Opinió 17/01/2014

Notes per esbossar un país

Guillem Frontera
3 min

De res no servirien les retòriques més elevades ni l'enunciat dels ideals més rutilants si no sabéssim que, perquè es pagui viure-hi, un país ha de tenir, ran de mar, llocs amables on menjar bon peix a l'ombra amb un vinet blanc, molt sec, molt sec i ben fresc.

Un país com cal ha de reimplantar l'hàbit civilitzat de l'aperitiu i ha de tenir fama per alguns bars on es fa el millor Dry Martini del món, sense menysprear el Gimlet et al. Ha de produir mitja dotzena de destil·lats tan bons com els de més anomenada -això no s'aconsegueix en quatre dies.

Les autoritats vigilaran que el cafè en tots els establiments del ram sigui digne dels treballs que hi ha darrere del simple fet d'abocar-lo en una tasseta. La qualitat mitjana del cafè revela el grau de civilització d'un país.

S'oferiran garanties de bona qualitat sigui on sigui que el ciutadà decideixi menjar alguna cosa. La fórmula de cuines sublims i de solls per a la resta serà eliminada. La dignitat del que s'hi mengi ha de ser sagrada, res no és mesquí ni cap hora és isarda. La cuina comença a l'agricultura i es verifica al paladar. Que sigui d'avantguarda o estigui més atenta a la tradició no té importància. El glamur acaba sent una nosa.

En un país civilitzat, el pa no ha de ser porexpan a mitjan horabaixa. Els croissants han de ser tan bons com els millors de París i les ensaïmades haurien de poder enganyar el pastisser Joan Segura, de Muro.

Un país ha de tenir cavalls pasturant per fora vila, i almenys cada cinc anys una d'aquestes nobles bèsties ha de córrer a la Copa Amèrica, a París. I ases.

No es pot passar per alt la necessitat de bons músics de jazz i alguns espais per sentir-los ben de prop; i una (o millor dues) batutes convidades sovint per les millors orquestres del món; almenys un violoncel·lista dels que et deixen sense alè, una pianista que ha pactat amb el diable i una figura de la percussió. I un parell de compositors que habitualment visquin als EUA. No podem dir que sigui ben bé un país el que no té almenys un poeta que soni per al Nobel -que l'hi atorguin o no és irrellevant-, dos o tres bons traductors de Catul i un ambaixador a París expert en Proust. Alguns dels seus novel·listes han de poder llegir-se en anglès, francès, italià, alemany i rus -almenys en dos d'aquests idiomes-. I un savi, autor d'una obra de referència en la intersecció de pensament i cibernètica. Dos o tres científics fent recerca també als EUA.

Un cinema proporcionat a les dimensions del país -que és una cosa mental-, salpebrat amb un actor o actriu reconegut sobretot a França. Un altre, més endavant, amb possibilitats creïbles de guanyar un Oscar. I un director turbulent, de culte, que circuli per les cinemateques europees i que sigui reivindicat en les crítiques ferotges de les polítiques culturals.

Posem-hi un bon pintor per cada vint mil habitants -potser quaranta mil, s'hauria de mirar-. Alguns han de ser coneguts a Europa o als EUA -no és menester que siguin els més interessants-, mentre que d'altres s'hauran d'adaptar a una decorosa supervivència de classe mitjana, segurament com a resultat de les maniobres pròpies d'una vida artística molt dinàmica, etc. Aquesta nòmina d'artistes habitarà en totes les branques de l'art contemporani, fins i tot aquelles en què els pintors no pinten. Ja no és prescriptiu tenir en nòmina un artista genial i maleït.

Quant a l'escultura, el país obtindrà un toc de distinció organitzant unes trobades internacionals sobre el sentit i les noves funcions d'aquest art en la societat de la informació -per dir alguna cosa.

I sobretot protegirà l'art de la fotografia contra tota casta de paràsits, impostors i plagiaris sense escrúpols.

Els museus cal que tornin a ser museus -silenciosos.

No existeix el teatre simplement regular. On el país ha de mostrar-se exigent sense compassió és en el teatre, perquè cada vegada que assistim a una representació mediocre tota la cultura fa una passa enrere, i costa molt de recuperar-se'n.

Només els nou-rics volen semblar els més moderns. La modernitat va de dins cap a fora; el recorregut invers genera frustració i ocasiona despeses.

I moltes més coses: un bisbe agnòstic, per exemple.

Les grans epopeies han perdut bona part del seu valor simbòlic. S'han de mantenir pels seus valors artístics, i, en el seu defecte, arraconar-les honorablement fora de l'abast de les criatures.

El sofriment col·lectiu sembla inevitable, però el país no en farà mística nacional ni l'exhibirà en performances patriòtiques.

Això, per entrar amb olivetes.

stats