LES FESTES DE CADA POBLE són i han de ser l'expressió de la col·lectivitat que l'habita. No hi ha festa popular si els ciutadans no s'hi identifiquen, si no senten que allò que hi passa està lligat a una tradició amb la qual han crescut. Diguem-ho de cadascú: són les teves festes aquelles que has passat d'anar-hi de la mà dels pares o dels padrins a fer-hi la primera sortida gamberra de l'adolescència, la gatera que s'estrena o el dia que has esperat per escapar-te amb aquell amic o amiga amb qui intimar. Però sobretot són les teves si n'has estat part, si hi has fet d'actor en el sentit que sigui i no has quedat relegat a ser un simple, un més dels espectadors, que solen ser els que vénen de fora poble i fan com els que per Pasqua es miren i fotografien les processons per endur-se'n el record. A més, la festa d'un poble (o d'una ciutat), si és autèntica, es viu gairebé tot l'any, un any que comença amb la ressaca i, tota vegada el cap i el cos s'han començat a deixondir, i quan ja s'ha comentat tot el que es podia comentar, és hora de començar a fer sopars amb la colla per preparar la de l'any que ve.
JA FA MOLTS ANYS que els que vivim a Palma només ens recordam de Sant Sebastià quan es presenta el programa de les festes. Les commemoracions del patró de Ciutat s'estenen cada vegada més dies, i també es dilueixen any rere any. Qualsevol activitat mínimament cultural que es faci a la ciutat dues o tres setmanes abans, sigui el que sigui, entra al programa de festes, com un totum revolutum o un popurri del qual cadascú es menjarà el plat que habitualment ja es menjava quan aquella iniciativa no entrava en les festes ciutadanes. Ja fa molts anys que a la revetla els palmesans surten per no quedar a ca seva, perquè en general a la gent li agrada fer carrer quan hi ha colzades per passar. Ja fa temps que la revetla de Sant Sebastià es va associar amb un programa musical que ha passat de més o manco digne, a un vespre per escoltar els grups de moda i, finalment, per qüestió de pressuposts i de prioritats, ha acabat en revetla de cinquena categoria. Així i tot, el problema és el mateix: que els ciutadans són entesos com a espectadors i poc més. Sant Sebastià no té identitat, ni transmet les arrels culturals de la ciutat, i tampoc ni tan sols no ha aconseguit ser reflex de la realitat multicultural que ara defineix Palma.
MENTRESTANT, SANT ANTONI ha crescut, s'ha fet fort i se n'ha sabut sortir amb excel·lència de les dècades de menyspreu a l'autèntica cultura popular. Ara, eminentment, és la festa dels joves als pobles. És la festa de tothom i tothom la viu de cap a cap d'any. La base de tot aquest èxit està en la seva autenticitat i, sobretot, en la transmissió cultural d'una generació a una altra. I com a festa sincera i arrelada, atreu no només els propis, sinó els forans, perquè allò que es viu és ni més ni manco que allò que se sent, amb un parell de copes de més. O sia, més desinhibit. Tan atractius troben els de fora els Sant Antoni de sa Pobla, de Manacor, d'Artà o de Son Servera, que els propis de cada poble comencen a estar preocupats. Perquè aquí no es tracta de mesurar les festes per la gent que arrosseguen, sinó perquè conservin la seva essència. La celebració ha de néixer del poble, i s'ha d'anar molt amb compte que aquest tothom genèric i deslocalitzat la desvirtuï. Per això, la fermen en curt, i fan bé, que no els fugi de les mans.
