La mirada que Miquel Puig adreçava fa poc i des d'aquest mateix diari a la comunitat de les Illes Balears era d'una lucidesa implacable i descoratjadora. És una peça periodística que proposa uns punts de reflexió que serien de bon profit per als nostres governants, sobretot aquells que dissenyen les estratègies de l'economia i del turisme: és probable, no obstant, que no hagi arribat a les mans dels que més profit en podrien treure. L'article, Les Balears, en el centre del laberint (25-05-2013), conté un diagnòstic senzill -no simple- i bo d'entendre. Després de valorar els eloqüents indicadors de la nostra situació actual -atur, renda per càpita, rendiment escolar..., un escenari de decadència irrefutable-, ens dóna la clau d'un estat de coses calamitós: precaritzar les relacions laborals i atraure més turistes. La conclusió final és demolidora: "Les Balears ho tenen tot per sortir-se'n, excepte claredat d'idees: mentre continuïn actuant [...] com si el turisme barat fos la solució, continuaran endinsant-se en el laberint".
El mateix economista publicava un altre article, L'alcalde envia un tuit (15-06-2013), en el qual anunciava la pròxima aparició d'un llibre seu, escrit "per demostrar que l'entusiasme que demostrem per l'augment de les xifres turístiques està en l'arrel de la cruel situació en què ens trobem" (en referència a Barcelona). I: "...fóra bo que comencéssim a analitzar fredament els costos i els beneficis del que fem, i els del turisme haurien de ser la nostra prioritat".
Miquel Puig, tant en aquests dos com en altres articles (en l'últim, de dissabte passat, concentrava la seva mirada en Menorca en un nou exercici de clarividència), és una de les veus crítiques que qüestionen, amb major presència d'ànim i aportació de dades, les excel·lències del turisme en el conjunt de l'economia. En el cas de les Balears, la fórmula elemental consistent a "analitzar fredament els costos i els beneficis del que fem" afectaria la quasi totalitat de l'activitat econòmica illenca. Quant als beneficis, i com en el seu moment recordà Pere Sampol al molt honorable Jaume Matas, aleshores president de la comunitat, és remarcable que les polítiques turístiques del país han creat rics, però no riquesa. Els sous que cobren la immensa majoria dels treballadors del ram són esquifits fins a la desolació. El turisme barat no requereix, sembla, personal qualificat per dur les instal·lacions que l'allotja, i l'amenaça de l'atur encara afegeix més pressió als treballadors -en casos no infreqüents es pot parlar de sobreexplotació-. Ignoro si aquesta situació es pot enquadrar en els beneficis, però és segur que no transmet la imatge d'una societat rica o en vies de progrés.
Els costos en matèria de territori i medi ambient causen vertigen, perquè en cap altre fet podem llegir amb tanta claredat el fracàs d'un model que s'acarnissa en el curt termini amb tècniques de carronyaire. La societat illenca, perduda en el seu laberint i trencat el fil d'Ariadna, navega a la deriva del dia a dia -enguany és un bon any (per als hotelers), i ja ho veurem l'any que ve-, incapaç d'atenuar el renou i la fúria del seu model. Diríeu que aquesta societat ni tan sols té el mínim d'il·lusió que li permetria pensar en el que hauria pogut ser. Ni el coratge de comparar-hi la Mallorca o l'Eivissa actuals -demografia insuportablement feixuga, sense previsions de sostre poblacional; acumulacions humanes ofegadores, sensació d'arribada al port de l'Esperança Perduda...
Quan encara aquests problemes semblaven preocupar a la societat i als seus governants, adesiara s'organitzaven reunions -de vegades multitudinàries i absolutament inútils, per embullades- destinades a recollir idees per a incorporar a plans d'actuació que mai no hem vist aplicats. Ara recordo la intervenció d'un arquitecte afamat apel·lant a la reversibilitat de la urbanització del territori. S'havien esbucat un parell d'hotels, en els solars dels quals ara hi havia un brollador encegat, pols i mala herba. El coratjós arquitecte volia introduir aquesta varietat de reparació paisatgística com a concepte per ser inoculat a les persones del país.
Però el curs de les coses ha estat un altre. Des de la legislatura passada -segon Pacte de Progrés, amb Turisme en mans d'UM-, la legislació regional ha permès la legalització de milers de places hoteleres per les quals, òbviament, no s'havien pagat impostos. Ara, el PP sembla moure's amb la sensació de fi del món: tot són presses per modificar lleis i fer-les més permissives, de manera que qualsevol quimera de redempció quedi sepultada in aeternum .
Els beneficis, doncs? Una precària supervivència. Els costos? El país en cos i ànima. En carn i os.
