Snowden, el delinqüent més buscat

Aquests últims mesos hem rebut unes lliçons molt instructives sobre la naturalesa del poder estatal i les forces que hi ha al darrere de la seva política. I sobre un tema que hi està íntimament relacionat: un concepte tan subtil i diferenciat com el de transparència.

No cal dir que la font de tots aquests ensenyaments són els valuosos documents sobre el sistema de vigilància de l’Agència Nacional de Seguretat que ha publicat un lluitador per la llibertat molt valent, Edward J. Snowden, i que ha resumit i analitzat amb gran habilitat el seu col·laborador Glenn Greenwald en un nou llibre, No place to hide [No hi ha lloc on amagar-se]. Els documents treuen a la llum un sorprenent projecte destinat a posar a disposició de l’estat informació important sobre qualsevol persona que caigui a les urpes del colós: en principi, tothom que estigui vinculat a l’actual societat digital. Els profetes distòpics de tenebrosos mons totalitaris no van arribar mai a imaginar res tan ambiciós.

És molt significatiu que el projecte es dugui a terme en un dels països més lliures del planeta i que es tradueixi en una flagrant violació de la Carta de Drets de la Constitució dels Estats Units, que protegeix els ciutadans de “confiscacions i escorcolls injustificats” i garanteix la privacitat de les “persones, cases, documents i efectes personals”. Per molt que s’hi esforcin els advocats de l’estat, no hi ha manera de conciliar aquests principis amb l’atac a la població que els documents de Snowden treuen a la llum. També val la pena recordar que la defensa del dret fonamental a la privacitat va contribuir a desencadenar la guerra de la independència dels Estats Units. Al segle XVIII el tirà era el govern britànic, que s’arrogava el dret d’immiscir-se en la llar i la vida personal dels colons. Avui és el govern nord-americà qui s’arroga aquesta potestat.

La Gran Bretanya manté ara la mateixa actitud que va empènyer els colons americans a la rebel·lió, tot i que a una escala més restringida perquè el poder sobre els afers mundials ha canviat de mans. Segons informa The Guardian a partir de documents facilitats per Snowden, el govern britànic ha demanat a la NSA que “analitzi i guardi tots els números de mòbil i fax, els missatges de correu electrònic i les adreces IP dels ciutadans britànics que hagin enxampat a les seves xarxes”. Sens dubte, als ciutadans britànics (i a altres clients internacionals) els farà molt contents saber que, com explica Greenwald al seu llibre, la NSA intercepta sistemàticament els routers, servidors i altres dispositius de xarxa exportats pels Estats Units amb l’objectiu d’instal·lar-hi instruments per a l’espionatge.

L’advocat constitucionalista de la Casa Blanca sembla decidit a demolir els fonaments de les nostres llibertats civils també en altres àmbits. Ja fa molt de temps que va quedar relegat a l’oblit el principi de presumpció d’innocència, que es remunta a la carta magna, de fa 800 anys.

Fa poc The New York Times va informar sobre l’angoixa d’un jutge federal que havia de decidir si autoritzava l’alimentació forçada d’un pres sirià que feia vaga de fam per protestar contra la seva situació. Ningú va manifestar cap mena d’angoixa, en canvi, pel fet que, des de fa 12 anys, aquest pres està tancat a Guantánamo sense judici: ha esdevingut una de les moltes víctimes del líder del món lliure, que reivindica el dret a mantenir retinguts els presoners sense càrrecs i a torturar-los. Aquestes revelacions ens porten a analitzar més a fons la política estatal i els factors que hi ha al seu darrere. La versió habitual que ens donen d’aquesta política és que té com a objectiu primordial la seguretat i la defensa contra els enemics.

Aquesta doctrina ens porta de seguida a fer-nos unes quantes preguntes: la seguretat de qui?, la defensa contra quins enemics? Les revelacions de Snowden il·lustren amb una claredat impressionant les respostes a aquestes preguntes. La policia ha de garantir la seguretat de l’autoritat estatal i dels sectors hegemònics, que s’han de defensar contra un temible enemic: la població del país, que pot esdevenir molt perillosa si no està sotmesa a un control.

Ja se sap des de fa molt temps que la informació sobre l’enemic és un element fonamental per controlar-lo. Obama té una sèrie de predecessors molt brillants, tot i que les aportacions que ell ha fet en aquest sentit han assolit uns nivells mai vistos, tal com avui sabem gràcies a Snowden, Greenwald i d’altres. Per defensar-se de l’enemic interior, el poder estatal i econòmic s’han de mantenir ocults. En canvi, en clara asimetria, l’enemic interior ha d’estar al descobert i exposat a l’autoritat de l’Estat.

Aquest principi el va explicar amb gran lucidesa el politòleg Samuel P. Huntington, que ens va ensenyar que “el poder és fort quan es manté en la foscor; si s’exposa a la llum del sol, comença a evaporar-se”. Huntington hi va afegir un exemple molt il·lustratiu. Com ell mateix va afirmar: “Pot ser que, per vendre-la (una intervenció o una altra acció militar), hàgiu de fer veure que estem lluitant contra la Unió Soviètica. És precisament el que fan els Estats Units des que es va implantar la doctrina Truman” al principi de la Guerra Freda.

El concepte de poder i política estatal exposat per Huntington era encertat i també clarivident. Quan, l’any 1981, escrivia aquestes paraules, Reagan posava en marxa la guerra contra el terror, que aviat es va convertir en una guerra terrorista, sanguinària i brutal, desenvolupada sobretot al continent americà, tot i que després es va estendre al sud de l’Àfrica, així com a l’Àsia i al Pròxim Orient.

Des d’aleshores, i sempre amb l’objectiu de portar la violència i la subversió a terres estrangeres o la repressió i la violació dels drets fonamentals a l’interior del país, el poder estatal ha volgut fer veure una vegada i una altra que lluitem contra terroristes, tot i que també hi ha altres opcions: narcotraficants, mul·làs bojos amb l’obsessió de l’armament nuclear i altres ogres amb la dèria -diuen- d’atacar-nos i destruir-nos.

I, mentrestant, el principi bàsic segueix vigent en tot moment: el poder no s’ha d’exposar a la llum del sol. Edward Snowden s’ha convertit en el delinqüent més buscat del món perquè no és capaç d’entendre aquesta màxima fonamental.

En resum, per a la població hi ha d’haver una transparència total, però per als poders estatals no n’hi ha d’haver gens perquè s’han de defensar d’aquest temible enemic interior.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF