Llegia fa uns dies que sembla que l’executiu ha decidit tirar endavant amb la privatització d’Aena, i posa a la venda el 49% de l’empresa estatal d’aeroports amb una fórmula encara per determinar però que ja és venuda com un moviment que redundarà en benefici de les arques públiques i de tots els ciutadans. Aquesta notícia m’ha fet reflexionar sobre el debat de si les grans infraestructures i els serveis públics bàsics han d’estar en mans públiques o privades.
Des del meu punt de vista, i sense cap voluntat comparativa, hem d’evitar Goebbels i no permetre que una mentida repetida mil pics es transformi en veritat. Dia sí, dia també ens bombardegen amb el fet que la gestió privada és molt millor que la pública i que, amb igual o millor servei, permet estalviar doblers a les administracions. Un dels exemples més paradigmàtics és el de la sanitat a la comunitat de Madrid. L’afany privatitzador del Partit Popular madrileny es fonamenta precisament en aquesta idea: la gestió amb criteris empresarials és sempre millor que la gestió pública, tant en despesa com en eficiència. No obstant això, són múltiples els estudis que apunten en direcció contrària: lliurar a mans privades la gestió del sistema públic de salut és, des dels vessants d’eficiència, de qualitat i d’equitat, totalment contraproduent.
Cada cop són més els informes que van en aquesta línia i també, el que és més preocupant, les experiències que desmunten els principals arguments dels defensors la màxima “si és privat, és millor”: ni estalvi econòmic, ni una gestió més eficient ni una atenció millor per la ciutadania. De fet, un estudi de la Fundación 1 de Mayo conclou que el cost per llit més baix dels hospitals amb model mixt públic-privat era similar al més costós dels de gestió pública (aproximadament uns 335.000 euros per llit i any). A més, l’externalització de serveis provoca una minva en la qualitat, doncs, dins la lògica empresarial, l’adjudicatari vol maximitzar els seus beneficis, i no dubtarà a reduir costs si així ho necessita; i això sense comptar amb les dificultats afegides a la tasca de control de qualitat (en principi, la mateixa concessionària difondrà els resultats) i la capacitat sancionadora de l’administració (aquí entraria en joc la perversa porta giratòria entre les empreses privades i els gestors públics que les han beneficiades). També s’argumenta que aquesta externalització dels serveis sanitaris conduirà tard o d’hora a la descapitalització econòmica i intel·lectual del sistema públic.
Dos exemples més, també dins l’àmbit de la salut: al País Valencià, algunes concessions sanitàries (la de l’hospital de Dénia, per exemple) estan en números vermells, fet que posa en risc la seva viabilitat i en greu perill l’atenció a la ciutadania; i una mica més enfora, al Regne Unit, l’administració s’ha vist obligada a rescatar una vintena d’hospitals gestionats per empreses privades, aquelles que en teoria havien de prestar el servei d’una manera més barata i més eficient.
En aquesta línia, resulta curiós que les privatitzacions es donin només quan les empreses hi veuen possibilitats de negoci, amb uns plecs de condicions que blinden els seus beneficis i obliguen l’administració a fer-se càrrec de les possibles pèrdues, encara que siguin a causa d’una mala gestió. Llegiu si no el que diu un paràgraf del contracte de les privatitzacions dels hospitals a Madrid: “Si l’empresa concessionària no pot fer front a les seves obligacions als hospitals poden ser intervingudes temporalment per l’Estat fins que l’empresa resolgui els seus problemes”. O recordau el cas de les autopistes radials, on les grans empreses jugaven amb les cartes marcades, doncs si el negoci anava bé, recollirien quantitats ingents de dividends, però si, com ha passat, tot esclatava, l’Estat s’obligava a assumir les pèrdues, gràcies a la perversa responsabilitat patrimonial de l’Administració (perquè us en faceu una idea, el deute acumulat únicament per les vies radials de Madrid supera els 4.000 milions d’euros).
I així tants d’altres casos que no hauríem d’acceptar: foment de l’educació privada i concertada en perjudici de la pública, externalització dels serveis socials, la perillosa llei de seguretat ciutadana, la gestió del subministrament d’aigua... En definitiva, i com malauradament ens estan acostumant, la fórmula és privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues, sota un fal·laç argument estalviador que el temps s’encarregarà de desmuntar.
Ab tot això no vull dir que no s’hagin d’aplicar criteris d’eficiència dins la gestió pública; no podem permetre el malbaratament dels recursos i és absolutament necessari trobar un equilibri entre uns serveis públics de qualitat i una gestió que els faci sostenibles, amb voluntat política i mesures valentes, però el camí no passa, en cap cas, per la privatització.
