En un país que complís amb uns mínims d’autoexigència, homes com Antonio Gómez no haurien arribat a vicepresident d’un govern. Aquesta premissa no implica cap menyspreu de les possibles capacitats del vicepresident. Hi ha moltes maneres de dur una vida digna sense exercir càrrecs polítics per als quals no s’està preparat. En el govern provincial hi ha més d’un-a conseller-a sense aquests mínims per desenvolupar una tasca política al més alt nivell, vull dir que Gómez no és un cas excepcional. No és exclusivament seu un llenguatge en el qual encaixa perfectament l’exabrupte enflocat a Antoni Pastor, “vostè és un vividor de la política”, adduint raons que eren les mateixes quan Pastor era diputat del PP.
Aquesta fregada ha vengut a compte de la campanya iniciada pel PP amb el lema “defensam lo nostro”, un accés de populisme propi d’un cert desconeixement de la metamorfosi d’aquest concepte en trescar per la vida pública. Lo nostro, que va ser definit com l’expressió desmesurada de tota manifestació de la cultura popular, està vinculat, en l’imaginari de la gent del país, a efusions incontinents de la sensibilitat més vulgar i gropelluda. És l’abjecció d’usos i costums. Per exemple, una ensaïmada no pertany al territori de lo nostro, però sí una ensaïmada de dotze metres de diàmetre. O una botifarronada per a deu mil persones. Lo nostro és la versió “gorana” de qualsevol activitat o producte tradicional. Es practica per afalagar instints primaris i com a cerimonial d’afirmació en unes actituds properes a la tosquedat (sovint a la grolleria) i a la sal gruixada.
Tal com s’entén avui dia “lo nostro”, no és un bon lloc al qual acudir en cerca de materials que ens millorin com a ciutadans segle XXI. Que Bauzá ho entengui és tota una altra cosa, ai las.
