Mabel Cabrer i el nazisme

Només deu ser inconsciència, frivolitat, efectisme instantani; o també hi juga el seu rol una sensibilitat sense esterrossar, una manca de finesa que fa passar algunes persones per damunt del que és més sagrat per a la resta de la humanitat?

Posau-vos per un moment en la pell de servidor. Havia llegit feia dos dies l’article de Sebastià Alzamora sobre Loquillo; i ve a dir que se’n fot, si el cantant associa l’independentisme català amb el nazisme: sobretot, perquè és una “collonada” i qui l’ha dita és un rocker, i no un polític. D’acord. Amb algun matís que no ve al cas, però d’acord.

El mateix autor contava ahir la seva experiència moral de visitar un camp de concentració. L’article, no fa falta dir-ho, és una peça dels porus de la qual emanen emocions de noble llinatge -la “repugnància (de) les apel·lacions i les comparatives entre el nazisme (...) i les ideologies democràticament defensables...”.

Acompanyi’m, encara unes línies més, lector, i miri d’endevinar i d’entendre les meves sensacions quan, imbuït encara de la lectura de S.A., la meva vista és agredida per un titular: “El PP acusa l’oposició d’emprar mètodes nazis contra comerços de la targeta blava”. A la foto, Mabel Cabrer, conspícua professional de la política.

La targeta blava i les seves contingències... No és massa banal, tot plegat, perquè aquesta senyora extregui de la història de la infàmia el mot que al·ludeix al comportament més oprobiós, per una minúcia d’uns dies? És clar que sí, però si en tants d’anys de professió encara no ho ha après -potser viu immersa en un ambient poc respectuós amb la càrrega històrica dels mots-, ja no podem esperar miracles: continuarà establint comparatives entre l’holocaust i qualsevol bagatel·la de la vida quotidiana.

EDICIÓ PAPER 23/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF