Si es tracta d'anar cap a la democràcia com tocava ser, queda poc temps per alliberar-nos d'un llast que només beneficia aquells que no la necessiten gaire. El fatalisme tòxic que neix de la creença que tots els polítics són iguals és tothora present en la dieta de la ciutadania: no passa minut que algú no expandeixi, pels mèdia, un tòpic que elimina obstacles als partidaris de més i més autoritarisme sense limitacions. Polítics, periodistes, galls de brega i mata-setzes acusen els polítics de l'hecatombe general, com si tots hi haguessin fet les mateixes aportacions. Si atribuïm els mateixos interessos a Cospedal i a David Fernández, és que estam definitivament tocats del boll.
LA VÀLUA DEL VOT s'amida per l'ús que en fan aquells als quals l'hem atorgat. Uns el devaluen i el corrompen, altres més o menys el mantenen, d'altres el revaluen i el dignifiquen: és com una paràbola de l'evangeli de la democràcia. Zigmund Bauman ens diu que la democràcia ha estat la primera víctima de la crisi. De fins on arriba aquesta veritat ens en parla la devaluació del vot del ciutadà, l'eina primordial d'intervenció en els afers comunals. Per això hom cerca altres vies de participació. Jo vull poder votar algú que respecti el meu vot i el posi en valor. Si no respecta el meu vot no em respecta a mi.
LA SORTIDA DE LA CRISI no significarà la superació d'aquesta misèria sense una refundació profunda de la democràcia, en virtut de la qual la política ha de traçar el curs de les grans línies de l'economia, privant d'aquesta funció el capitalisme financer -i no fiant al sistema els mecanismes de correcció de la injustícia social. Altrament, la crisi haurà estat l'etapa de la gran collita final, la concentració de tota la riquesa del món en mans de qui tendrà poder per donar i treure vida als pobles, amos i senyors de persones i voluntats. Hi anam de cap.
LA SOCIALDEMOCRÀCIA, mentre, una antiga força al Congrés, ara un grup exsangüe, en coma ideològic, viu com a aliena, entretinguda amb escaramusses de pa amb fonteta amb el PP, extraviada en unes cartografies que no gosa interpretar. No sap ningú si sabrà renéixer des de les realitats més peremptòries i directes -pobles, comunitats... Potser no hi arribi a temps. En tot cas, no li sobra ni un minut.
