Notes disperses

Podem ja ocupa la centralitat que desitjava. De fet, és el centre de totes les mirades mediàtiques. Ara, si no ho tenien previst, hauran comprovat que això no sempre és dolç per al qui queda enmig. Ho saben, per exemple, MÉS i Joan Lladó, que són el focus d’atenció per uns estrepitosos efectes col·laterals de les seves primàries. I ho sap també José María Rodríguez, encara que ell és més d’evitar els focus i les càmeres. Per cert, Rodríguez, acaba d’atribuir un delicte a Isern: ocultar altres delictes.

Tornem a Podem. Si el motiu del seu ràpid creixement és la indignació amb els polítics dels partits majoritaris, s’equivoquen aquests i els mitjans afins carregant contra el nou partit perquè només aconsegueixen incrementar la indignació. S’equivoquen quan els critiquen per no poder concretar el programa, perquè, per exemple, Pedro Sánchez no ha explicat encara en què consisteix la seva proposta federal; Artur Mas no ha dit com aconseguirà de manera legal la independència; José Ramón Bauzá... bé, aquest juga en una altra divisió. El cas, però, és que Podem aspira a ser alguna cosa més que el reflex de la indignació i que pretén marcar una nítida diferència amb les altres organitzacions. Per això, haurà de fer via a presentar un programa i/o una estratègia versemblants per assolir els objectius que persegueix.

Aquesta setmana he llegit un interessant article sobre el procés català. L’autor, l’economista José Parra Moyano, aplica la teoria dels jocs al conflicte i arriba a dues conclusions: l’única opció que té Rajoy de guanyar la partida és que les eleccions plebiscitàries siguin guanyades pels partits no sobiranistes; però el joc no acaba aquí, perquè l’única opció que tenen els sobiranistes de sortir-se amb la seva és que després de les generals a Madrid governi un partit o una coalició que modifiqui la Constitució per permetre un referèndum d’autodeterminació legal als catalans.

També m’ha resultat molt interessant l’article que publicava ahir Pere Sampol en aquest mateix diari sobre la capacitat de manipulació que poden tenir els mitjans de comunicació i la seva incidència en la configuració d’un estat d’opinió. Per mi, la conclusió és clara: encara que són termes òbviament relacionats, no es pot confondre l’audiència amb la influència.

L’anàfora, la repetició, la variació sobre el mateix tema és una de les marques distintives més evidents de l’obra de Javier Cercas. De la mateixa manera que Las leyes de la frontera eren la cara B de la transició, que era la cara A d’ Anatomia de un instante, El impostor és la cara B de Soldados de Salamina. En aquesta novel·la real d’una mentida, hi ha alhora el desig i el rebuig de salvar allò que és insalvable. És la narració de l’aventura del narrador per superar dues temptacions simètriques i fer veritat allò que “entendre no és justificar”. No cal que us digui que és absolutament recomanable. Bona literatura, feta de literatura i de vida, que aspira a canviar la vida.

La caiguda del TIL, de les autopistes de l’educació, ha duit a primer terme les runes de les escoles. No hi ha crisi econòmica ni austeritat ni estalvi que justifiqui el lamentable estat dels centres educatius. És una bona notícia que l’Oficina dels Drets del Menor s’hi hagi interessat perquè és possible que algun dia haguem de lamentar una desgràcia i aleshores ningú, ni d’aquest govern ni dels que vénguin a continuació, no podrà dir que no n’estava advertit. A més, quina credibilitat té la retòrica política que situa l’educació en primer terme, quan l’estat dels edificis on es desenvolupa és més propi d’un país del tercer món que de la societat en què vivim?

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF