou secretari i després les primàries per designar candidat. Invertir les cites hauria estat, des del meu punt de vista, una bona manera d’intentar obrir el partit a l’electorat perdut i a la ciutadania en general. Però l’encara líder del partit està massa enfeinat per escoltar, cavant la tomba del PSOE amb el seu suport incondicional a la monarquia malgrat les seves hondas raíces republicanas.
La tercera gran notícia d’aquests dies ha estat l’anunci d’abdicació del rei Joan Carles en el seu fill Felip, que ha provocat fonamentalment dos tipus de reaccions: per una banda, les lloances interminables al monarca. Pocs són els mitjans de comunicació que s’han atrevit a publicar alguna crítica vers el borbó o destacar les ombres (que n’hi ha hagut) del seu regnat. Ben al contrari, ens han servit els diaris, les tertúlies i els informatius farcits d’adulació bavosa i de genuflexions servils, fins al punt que qualsevol desconeixedor de la recent història d’Espanya que llegís els articles i reportatges apareguts arribaria a la conclusió que si el rei no hagués existit aquí encara viuríem en un estat endarrerit i dictatorial.
Per una altra, ha agafat força el debat sobre la forma d’estat que hauríem de tenir. No són poques les veus que, davant la imminent coronació de Felip, demanen una consulta popular en forma de referèndum per tal de decidir si volem continuar amb la monarquia parlamentària o bé optar per un sistema republicà. Malauradament, sembla que la ciutadania només es pot expressar cada quatre anys amb el seu vot, i després romandre callada i obedient.
Ens trobam, doncs, en un temps de canvis importants i amb diferents actituds per enfrontar-s’hi. Hi ha els que afirmen que el relleu generacional a la casa reial és suficient, qualificant-lo fins i tot de segona transició i identificant-lo amb la renovació i transparència que la societat exigeix, o opinen que els resultats europeus han estat només un toc d’atenció a un bipartidisme que, amb unes petites millores, consideren imprescindible per a l’estabilitat política. De la mateixa manera, Rubalcaba i els seus aspiren a mantenir el control de la “renovació” del PSOE, venent que s’està modificant tot però, amb un guió típicament lampedusià, assegurar-se que tot segueix igual.
A l’altra banda ens trobam els que creiem que sí és el moment de plantejar-se seriosament canvis profunds. L’estat espanyol té massa expedients oberts sobre la taula (crisi de legitimitat del sistema electoral, desconfiança ciutadana cap a les institucions, problema territorial...) com per pretendre donar-los carpetada amb una renovació de pacotilla, sense debat i esquivant els temes cabdals sota el lema “No és el moment”. Precisament, si volem assolir la cloquejada regeneració democràtica, és necessari escometre tot un seguit de reformes profundes i consensuades, que neixin dels ciutadans i no de les elits i que es plasmin en una nova constitució més adient amb els temps actuals i que de veres doni solució a les problemàtiques actuals.
No es tracta, òbviament, d’aplicar màximes reduccionistes (amb Felip VI, o amb la república, o amb la independència, tot s’arreglarà), sinó de treballar conjuntament per assolir una societat realment democràtica i moderna, on la veu dels ciutadans sigui tenguda en compte i no, com fins ara, menyspreada.
