Arrestar un automòbil, un camp d’entrenament o qualsevol artefacte era un fet plausible, i quasi quotidià, en l’època del servei militar obligatori. Si per desgràcia un cotxe o un camió de l’exèrcit atropellava un vianant, més enllà de les possibles conseqüències disciplinàries per al soldat conductor, el vehicle podia ésser arrestat. Romandria immobilitzat durant un temps en el garatge de la caserna. Un comportament absolutament contradictori amb la mentalitat desenvolupista i industrial que s’estava creant. ‘Ni un sol estri inactiu’ hauria pogut ésser el crit de guerra de la tecnocràcia tardofranquista.
Però no, no era així, la disciplina a les casernes era una altra cosa. Recordo que en una ocasió l’Indio Fernàndez em va pregutar: “Sr. Alomar, sap per què els mexicans ‘ semos ’ així?”. I ell mateix es contestava: “Perquè ‘ semos ’ així”. Idò bé, la disciplina militar podia ésser tan simple o tan enigmàtica com la frase del director i actor mexicà. Segurament incomprensible per a la majoria de joves d’avui, els quals el paintball o la playstation és la idea més aproximada que tenen del servei militar. Però, encara que sembli que hagi passat una eternitat, no fa ni quinze anys era obligatori. Poc temps i, pels esdeveniments recents, insuficient per a descodificar i desxifrar de l’imaginari popular, i del poder.
He de reconèixer que el diàleg amb la natura morta, aquest bodegó surrealista que era la comunicació disciplinària entre l’home i un camió, un matxet o altres objectes materials, sempre m’ha cridat l’atenció. Fins ara, pensava que era carn per al record, la nostàlgia o altres herbes medicinals, però mira per on resulta que el govern ha començat a encriptar nous missatges en aquesta línia -es veu que està de moda tornar al passat, com els russos i els nord-americans i el revifar de la gerra freda a Crimea-. I em pregunto si la distinció atorgada a la Verge Nostra Senyora Maria Santíssima de l’Amor pel ministre de l’Interior he de situar-la en l’àmbit del diàleg amb la natura morta o en un esglaó místic superior. No és la primera vegada que el ministre condecora una Verge: l’any 2012 ja ho va fer amb la del Pilar.
De clarividència n’hi ha exemples universals. Francisco Madero, primer president del Mèxic revolucionari, es declarava obertament espiritista. Va descobrir aquesta doctrina en un llarg viatge a Europa amb motiu de l’Exposició Universal de París de 1889. Allan Kardec -nom adoptat en record d’una vida anterior- a mitjan segle XIX s’havia convertit en el gran profeta d’aquest corrent doctrinari basat en l’existència, les manifestacions i ensenyança dels esperits. En morir, es calculava que tenia més de tres milions de seguidors en el món, alguns de tan famosos com Camille Flammarion i Víctor Hugo, segon conta Enrique Krauzer en la seva Biografia del poder.
Madero, en els seus experiments espiritistes, va aconseguir -ell mateix ho va deixar escrit- una comunicació quotidiana amb l’esperit del seu germà -mort als quatre anys abrasat per les flames provocades pel querosè d’un llum-, que el va guiar pel camí de la revolució i a “desplegar davant la mística de l’autoritat, la mística de la llibertat”. Després, l’ambaixador nord-americà Wilson i Victoriano Huerta organitzaren un cop d’estat i “l’apòstol de la democràcia” moriria assassinat per uns sicaris pagats per un terratinent porfirista. La revolució mexicana i els mexicans no tardarien gaire temps a enyorar-lo.
Si es donés el cas que Fernández Díaz també tingués dots de mèdium, hauríem de convenir que la casta d’esperit amb què parlava el president mexicà no és la mateixa amb la que ho fa el ministre. Els resultats estan a la vista: mentre un procurava fer la revolució, l’altre procura pels trets amb pilotes de goma als immigrants que intenten arribar a la riba nedant. En descàrrec del ministre sempre hi haurà el dubte de si la saturació de línies de connexió amb les Verges -imagino que són les estelles més sol·licitades- hagin pogut alterar el missatge, i hagi confòs hòsties amb pilotes. Terrible error, però l’inconscient no té sentit de l’humor.
Imaginin el govern si, en comptes de comunicar-se amb Verges, tractés amb Maria Magdalena; el ministre de Justícia -ai, pillastre- no hauria tocat la llei de l’avortament. S’entén perfectament que les avortistes no només protestin contra l’autoritat competent, sinó també contra els pretendents terrenals de la puríssima, Rouco Varela i la Conferència Episcopal. De Wert no se sap si parla amb la pedra Rossetta o amb el meteorit del Cràter Barringer; en tot cas, és roca dura. I d’algú, o alguna, en pensen que fa skype diari amb Belzebú. En definitiva, no s’ha de descartar que en el govern central es doni el doble vessant de diàleg amb la natura morta i la clarividència amb Verges.
Però, a pesar d’aquesta cort celestial, Rajoy és un home més d’escenari, encara que silent i de gest volàtil. El lleial lord camarlenc Poloni, de Hamlet, sempre disposat a agradar als amos. No té un mèdium personal que li il·lumini el camí, ni parla amb meigas. Ell té la kàiser Angela Merkel, que és qui li apunta les frases: “No veus allà aquell núvol que sembla un camell?”. “Cert, així en la mida sembla un camell”. O si un camell. Segur que és un alumne avantatjat, fins i tot la governanta alemanya no haurà aconseguit aclarir “si puja o baixa”. És gallec però està lluny dels encanteris i prop de la troika, quina desgràcia. Que Europa ens agafi confessats.
