Una confessió fatal

La confessió del frau fiscal per part del president Pujol resulta fatal per al procés sobiranista. No debades, ambdues paraules provenen del verb llatí for, fari, fatus (“parlar”), una arrel etimològica que aquests dies no para de ser explotada pels ara decebuts amb qui ostentava el títol de Molt honorable. Més que decebuts, estan enfadats amb el fat, és a dir, s’han lliurat amb resignació al que, d’acord amb l’imaginari clàssic, estava “dit” pel destí, que, en aquest cas, ha estat fatídic -a l’antiga Roma el fatidicus ( fatum + dicere, “dir”) era la persona que afirmava poder predir el futur; després, el terme adquirí una connotació negativa, igual que el seu derivat de fatal.

Seguint amb el fil etimològic que ens ocupa, el mea culpa entonat per Pujol després d’haver-se vist acorralat pels mitjans de comunicació podrà ser aprofitat per titllar-lo de fatu. Segons una teoria, a l’antiga Roma aquest adjectiu era assignat als sacerdots que, en assolir un cert nivell d’alienació mental, parlaven de manera solemne, però expressant ( for ) coses incomprensibles. Fou així com fatuus s’aplicà a una persona mancada d’enteniment, presumptuosa, de paraules buides i, per extensió, insípida. A falta de ser comprès pels seus, Pujol s’erigí en el profeta per antonomàsia, és a dir, en qui “parlava per boca” de l’altri, en aquest cas d’ell mateix. “Això no toca!” fou la seva cèlebre sentència oracular que etzibava als més inquisitius des de la seva boca ( os, oris ) avui tan confessional.

Davant una confessió digna d’infàmia, Pujol s’ha guanyat la fama de fantotxe i s’ha posat a l’altura d’un infant que no fa gaire deia que “és català aquell que viu i treballa a Catalunya”. La seva actitud s’ha vista com una blasfèmia, una ofensa als seus conciutadans que el tenien com el professor modèlic. Els primers professors de la història foren els primers cristians que manifestaren ( for ) davant ( pro ) tothom la seva entrega al Messies. Curiosament, aquests primers cristians moriren defensant la seva causa, de manera que es convertiren en màrtirs, paraula que ve del grec martyréo, que vol dir “donar fe”. Ara sembla, però, que Pujol, amb una conducta tan reprovable, haurà deixat de ser un màrtir del poble català, després d’haver-lo servit durant vint-i-tres anys. Amb tot, als seus 84 anys, com a bon cristià que és, ha sabut demanar perdó. Etimològicament parlant, en un principi perdó volia dir donar. Ara que està regularitzant el seu frau fiscal, segur que el president podrà donar més diners a Hisenda. No sabem, però, si la justícia el perdonarà i l’eximirà, per tant, de tota responsabilitat penal.

Qui no el perdona és la caverna mediàtica, que ja s’ha apropiat del flamant líder del PSOE, Pedro Sánchez. Després d’haver posat al mateix nivell violència de gènere i independentisme, la nova il·lusió socialista no s’ha estat de referir-se a Pujol com un hipòcrita que, a l’hora d’elegir entre pàtria i patrimoni, opta pel segon i s’ho emporta tot a un paradís fiscal. Certament, durant tots aquests anys el president s’ha comportat com un vertader hipòcrita, és a dir, com un actor, en el sentit etimològic del terme. I ha evidenciat una vegada més que, com a persones que som tots (del grec prósopon, “màscara”), el món, com diu la cançó, és pur teatre. La pàtria que Pujol ha governat com un patriarca totèmic ha perdut amb la seva confessió un patrimoni humà massa valuós en un moment clau per al sobiranisme. Haurem d’aprendre la lliçó i no idealitzar cap altre més líder.

EDICIÓ PAPER 24/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF